Segons com es miri, el Poblenou és nou o antic. Des del punt de vista històric, humà, té molta història. Però des del punt de vista geològic, és molt jove. El que ara és la plana del Poblenou no va existir fins al segle VII. Fa només mil quatre-cents anys el que avui és un barri més de la ciutat, havia estat mar.

La desforestació massiva dels boscos que havien poblat el pla de Barcelona en època romana va fer avançar molt la línia de la costa. Els torrents i les rieres, a més del riu Besòs, van anar transportant sediments creant una plana deltaica.

Fragment d’un mapa militar francès de 1709. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Tot i això, aquest nou territori, no es va convertir de cop en terra ferma. Des de la Sagrera -des del graó barceloní– fins a la platja s’hi estenia una gran extensió d’aiguamolls i llacunes. Aquests aiguamolls van conviure durant segles amb els camps i les pastures comunals.

Joris Prosper van Verboom i Esteve Canals

Però Joris Prosper van Verboom, com a enginyer i militar, devia ser un home pràctic. Era inacceptable, deuria pensar, que una extensió tant gran com aquella, a les portes de la ciutat, estigués tant desaprofitada. És per això que l’any 1716 va dissenyar una sèquia per a dessecar la llacuna, tot canalitzant l’aigua estancada cap al mar i cap als camps del voltant.

La traça de la sèquia de la Llacuna es fa ben visible en la corba que hi ha a dins de l’illa de cases entre els carrers Llul, Pujades, Llacuna i la Rambla del Poblenou. El carrer Llacuna, justament, fa referència tant l’antiga llacuna com, sobretot, a la sèquia, que baixava zigzaguejant, seguint aproximadament l’actual carrer. És possible que aquest traçat seguís també la forma que tenia la llacuna. 

La sèquia de Verboom o de la Llacuna va acabar aconseguint el seu objectiu, assecant la llacuna. Els nous terrenys es van dedicar no només a l’explotació agrícola, sinó a l’artesanal i industrial.

L’any 1738 Antoni Serra i Esteve Canals, botiguers i fabricants de teles, van establir un prat d’indianes al costat de la sèquia, probablement, als terrenys de l’antiga llacuna (2). És probable que aquell fos uns dels primers prats d’indianes que es van establir a la península.

La Sèquia de la Llacuna i el Prat d’en Canals,  l’antic prat d’indianes de Serra i Canals, en un mapa que va fer l’ajuntament de Barcelona, l’any 1803, pels conflictes entre les pastures i els prats d’indianes i de conreus, que anaven en augment. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Les sèquies i les fàbriques

La sèquia dissenyada per Verboom, però, no només es va fer servir per a dessecar la llacuna, ni va ser l’única sèquia que va tenir el Poblenou. Durant el segle XVIII, en poc menys de setanta anys, la població de la ciutat de Barcelona es va triplicar, passant de trenta-mil a cent-mil habitants, l’any 1787. A mitjans del segle XIX la ciutat en superava els dos-cents-mil. Aquest augment demogràfic va fer necessari augmentar la producció agrícola, tant en l’extensió dels conreus com en millorar les tècniques agrícoles i els sistemes d’irrigació.

La sèquia de Ca l’Isidret, al mapa parcel·lari de 1931. Font: ICGC.    

L’aigua d’aquestes sèquies sortia del Rec Comtal, travessava la plana del Poblenou i desembocava al mar. La Sèquia Madriguera, sortia del Rec Comtal a l’alçada de l’actual barri de la Trinitat Vella, tot marcant el límit entre els municipis de Barcelona i Sant Coloma. La sèquia de Ca l’Isidret començava a la Sagrera i baixava més o menys paral·lel a l’actual carrer Agricultura.

Traça de la Sèquia de Ca l’Isidret, al carrer Pere IV. S’hi conserva un petit tram entre la masia de Ca l’Agustí i la nau de Chatarrería Sánchez.  

La sèquia creuava l’antiga Carretera de Mataró al darrere de Ca l’Agustí. Acabava desembocant al mar a l’alçada del barri de Pekín, a on ara hi ha el centre comercial Diagonal Mar.

La masia de Ca l’Agustí., construïda l’any 1945. Actualment és un centre de jardineria. La masia segueix la forma d’un xamfrà de l’Eixample que, segons el pla urbanístic, correspondria a la cruïlla dels carrers Bolívia amb Agricultura. Els edificis que hi ha al llarg d’aquest tram del carrer Pere IV, però, tallen el traçat dels dos carrers.

La traça de la sèquia de Ca l’Isidret també es pot resseguir per sota del carrer Pere IV, quan travessa el passatge del Taulat. També aquí es conserva un petit tram, en l’espai entre dues cases.

Imatge aèria de la Sèquia de Ca l’Isidret al seu pas pel passatge del Taulat. Font: ICGC.

En els dos casos, la Sèquia ha quedat fossilitzada gràcies a les construccions del voltant, tot i quedar-hi encaixonada. Com que el canal era de propietat pública, no s’hi podia construir. Això ha fet que s’hagin conservat almenys dos trams de la sèquia.

La sèquia de l’Escocesa

L’Escocesa va ser una de les grans fàbriques del Poblenou. Establerta l’any 1852 es va especialitzar en produir maquinària, adquirida per l’industrial escocès John Massey Summer l’any 1877 que, a partir de 1881, hi va començar a produir tints per a la indústria tèxtil. Però no va ser la primera.

L’Escocesa, des del descampat a on hi havia hagut la Fàbrica Klein.

L’Escocesa és una de les fàbriques més antigues que es conserven al Poblenou, però, no va ser la primera en establir-s’hi.

Detall de la fàbrica Casas i Jover, que, segons l’Arxiu Històric del Poblenou, havia estat, a més, un hostal. La pedra a l’entrada hi lluïa l’any en que el rei Carles IV va visitar l’indret: 1804. Almenys aquell any, per tant, la fàbrica ja estava en funcionament. Font: Arxiu Històric del Poblenou.  

A principis de la dècada del 2000, i molt a prop de l’Escocesa, s’enderrocava la fàbrica Casas i Jover,  que, probablement, fou la primera fàbrica establerta al Poblenou. S’establí en aquest indret aprofitant la construcció de la nova Carretera de Mataró, construïda a la dècada de 1760.

Restes d’una canalització d’aigua al darrere de l’Escocesa.

Al darrere de l’Escocesa hi trobem les restes d’una antiga sèquia. Segons diverses fonts (3), es podria tractar de la Sèquia de la Llacuna. El mapa parcel·lari de 1931 ens confirma que, si més no, aquesta canalització estava connectada amb la sèquia de la Llacuna que apareix traçada al mapa de 1803, que vèiem més amunt.

Fragment del mapa parcel·lari de 1931, amb el traçat de la sèquia ressaltat en blau (trams que encara existeixen) i lila (trams que han desaparegut). Font: ICGC.

El tram del darrere de l’Escocesa es divideix en dues parts. La primera, a la qual, de moment, no s’hi pot accedir, al darrere de la fàbrica, i una segona, visible, delimitada per un mur de maons i el tros d’un mur de pedra, més baix.

El segon tram de la sèquia. Al fons, un bloc de pisos modern.

La vegetació de l’indret és espessa, sobretot al punt on el canal queda encaixonat entre dos murs.

Detall de la sèquia. A finals d’octubre hi han florit violetes.

Al mur de maons, a més, s’hi veu la resta d’un tub que desaiguava a la sèquia. Podria ser que, a més de tenir un ús agrícola n’hagués tingut un d’industrial, canalitzant l’aigua residual de la fàbrica, potser de l’Escocesa, quan elaborava tints.

Les figueres de la sèquia

La sèquia, però, també conserva un tram del traçat en, almenys una illa de cases més, entre els carrers Fluvià, Bac de Roda, Marroc i Bolívia, just a sobre del passatge Klein, que travessa la mançana.

Figuera a l’espai que separa les cases del passatge Klein de la nau de la cantonada dels carrer Bolívia i Fluvià. Aquest espai correspon al traçat de la sèquia.

La sèquia travessa gairebé tota la illa de cases, però, a peu de carrer, només és visible des del carrer Fluvià. Tot i que l’entrada està tapiada hi sobresurt una figuera, un arbre que creix en indrets on hi ha aigua subterrània.

Figuera al carrer Selva de Mar, a l’alçada del carrer Bolívia. 

Trobem una altra figuera a l’altre extrem de l’Escocesa. Tot i que aquí no es conserva la traça física de la sèquia, la figuera està situada just a sobre del lloc per on passava l’antiga canalització, segons el mapa parcel·lari del 1931.

Cases baixes al carrer Pere IV amb Selva de Mar.

Les cases baixes de la cruïlla dels carrers Pere IV i Selva de Mar creen un petit barri autònom, amb un passadís interior que dóna a més cases. Totes les entrades de les cases que donen al carrer Selva de Mar conserven un petit canal que les separen de la vorera del carrer. Graons i petits ponts comuniquen les portes de les cases amb la vorera.

Detall de l’entrada de les cases del carrer Selva de Mar.

El nivell del carrer i de la vorera queda un pam per sobre del nivell de les cases. És per això que per accedir a les cases s’ha de baixar un graó.

Detall d’una entrada.

Venint del carrer Selva de Mar, sembla que es tracti d’un desaigua de pluja, que els dies que no plou queda sec. Però al xamfrà que dibuixa la illa de cases -un xamfrà que, com el de Ca l’Agustí, no dóna a cap carrer ni cruïlla, ja que el de Bolívia hi queda tallat- hi apareix un regueró d’aigua, tapat per làmines de pedra.

El regueró porta cap al pati de la figuera, tot seguint el traçat que, segons el mapa de 1931, seguia la sèquia de la Llacuna.

És probable que es tracti d’un aflorament d’aigua de l’antiga sèquia. Això ho confirmaria el fet que tots els trams que es conserven, darrere de l’Escocesa i del passatge Klein, tenen una vegetació espessa, típica de ribera. Podria ser que hi hagués encara aigua subterrània que segueix el traçat de la sèquia.

Detall de la façana de la Hermandat Sindical de Labradores y Ganaderos de Sant Martí de Provençals. La seu del sindicat, al número 462 del carrer Pere IV, just al davant de Ca l’Agustí i al costat del traçat de la sèquia de Ca l’Isidret.  

Els vestigis de la sèquia ens expliquen la història d’un barri que durant més d’un segle va ser alhora rural i fabril, un barri d’obrers que vivien al costat dels camps, que treballaven a les fàbriques i com a jornalers per a les masies de la zona.

No pot ser casualitat que la primera fàbrica del Poblenou s’establís justament aquí, aprofitant, és clar, la nova carretera, però també la infraestructura de la sèquia. Després s’hi instal·larien l’Escocesa, Can Ricart, Ca l’Alier o la fàbrica Klein. Es tractava d’un indret on s’hi feia una agricultura intensiva, moderna, amb una infraestructura hídrica força eficient.

A poca distància del nou i flamant Parc del Poblenou, el descampat de la fàbrica Klein és avui un indret molt popular al barri; provisional, com tants altres espais que la ciutatadania ha acabat fent seus; d’una vegetació que creix a sobre i entre els vestigis dels obrers i pagesos del Poblenou.

 

—

(1) Revista Icària, núm 19 (2014): “Poblenou agrícola i preindustrial”. Arxiu Històric del Poblenou.

(2) op. cit.

(3) Revista Icària (2014) i lloc web del Catàleg Arquitectònic i Històric de Barcelona.