Feia dècades que la Casa dels Pollets estava afectada pel PERI d’Hostafrancs. L’edifici era l’últim vestigi que quedava de l’Hostal d’en Joan Corrades. El seu poble natal, Hostafrancs de Sió –un nom que també va sorgir d’un hostal-, havia acabat donant nom al barri d’Hostafrancs.
La Casa dels Pollets, l’any 2010.
Durant la postguerra Pere Oliveras s’havia dedicat a la població més humil i havia acabat convertint casa seva, al número 214 de la carretera de Sans, en una residència per a nois acabats de sortir de la presó. Mossèn Pere havia rebut diverses ofertes per a la casa, que sempre havia declinat. Sabia que aquella era una de les poques cases antigues que quedaven a carrer de Sans (1).
La casa de mossèn Pere, al número 214 de la carretera de Sans. L’edifici de l’esquerra va ser construït a la dècada de 1860 i reconstruït l’any 1923. El de la dreta conservava la fesomia de les primeres cases que s’havien construït al carrer de Sans. Font: Col·lectiu Patrimonis Invisibles.
La Casa dels Pollets i la casa de Mossèn Pere van ser enderrocades l’any 2013, amb pocs mesos de diferència. L’una per estar afectada pel pla urbanístic que hi preveu la prolongació del carrer Diputació. L’altre havia passat a mans del bisbat de Barcelona amb la mort de mossèn Pere, l’any 2007, que va decidir enderrocar l’edifici per a construir-hi un bloc de pisos.
La carretera nova
Amb l’arribada al poder, l’any 1759, Carles III va endegar moltes reformes que havien de modernitzar el país. Una d’elles fou la construcció d’una nova xarxa de carreteres per a tot el regne. La xarxa de camins rals havia anat evolucionant des de la construcció de les vies romanes. El nou projecte de carreteres, per tant, era pràcticament el primer que es feia des de la construcció de les vies romanes. Trencava amb l’evolució dels camins rals que havia durat gairebé dos mil anys, i que va continuar, i en part encara continua, en alguns camins secundaris i carrers del pla de Barcelona.
Els “Jardinets”, probablement Cal Mota, masia que estava al peu de la carretera de Sans, l’any 1933. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Com tota millora de comunicació, hi hagué diversos motius al darrere de la construcció de la carretera. D’una banda, es volia millorar la comunicació entre les grans ciutats del regne. De l’altra, construir una xarxa radial amb Madrid al centre. Això permetia, entre d’altres, que l’exèrcit es pogués desplaçar de forma més ràpida.
La construcció de la nova via va canviar radicalment la fesomia de Sans. La nova carretera va substituir l’antic camí ral. Apareixia una via ampla, rectilínia, que partia pel mig camps i travessava torrents amb ponts nous.
La nova carretera també va atreure molt més trànsit de carruatges, carros i cavalls. Així es van anar establint comerciants, hostalers, ferrers, traginers i constructors de carros, però també pagesos, jornalers i manobres (2). La construcció de la carretera també havia portat a Sans els treballadors que la construïen. Molts d’ells es van acabar establint al poble, al llarg de la carretera que havien construït. Així, gran part del creixement urbanístic santsenc es va concentrar al voltant de la nova carretera.
L’Hostal de la Morena, a la carretera de Sans, poc abans del seu enderroc als anys 1930. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Sans, que ja estava vivint un procés de creixement important, va arribar als mil habitants l’any 1790, quan a principis de segle en prou feines passava dels cent. El centre històric seguia al voltant del Turó de la Vila, amb l’antiga església romànica de Sant Maria, les torres medievals d’en Llull i la Raqueta, les masies i el petit poble, al voltant dels carrers Major (ara Sant Crist), Santa Anna (Rei Martí) i del Gos (Priorat).
Sans va créixer al llarg de la carretera. En poques dècades havien aparegut fileres de cases a una banda o als dos costats de la carretera. Moltes de les noves cases eren força semblants i molt senzilles: cases de cos com les que hem vist al principi de l’article.
Fragment del mapa del municipi de Sans, del primer terç del segle XIX. Ja s’hi les veuen fileres de cases en molts trams de la carretera.
El carrer més llarg del pla de Barcelona
El creixement urbanístic al llarg de la carretera de Sans va ser ràpid i força espectacular per l’època. En seixanta anys gairebé tota la carretera estava urbanitzada per un o pels dos costats des del Turó de la Vinyeta (a l’actual plaça Espanya) fins a Collblanc.
Una de les poques cases originals que queden a la carretera de Sans, prop de la plaça de Sans. Al costat, hi veiem una botiga de GAES que ha aprofitat l’estructura d’una casa de cos antiga, com la del costat, per fer-hi una botiga. Aquest tipus de reconstruccions que desfiguren del tot l’antiga casa però mantenen l’alçada baixa original són molt freqüents a la carretera de Sans, a Collblanc o al carrer Santa Eulàlia de Provençana, a l’Hospitalet.
Moltes de les cases de cos que es van construir tenien tan sols planta baixa i pis. Però el creixement urbanístic no es va aturar un cop van quedar urbanitzats la majoria dels trams de la carretera. Així, a partir del primer terç del segle XIX els edificis van anar sumant pisos.
Un edifici antic, de planta baixa i dos pisos, construït probablement al primer terç del segle XIX, encaixonat entre dos blocs de pisos nous, al número 332 de la carretera de Sans, al barri de Badal.
El creixement urbà ha seguit al llarg dels segles XIX, XX i XXI substituint els edificis antics per edificis nous, sovint blocs amb més pisos. Avui a la carretera de Sans hi trobem edificis moderns, de principis del segle XX i de l’últim terç del segle XIX.
El mateix edifici del número 332 de la carretera de Sans l’any 1998. Al costat dret hi veiem dos edificis antics més que avui han estat substituïts per un blocs de pisos nou. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Però no tots els edificis que es van construir al segle XVIII tenien planta baixa i pis ni eren senzilles cases de cos. Alguns dels edificis ja es van construir amb dos pisos, decorats sovint amb esgrafiats (com vèiem més amunt amb l’Hostal de la Morena).
Dos edificis del segle XVIII al número 320 de la carretera de Sans, fotografiades l’any 1960 per Jaume Peris. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
La Casa del Comú
La nova carretera i el ràpid creixement urbanístic també van acabar desplaçant algunes de les institucions del municipi de Sans. A mitjans del segle XIX l’ajuntament, o casa del comú, es va traslladar a la carretera de Sans, situat gairebé al mig del seu recorregut pel municipi (comptant que el carrer de la Creu Coberta per Hostafrancs formava part del municipi de Barcelona).
La Casa del Comú de Sans, a l’any 1970, durant l’enderroc de la plaça de la Vila (o Víctor Balaguer), per la construcció del Primer Cinturó de Ronda. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Gran part de les botigues, comerços i taller es van traslladar a la carretera. Els mercats, les places i les fàbriques es van construir i formar a prop però no a peu de carretera. Amb la carretera gairebé urbanitzada del tot i les grans dimensions que requerien els van fer moure a llocs on encara hi hagués terreny per urbanitzar.
Un dels pocs edificis de la primera meitat del segle XIX que queden a la carretera de Sans, al barri de Badal.
Les noves carreteres
La cultura il·lustrada del segle XVIII va endegar nombroses reformes per a modernitzar el regne, fer-lo industriós i pròsper. La construcció de la nova carretera de la Jonquera a Barcelona, Saragossa i Madrid va tenir com a conseqüència un gran creixement urbanístic.
No sabem si el nou monarca Carles III i els seus col·laboradors Campomanes, Floridablanca i dèspotes il·lustrats de la cort preveien el creixement que tindria el petit poble de Sans, o Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat o Molins de Rei. Fos com fos, van iniciar la tradició de construir carreteres noves que ha continuat fins als nostres dies.
Una de les dues cases antigues que queden a la carretera de Sans, l’única al barri de Badal. La façana nova, que segueix la línia de façanes de la carretera de Sans ha substituït l’antiga, una mica més enretirada. És probable que l’edifici original sigui del segle XVIII, un dels primers a construir-se en aquest indret.
Amb cada nova carretera s’han urbanitzat noves porcions de terrenys o grans blocs de pisos han substituït les cases més antigues (com la Casa dels Pollets i la casa de mossèn Pere); encarint al seu pas el preu de l’habitatge. Tant, que fins a cert punt podria semblar que el que es vol en el fons no és comunicar les diferents parts del regne per al seu progrés i la seva modernització sinó vendre, revendre, revaloritzar ínfimes porcions de terreny i construir un cop i un altre.
—-
(1) Col·lectiu Patrimonis Invisibles.
(2) Enrech, Carles, Entre Sans i Sants. Història social i polítcia d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897), Ajuntament de Barcelona (2004).
trobo que podrien posar la casa de mossèn Pere Oliveras, sants 214 que van enderrocar l’any 2013 i es conserven prou fotografies
Montserrat, no entenc ben bé què vols dir. Vols que inclogui una imatge de la casa del mossèn Pere Oliveras a l’article? El que he fet és incloure un enllaç que et porta a una pàgina on surten algunes fotos de la casa.
hola. vivo en carrer de Sants 292 y empiezo a probar a descubrir informacion sobre mi edificio. He notado que tienes un foto, es en badal y has puesto que es l’única de las antiquas del barri de Badal.
lo entiendo que es de siglo XVIII y encontrado unos arcos interesante caundo sacado el yeso de las paredes. el archivo municipal no tiene informacion sobre este edificio pero tal vez tu si.
caulquer ayuda es buena.
gracias,
Viktorya