L’estiu de 1915 es feia l’última collita de blat a la Plana de Lledó. Aquest fet podria haver passat desapercebut, però algú – la Revista Il·lustració Catalana- va decidir fotografiar l’esdeveniment i recordar-lo.
Última collita de blat a la Plana de Lledó, l’any 1915. Font: Il.lustració catalana (1)
Amb aquesta última collita es confirmava l’inici de la desaparició de món agrari a Montjuïc. Era l’any 1915 i tot feia pensar que el començament de les obres de construcció del recinte de l’Exposició Internacional, que s’acabaria celebrant catorze anys més tard, faria desaparèixer els camps i horts de Montjuïc.
El Pla de Lledó, avui. El tros de la Plana de Lledó estava situat a on ara hi ha el Palau Sant Jordi i la Torre Calatrava, al peu de l’Antic Camí de València (2). Font: Web Jacksonlive.es
Vint anys després, durant la guerra, l’Associació d’Hortolans de la Muntanya de Montjuïc es convertia en Sindicat Agrícola i, juntament amb Esquerra Republicana, es proposava l’arrendament de terres a la muntanya, per tal d’aconseguir una font alternativa d’aliment (3).
La Masia del Sot, un prototip de masia construïda per a l’Exposició Internacional de 1929, que encara avui conrea un hort, al costat del MNAC. Font: Web Geocaching.com
La majoria dels hortolans vivien al Poble-sec, i, en especial a La Satalia, però també n’hi havia a Magòria i a la cara sud de la muntanya. En molts casos no es tractava de pagesos a temps complet, sinó gent que treballava en altres llocs però també conreaven un hort.
Pagesos a Montjuïc
De pagesos n’hi ha hagut a Montjuïc des de temps immemorials. Durant l’edat mitjana la muntanya fins i tot havia format un terme parroquial propi, independent de les parròquies del pla: Sant Julià de Montjuïc. La parròquia, però, va ser dissolta durant el segle XIV o XV. Segons Carreras Candi (4), la població a Montjuïc, formada sobretot per pagesos, era força nombrosa. Hi havia moltes masies repartides per la muntanya.
Can Safont, segons un dibuix de 1890. Font: Il·lustració Catalana.
Una de les masies més antigues fou Can Safont. El fet que en coneguem el nom i que en tinguem una il·lustració es deu, com passa sovint, a que va ser l’escenari de moltes batalles durant el setge de Barcelona de 1713 a 1714. Moltes de les masies i ermites de la muntanya van ser derruïdes durant el setge de 1714, les guerres napoleòniques a principis del segle XIX i la construcció del Castell de Montjuïc, per evitar que cap tropa s’hi pogués parapetar.
Estructura de la propietat a Montjuïc, l’any 1851. Font: Montjuïc, la muntanya del poble. (5)
Tot i els setges i les guerres i el fet que la muntanya estigués sota jurisdicció militar, l’explotació agrícola de Montjuïc va seguir sent molt intensa durant els segles XVIII i XIX. L’any 1851 la propietat de la muntanya estava repartida en moltes petites parcel·les, que, a grans trets, encara s’estructurava al voltant dels antics camins d’origen preromà que travessaven la muntanya.
La muntanya de Montjuïc al plànol d’Ildefons Cerdà, l’any 1851. Font: Montjuïc, la muntanya del poble (6).
Tot i que tota la muntanya estigués en mans de petits propietaris, els edificis (i, per tant, les masies) es concentraven als voltants, ja que a Montjuïc no es podia construir, pel fet d’estar sota jurisdicció militar. L’any 1840, es redueix la prohibició de construir-hi i, immediatament es comencen a construir petits masies, com Ca la Satalia, que donarà nom al barri de la Satalia.
Un dels edificis més antics de la Satalia, que manté la fesomia de casa aïllada, tot i que ara estigui envoltada d’edificis, al final del carrer Blasco de Garay. L’edifici té un accés al passatge Antic Camí de València, que en segueix el traçat. És probable que aquest i d’altres edificis del barri fossin masies o cases d’hortolans, construïdes dècades abans de la urbanització del Poble-sec.
Els voltants de la muntanya eren el lloc idoni per a l’explotació agrícola. Encara avui les fonts d’aigua són nombrosos i ragen un bon cabal, que permetien conrear horts. Mentrestant, al capdamunt de la muntanya es conreaven majoritàriament camps de secà, sobretot blat, oliveres i garrofers, tot i que també s’hi havien conreat flors ornamentals.
L’ermita de Santa Madrona, amb un camí (que unia l’ermita amb l’Antic Camí de València) flanquejat d’oliveres, l’any 1915.
Can Can Cervera i Can Mestres
Al peu de la muntanya de Montjuïc es conserven almenys dues masies, Can Mestres i Can Cervera. La masia de Can Cervera, al barri de Magòria o Font de la Guatlla, està datada en l’any 1801, un dels edificis més antics dels voltants de Montjuïc i supervivent de les guerres napoleòniques.
Els camps i horts de Can Mestres, l’estiu passat.
Can Cervera, al barri de la Marina, va ser construïda probablement al segle XIX. L’any 1928 tenia un sol pis. El seu masover, Bienvenido Mestres, hi afegí dos pisos més l’any 1942. Mestres va cedir la masia a l’ajuntament amb la condició que s’hi fes una granja escola. Avui és, per tant, una de les poques masies que segueixen tenint un ús agrícola a Barcelona.
Cal Pagès
Cap de les masies de les quals hem parlat, però, es troba, ben bé a Montjuïc. La masia de la Satalia –si és que fou una masia- i Can Cervera es troben a mig camí, una a certa alçada, i Can Mestres al peu de la muntanya, al costa del carrer Foc, que segueix la traça de l’Antic Camí de València.
Fragment del mapa parcel·lari de Barcelona de l’any 1931. A la zona més propera a l’Estadi Olímpic hi apareixen tres cases aïllades envoltades de camps. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Al mapa parcel·lari de 1931, apareixen almenys tres masies a Montjuïc, en les quals hi consta el nom. L’activitat agrícola a la mutanya encara era prou important fins i tot després de la construcció del recinte de l’Exposició Internacional de 1929.
El Bar de Cal Pagès a la dècada de 1960. Al fons es pot veure el mur del Cementiri de Montjuïc. Font: Museu d’Història de Barcelona – Arxiu Huertas Clavería.
A tocar del Cementiri de Montjuïc hi havia hagut la masia de Can Pagès. Es tractava d’una petita masia que als anys 1940 va passar a ser un bar, el Bar Casa Payés o Bar Cal Pagès. Al voltant del bar es va desenvolupar el barri del Payés.
Mapa dels barris de Montjuïc de l’any 1968. Hi apareix també el barri del Payés. Font: Blog Mtvo-Bcn.
Podria semblar que aquests barris haguessin crescut de forma caòtica i desordenada. Molts d’ells però es van adaptar als antics camins que recorrien la muntanya, ara convertits en eixos principals dels nous barris. Els edificis més antics eren el centre dels nous barris i sovint els acabaven donant nom, com en el cas de Cal Pagès o Can Valero. Cal Pagès estava situat, justament, en un d’aquests antics camins, l’Antic Camí de València, l’actual carrer Foc.
El Payés formava part de l’extens nucli de Montjuïc, en que convivien edificis més estables amb barraques molt precàries. El barri sorgit al voltant de Can Valero (després Can Valero Gran) s’assemblava a qualsevol altre barri de Barcelona.
Can Valero, l’any 1987.
Montjuïc estava destinat a acollir grans esdeveniments, i el barri de Can Valero (7), de caire humil, entorpia el paisatge. La proximitat amb la nova anella olímpica va fer que s’enderroqués el poc que en quedava. Fou llavors que van desaparèixer molts dels antics camins que recorrien la muntanya.
Amb la marxa dels últims habitants, Montjuïc es va convertir per primer cop en una muntanya deshabitada. Avui en dia no hi viu cap barceloní, almenys oficialment.
El Camí de l’Esparver
Per primer cop, el llibre Masies de Barcelona, editat l’any 2010 per l’ajuntament de Barcelona, feia un intent d’allistar totes les masies que hi havia o havia hagut a Barcelona, dedicant dues o tres pàgines a cadascuna de les masies que encara existien.
Al capítol del districte de Sants-Montjuïc, dividia el territori en quatre grans zones: la vila de Sans, el Poble-sec, la Marina i la muntanya de Montjuïc. L’única masia que hi apareix, classificada com a desapareguda, és el Mas de l’Esparver.
El Mas de l’Esparver, segons un dibuix de Julio Baños, segons les referències de Ramon Anglès, últim masover del mas. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Si avui anem al Barri Vell de Port, ens trobarem que, al costat del carrer de Port, hi ha un carrer dedicat a l’Esparver. El carrer de l’Esparver és un de tants carrers de la ciutat que té una doble dedicatòria. Indirectament està dedicat a l’ocell, és clar, però fa referència, sobretot, a la masia i al camí que hi porta.
El carrer de Port, el carrer major del Barri Vell de Port. Els veïns l’anomenen, encertadament, el barri més antic de Barcelona.
El Camí de l’Esparver surt del costat d’on hi ha el carrer, en l’indret on es creuen el carrer Foc i el carrer de Port. Ambdós carrers segueixen la traça de dos antics camins, que unien l’antic port romà amb Sans i Sarrià i la ciutat de Barcelona, tot creuant Montjuïc.
El Camí de l’Esparver, l’estiu passat.
El Camí de l’Esparver és un dels pocs indrets de la muntanya que no és ni parc ni museu, ni avinguda, ni antiga pedrera, sinó que segueix mantenint, bàsicament, la mateixa fesomia que fa cent anys, amb la diferència que ara hi comencen a créixer pins allà a on hi ha havia hagut camps.
La part posterior i la planta del Mas de l’Esparver, segons un dibuix de Julio Baños, segons les referències de Ramon Anglès. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
En part, el llibre Masies de Barcelona té raó. El Mas de l’Esparver ja no existeix. Fou enderrocat en algun moment de la dècada de 1960 o principis de la de 1970.
L’indret a on hi havia hagut el Mas Esparver, l’abril de 1995. Encara es pot reconèixer un mur de pedra, que formava part de la masia. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc.
Fins i tot el mur que apareix a la fotografia de 1995 ha desaparegut gairebé del tot. S’en conserva, però, en petit tram.
El mur del Mas Esparver, avui.
També podrem trobar runa al terra, pedres que podrien haver format part del mur de la masia i trossos de rajola al terra. Al voltant del Mas Esparver s’hi havia format un barri, l’Esparver. La runa, per tant, podria formar part tant de la masia com del nucli de l’Esparver. És probable que tant el barri com la masia fossin enderrocats al mateix moment.
El tros d’una rajola, que podria haver format part de la masia del nucli de l’Esparver.
Les restes del Mas de l’Esparver són un vestigi del món agrari de Montjuïc, que encara continua als marges de la muntanya. Relliguen el passat més antic de la ciutat i de la muntanya amb el present.
No ens ha de sorprendre que el que millor s’ha conservat d’aquesta masia és el Camí de l’Esparver. Un camí que avui sembla no portar enlloc.
El Camí de l’Esparver, en l’indret a on hi havia el mas.
En realitat, però, porta als indrets fonamentals del nostre passat.
—
(1) Imatge apareguda al llibre de Roca i Blanch, Estanislau, Montjuïc, la muntanya de la ciutat, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona (2000).
(2) Voltes Pou, Pere, Historia de Montjuïc y su castillo, Ajuntament de Barcelona (1960).
(3) Roca i Blanch, op. cit.
(4) Carreras Candi, Francesc, Geografia General de Catalunya, Volum Ciutat de Barcelona, Barcelona (1908-1918)
(5) Aisa i Pàmpols, Ferran, Montjuïc, la muntanya del poble, Editorial Base, Barcelona (2014).
(6) Aisa i Pàmpols, op. cit.
(7) Vull agrair a l’Enric H. March per la informació que m’ha proporcionat per poder fer aquest article.
La meva avia m’explicaba que la seva familia va tenir un hortet arrendat fins principis dels seixanta, quan els van fer fora per fer el parc d’atraccions de montjuïc.
Gracies per aquests articles
Abraham! Gràcies per explicar la teva història. Una autèntica llàstima. La construcció del parc d’atraccions es va portar pel davant molts dels últims horts que quedaven a Montjuïc. Me n’alegro que t’agradi el blog!
Tinc constància fotogràfica d’una construcció rural situada a l’any 1920 aprox. a l’indret on avui hi ha el Palau Nacional. En teniu constància?
M’en podeu dir quelcom? Sembla que hi tenia conreus
Mercès
Bon dia, Enric. Si et sembla, t’escric un correu i així aprofito i t’envio un mapa en que es veu bé què hi havia a la zona del Palau Nacional. Gràcies per l’interès!