Als barris més propers a la muntanya, com Gràcia o, en especial, Horta, hi ha carrers que porten el nom dels torrents i les rieres que hi passaven. Se’n coneix el traçat, se n’ha estudiat la història i fins i tot se n’han publicat llibres. La memòria veïnal mai ha arribat a oblidar per on passaven aquests cursos d’aigua i, en alguns casos ecara han vist com s’inundaven els dies de pluja.
Els efectes d’una inundació al carrer Cartellà –l’antiga Riera d’Horta-, el setembre l’any 1978. Font: Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
En certa manera, el Poble-sec és també un barri de muntanya com Horta, tot i que molt més a prop de Barcelona i del mar. Aquesta proximitat fa que sigui una zona amb una gran divsersitat de paisatges, tant físics com culturals i socials: el paisatge rural de la Satalia, l’avinguda del Paral·lel, amb els darrers vestigis de la zona d’oci, de teatres, bars i cabarets de principis de segle, però avui ple de blocs de pisos dels anys 1970; el paisatge social i cultural típic d’una barriada obrera sorgida durant la segona meitat del segle XIX amb una vida associativa veïnal molt activa; els grans equipaments construïts per l’exposició universal de 1929 i pels jocs olímpics del 1992; els hostels i els nous bars del carrer Blai, oberts en els últims anys amb l’arribada massiva de turistes.
Potser és per aquesta densitat de paisatges tant diferents que la història rural del barri, l’orografia de la zona, o el curs de les rieres que hi passaven s’hagin estudiat poc. A diferència d’Horta o Gràcia, la memòria d’aquelles rieres s’ha perdut gairebé del tot en el veïnat del Poble-sec.
Gent pujant cap a la Font Trobada a principis del segle XX. A la dreta, l’entrada del Merendero La Walkiria, al costat de la Font d’en Conna. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Fins i tot abans de la construcció del barri, a partir de l’any 1840, era una zona molt transitada. Molts barcelonins del segles XVII, XVIII i XIX pujaven per la falda de la muntanya de Montjuïc per anar a alguna de les fonts que hi havia (1), com ara la Font del Gat, que encara resta dempeus. A l’al·licient de poder sortir de la ciutat emmurallada s’hi sumava el contacte amb l’aire lliure, les vistes i l’aigua fresca que sortia de la muntanya, segurament molt més bona que la que es podia aconseguir a Barcelona (2).
Per força, aquestes fonts que rajaven aigua de la muntanya havien de desguassar l’aigua cap a alguna banda. Els mapes dels segle XVII, XVIII i XIX mostren aquests torrents que baixaven de Montjuïc cap a la plana.
Fragment del mapa geològic del pla de Barcelona, de de Jaume Almera (1884-1891). Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
El coll dels Inforcats
Just abans d’arribar a Hostafrancs, l’antic camí de sortida de la Barcelona emmurallada cap al sud (l’avinguda Mistral en segueix el traçat), feia una pujada. El Turó de la Vinyeta feia de frontera natural entre els termes de Sans i Barcelona. Per a la construcció de la plaça de braus de les Arenes es va terraplanar el turó, que pràcticament va desaparèixer del paisatge de la ciutat.
El fossar de la muralla, prop del Portal de Santa Madrona, a mitjans del segle XIX.
Fins a aquell moment el turó havia formtat un coll amb la muntanya de Montjuïc, el Coll dels Inforcats. El nom d’aquest coll venia del terme llatí (com passa amb la paraula “bifurcació”) que feia referència a la cruïlla de camins que hi havia a l’indret. Aquell coll, a més, també feia de frontera hidrogràfica. A una banda quedaven les rieres que baixaven de Montjuïc en direcció a Barcelona, les rieres del Poble-sec. Fins al segle XV anaven a parar a l’actual Raval, a la llacuna del Cagalell. Amb la construcció de la nova muralla del Raval, desguassaven pel fossar fins a arribar al mar, on van formar una nova llacuna. Al sud del Coll dels Inforcats hi anaven a parar les rieres que desembocaven al Llobregat i a la zona de la Marina de Sans, a l’actual Zona Franca.
Els torrents del Poble-sec
Avui comencem una sèrie d’article dedicats a conèixer dos dels tres torrents que baixaven pel Poble-sec des de Montjuïc en direcció a la plana i algunes de les antigues fonts, on tants barcelonins havien anat a fer fontades.
La Font Trobada, l’any 1976. Va desaparèixer l’any 1992, per l’ampliació de les piscines Picornell. Font: Blog Barcelofília.
Gran part d’aquell paisatge, d’aquella cultura de l’aigua va subsistir fins ben entrat al segle XX. La construcció del recinte de l’Exposició Universal de 1929 primer i, després, el dels Jocs Olímpics de 1992 van fer desaparèixer moltes d’aquelles fonts.
El torrent de la Font del Gat, prop del carrer de la França Xica i de l’Institut del Teatre.
—
(1) March, Enric H, Blog Bereshit, Article Les Fonts de Montjuïc (2014).
(2) March, Enric H., El Rec Comtal, Mil anys d’història. Viena Ed., Barcelona (2016).
Així doncs, es podria afirmar que l’actual avinguda del Paral·lel era un col·lector de rieres que baixaven fins a mar? Si fos així, estan canalitzades al subsòl?
Si no ando mal de memoria el Paral·lel en su día era por donde iba la riera de Magòria antes de que fuera desviada, así que este curso recogía las aguas de algunas rieras de Montjuic.
Un saludo.
Carlos, tienes razón, yo también lo había visto en algunos mapas. La de Magoria es una de tantos cauces que han ido cambiando de trazado, con la construcción de la muralla del Raval i después de l’Eixample, cuando se desvió hacia Sants i la Marina de Sants, al sur de Montjuïc.
Gracias!
A Barcelona hi ha una sèrie de grans col·lectors d’aigua de pluja. N’hi ha un a sota el Parc de l’Escroxador, un altre a la cruïlla de Balmes i Mitre. És molt probable que les rieres del Poble-sec també estiguin canalitzades, i el més lògic és que es faci per l’avinguda Paral·lel.