L’any 1984 s’aprovava la divisió de Barcelona en deu districtes. Dividir Barcelona en districtes mai ha estat una tasca fàcil, en una ciutat en què conviuen les identitats dels antics municipis, dels barris, de les barriades o fins i tot d’alguns carrers que no acaben d’encaixar en cap dels barris. El carrer Dos de Maig va passar a ser la frontera entre els districtes de l’Eixample i Sant Martí.

Vint anys després, l’ajuntament feia un pas més amb la creació d’un mapa de barris. Ara, el carrer Dos de Maig, a més de fer de línia divisòria entre els dos districtes, també separava els barris de Sagrada Família i el Clot – Camp de l’Arpa.

Tot i això, l’Antoni (1), veí del barri del Poblet (l’antic nom del barri de Sagrada Família), no dubta en dir que és el carrer Cartagena el que fa de frontera entre el seu barri i el del Clot.

Els límits del barri de la Sagrada Família, segons el mapa oficial, en contrast amb els límits del Poblet.

Crear un mapa funcional per a l’administració d’una ciutat sovint sembla incompatible amb el respecte als criteris històrics. Algunes ciutats, com Lisboa o Londres, han optat pel respecte històric, mentre que d’altres, com París, han preferit els criteris més pràctics.

L’Eixample, un aparent desert d’identitats històriques de barris i antics municipis, semblaria ser un territori fàcil per a traçat límits entre zones administratives, regla en mà. Sembla, però, que ni tan sols la trama de Cerdà s’escapa a les contradiccions i superposicions de mapes, oficials i funcionals, o històrics, veïnals i viscuts.

El Mas Casanovas i les Barraques de Sant Pau

Però, comencem pel principi. L’any 1899 s’inaugurava l’Hotel Casanovas, situat molt a prop de l’antic Mas Casanovas. Aquesta masia, de fet gairebé un palauet, del segle XVII, va ser una de les dues masies que va desaparèixer amb la construcció de l’Hospital de Sant Pau, a partir de l’any 1902. L’Hotel Casanovas és avui una escola pública, situada, justament, al carrer de Mas Casanovas, que recorda l’antiga masia.

Ruïnes de la capella del Mas Casanovas, l’any 1902. Font: Blog Memòria dels barris.

Com moltes masies del pla de Barcelona, el Mas Casanovas estava situat al costat d’un torrent, el Torrent de Milans. Amb l’enderroc de la masia i la construcció del recinte de l’hospital, va quedar lliure una llenca de terreny entre el mur de l’hospital i la finca de Ravellat Pla, per on havia de passar la continuació del carrer del Mas Casanovas.

Als anys 1920 hi va sorgir un nucli de barraques, anomenades Barraques de Sant Pau. El nucli de Sant Pau fou un dels nuclis més antics i dels més longeus de la ciutat. Va tenir mig segle de vida i va acabar sent enderrocat l’any 1974, per l’obertura de la Ronda del Mig (2).

Les Barraques de Sant Pau es van construir en un lloc molt estratègic. Pel que sembla (3) van almenys una part de l’antiga finca del Mas Casanovas, que s’havia salvat de l’enderroc. El nucli estava situat a sobre d’una terrassa natural, un aflorant calcari. A més, la barriada es trobava en l’encreuament de dos antics eixos: el Torrent de Milans i el Camí de la Llegua.

Les Barraques de Sant Pau, als anys 1970. Font: Blog Memòria dels barris.

L’any 1971 les Barraques de Sant Pau formaven un nucli compacte, amb 255 barraques i dues fonts (4). És molt probable que la trama de la barriada seguís la traça tant del torrent, que deuria fer de límit meridional del nucli, i el Camí de la Llegua. Com molts nuclis de barraques, el de Sant Pau ocupava un espai intersticial (5), un espai que feia de frontissa entre dues finques ja urbanitzades, entre dos espais urbans.

Amb l’enderroc, es perdrien les últimes restes del Mas Casanovas i la traça del torrent i del camí, a més del barri mateix, que, tot i la precarietat dels habitatges, tenia un gran interès urbanístic (6).  Els habitants del nucli van ser reallotjats lluny del barri, a la Mina, en blocs de pisos que presentaven nombroses deficiències arquitectòniques.

La Torre d’en Xifré

Josep Xifré i Casas va ser un de tants catalans que s’enriquiren a Cuba, amb el comerç de rom i aiguardent, l’explotació de plantacions de canya de sucre i cafè i, probablement, amb la tracta d’esclaus. Al tornar a Catalunya, a la dècada de 1830, va fer construir els Proxos d’en Xifré, un dels conjunts arquitectònics més interessants de la primera meitat del XIX a la ciutat, a més d’adquirir una gran finca al paratge de Lligalbé, a tocar del Camí de la Travessera: la masia de Can Milans.

Xifré va voler convertir la masia en un palau. El projecte incloïa la construcció d’un jardí d’estil neoclàssic i la incorporació d’elements arquitectònics d’edificis gòtics i renaixentistes de la ciutat que havien estat enderrocats (7). Per bastir d’aigua la masia i el jardí, es va construir una mina que porta l’aigua des del Turó de la Rovira.

El Camí de la Travessera i les ruïnes de Can Milans o Torre d’en Xifré, durant les feines d’enderroc de la masia. Font: Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Creu.

L’any 1890 la Molt Il.lustre Administració (MIA), l’organisme de govern de l’hospital, va adquirir la finca de Can Milans, amb el projecte de construir un nou hospital per a la ciutat. La donació del banquer Pau Gil, El recinte, que es començarà a construir a partir de 1902, va comportar l’enderroc de la masia.

Les mines d’en Xifré

Tot i la desaparició de Can Milans, la direcció de l’hospital va decidir conservar les mines d’aigua de la masia, per tal de tenir una font d’aigua pròpia per al nou recinte.

Mapa de la mina de Can Milans. Font: Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Creu.

La mina tenia tres braços. Dos d’aquests braços captaven l’aigua de dues masies: la de Can Planas, l’actual centre cívic del Guinardó, i la del Mas Fondo, l’actual Escola del Mar, al Parc del Guinardó. La tercera recollia l’aigua del Torrent de la Guineu, a prop de la Torre dels Pardals.

Unes anàlisis fetes durant la construcció del nou recinte van descobrir que l’aigua no era potable, ja que la mina patia filtracions (8). Els litigis amb els propietaris dels terrenys per on passava la mina van dificultar i allargar molt les obres de millora de la infraestructura. Finalment, l’aigua de la mina es va acabar utilitzant per al rec del jardí de l’hospital. A més, però, es va construir una conducció d’aigua cap a la Fàbrica la Bohèmia, l’antiga Fàbrica Damm, que també va utilitzar aigua de la mina de Can Milans.

Mapa geològic del recinte de l’Hospital de Sant Pau, en que es veu el traçat de la mina i del Torrent de Milans. Font: Blog De Santa Creu a Sant Pau.

La mina segueix existint avui en dia i, pel que sembla, es segueix utilitzant per al rec de les plantes.

Els passatges de Can Milans

Les illes de cases per sota de l’Hospital de Sant Pau sumen més passatges que cap altra zona de l’Eixample. En només tres illes hi trobem deu passatges, i dues illes més en tenen una cadascuna. Es tracta d’una trama densa, autònoma de la trama de l’Eixample, un barri dins d’un altre barri.

Detall del Passatge Sant Pau. Tant aquest passatge, com el passatge Núria, a la mateixa mançana (Sant Antoni Maria Claret-Cartagena-Dos de Maig-Indústria) tenen forma de T.

Els passatges es van construir a partir de la dècada de 1920, al mateix moment en que havien sorgit les Barraques de Sant Pau. Els passatges respectaven la trama de l’Eixample, mentre que el barri de barraques vivia en la provisionalitat d’ocupar un espai afectat per l’obertura de la Ronda del mig. Segurament va ser aquesta provisionalitat la que va abaratir els preus del terreny i fer més precària la vida del barri i les seves construccions.

El passatge Núria, amb la torre del campanar de l’hospital, al fons.

Alguns dels passatges de la zona reben el nom dels carrers del costat, com els passatges Dos de Maig i Independència, – els dos passatges connecten els dos carrers-. Però n’hi ha d’altres que conserven el nom antic del carrer. És el cas dels passatges Igualtat, l’antic nom del carrer Cartagena, Catalunya, l’antic nom del carrer Sant Quintí, i París, el nom que va tenir el carrer Indústria, que és una continuació del carrer París, però que queda tallat per la trama de Gràcia. (9)

Detall del passatge Igualtat, amb el rètol del passatge i del carrer Cartagena.

Podria semblar que algun d’aquests passatges seguís la trama del Torrent de Milans. Però no és així. Es fa difícil seguir la traça del torrent en les illes per sota de l’hospital. La construcció del recinte de Sant Pau va tallar el traçat del torrent, que va acabar baixant pel carrer Cartagena.

Humitats al final d’un dels braços del passatge Sant Pau.

Tot i així, s’en conserven algunes traces. El mur que talla un dels braços del passatge Sant Pau, un atzucac, dibuixa un lleuger angle, que segueix la traça del torrent. La paret, a més, té humitats.

El passatge de Sant Pau, mirant cap a les cases del carrer Cartagena. El mur del fons segueix el traçat del Torrent de Milans.

Les humitats d’Henry Dunant

És aquí que arribem al punt més interessant del nostre recorregut: la Plaça d’Henry Dunant. L’espai presenta un disseny de terrasses, per salvar la pujada de 4 metres entre el carrer Còrsega i la part superior  de la plaça.

Filtració d’aigua a la plaça Henry Dunant.

En una d’aquestes terrasses hi ha una filtració d’aigua constant, durant tot l’any. Segon el Grup d’Estudis El Pou (10), podria ser possible que l’aigua vingués d’una deu del Torrent de Milans. Tot i això, segons alguns mapes de finals del segle XIX i el primer terç del XX, el traçat del torrent no passaria per aquest espai, al mig de l’illa, sinó pel carrer Igualtat (o Cartagena) i en direcció a l’illa dels carrers Igualtat, Castillejos, Rosselló i Còrsega. La filtració també podria venir de la mina d’aigua de Can Milans, ja que just a sota de la plaça d’Henry Dunant hi ha la l’antiga Fàbrica Damm.

L’aigua s’escola de la paret i travessa tota la plaça.

La Riera d’Horta

És a partir del carrer Còrsega que el Torrent de Milans es fa visible per primer i últim cop. En primer lloc a l’interior de l’illa entre els carrers Rosselló, Còrsega, Cartagena i Castillejos.

El Garatge M, al carrer Rosselló, 503, aprofita l’espai de l’antic torrent. El nom sembla fer servir la inicial del nom del torrent.

Però és a l’illa de cases de sota (Provença, Rosselló, Cartagena i Castillejos) que trobem l’únic tram visible a peu de carrer. En aquesta illa es creuen dos antics eixos: l’antic Camí d’Horta, ara al darrere de les casses del passatge Pau Hernández, i el torrent.

Fragment del mapa parcel·lari de 1931, en que apareix un tram del torrent. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El torrent passa entre els passatges de Pau Hernández i de León i la part posterior de les cases del carrer de Castillejos, dibuixant una línia en diagonal, en direcció a aquest carrer.  

El fet que aquesta illa tingui dos passatges, repartits en tres trams, es deu, sobretot al fet que es creuin l’antic camí i el torrent. No va ser fins a la dècada de 1940 que es va acabar d’obrir el tram del carrer Provença entre Castillejos i Cartagena, que fins llavors havia quedat interromput pel Camí d’Horta i el pas del Torrent de Milans.

Les cases que es van construir fins llavors, seguien les dues trames oposades: el passatge Pau Hernández discorre paral·lel al carrer Rosselló, el passatge León, paral·lel al Camí d’Horta; i ambdós passatges acabaven al Torrent de Milans que anava a parar al carrer Provença, a la cruïlla amb Castillejos.

El mur que tanca el passatge León, segueix el traçat del torrent.

Alguns veïns del passatge León (11) encara recorden el pas del torrent pel barri, però l’anomenen Riera d’Horta, recordant, segurament, el Camí d’Horta, que, els dies de pluja també s’enfangava i es convertia en un torrent.

Vilaret

Un cop creuat el carrer Provença ens trobem amb un passatge que creua, en diagonal, dues mançanes seguides: les que hi ha entre els carrers Castillejos, Cartagena, Provença i València. Semblaria que el torrent fes un gir brusc cap al nord.

El passatge Vilaret des del carrer Provença.

Aquest passatge, urbanitzat a partir de la dècada de 1870, és un dels passatges més antics del barri del Poblet. Va ser construït de forma perpendicular al Camí d’Horta.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Però no hi cap document ni mapa que relacioni el passatge amb el torrent. El mapa de J.M.Serra, per exemple, mostra el traçat del torrent fins al Camí d’Horta. Aquest camí funcionava com a desguàs per als diferents torrents que baixaven des del Turó de la Rovira i la Muntanya Pelada cap al Poblet. Sembla que, per tant, també hi desguassava el Torrent de Milans.

La frontera del Poblet

La passejada que ens fa l’Antoni, veí del barri, s’acaba al carrer Igualtat (ara, Cartagena) -utilitza els dos noms indistintament-. Encara ens porta fins al passatge Vilaret, però no més enllà.

Li parlem del Torrent de Milans, però no en sap res. Sí que ha parlat del Torrent de Cal Notari -el carrer Lepant era un torrent- i el de Mariner -la frontera sud del Poblet-.  El que és clar, però, és que una frontera subtil marca el final del barri: de petits no anàvem més enllà d’aquest carrer.

El de Milans és un torrent subtil, sepultat per l’Hospital de Sant Pau. La seva traça es llegeix en el l’urbanisme dels passatges, en la memòria del nucli de barraques, de les masies enderrocades, en les filtracions d’Henry Dunant. I en la memòria veïnal que traspuava la quitxalla de la postguerra del barri del Poblet.

 

—–

(1) Passejada que vem fer jo i l’Enric H. March pel barri del Poblet el passat 21 d’abril, amb l’Antoni, un veí que hi ha viscut tota la vida.

(2) Carnicer, Alonso; Grimal, Sara; Tatjer, Mercè; Grup d’Estudis Pas a Pas; Barraques/Bcn. Guia d’història urbana, Museu d’Història de Barcelona, Barcelona (2012).

(3) Carnicer, A. (et.al.), op. cit.

(4) Carnicer, A. (et.al.), op. cit.

(5) Tatjer, Mercè i Larrea, Cristina (ed.), Barraques. La Barcelona informal del segle XX, Museu d’Història de Barcelona i ajuntament de Barcelona, Barcelona (2010).

(6) Tatjer, M., Larrea, C. (ed.), op. cit.

(7) Josep Xifré va voler comprar parts de la Casa Gralla, un palau renaixentista del carrer de Portaferrisa, però el projecte no va prosperar. Font: Blog Memòria del barri.

(8) Informació extreta del blog De Santa Creu a Sant Pau.

(9) Informació extreta d’una ruta pels passatges del barri, organitzada pel Grup d’Estudis El Pou.

(10) Les filtracions d’aigua van ser descobertes pel Grup d’Estudis El Pou.

(11) Conversa feta amb treballadors d’un garatge del passatge León, al maig de l’any 2013.