L’any 1804 Antoni i Joan Brugada aconseguien el permís per a obrir un carrer a la seva finca (1). Eren hortolans, però cada cop més horts i camps de la zona s’estaven urbanitzant i van decidir fer el mateix.

El carrer Vistalegre, des del carrer de les Carretes, al Raval. 

La història dels germans Brugada és la història típica dels hortolans del Raval, de principis del segle XIX. Una casa de la zona -probablement casa seva- tenia un mirador i és per això que van decidir batejar el carrer per les vistes de la casa; potser amb un deix de nostàlgia.

Mapa francès de Barcelona, de l’any 1806. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Al mapa de Barcelona de Jacques Moulinier, de l’any 1806, hi podem veure un Raval urbanitzat a mitges, encara amb grans extensions de camps i horts. Les zones més densament poblades eren encara les dels antics camins de sortida de la ciutat, cap als portals de Sant Antoni, Sant Pau i Tallers: els carrers del Carme i Hospital -que convergeixen a la plaça del Pedró-, el carrer Sant Pau i el carrer dels Tallers.

L’antic Hostal del Carme, un edifici reedificat l’any 1701, a la plaça del Pedró. Presenta encara la fesomia típica de l’edifici menestral barroc, amb planta baixa i pis (o dos pisos), i una amplada de façana d’uns cinc metres.

Però el mapa de Moulinier ens dóna més informació. L’extensió més gran d’horts es trobava entre els carrers de l’Hospital i de Sant Pau, allà on, precisament, els germans Brugada van voler urbanitzar un carrer.

Fragment del mapa de Moulinier, amb el traçat aproximat dels carrers Vistalegre, Aurora, Sant Pacià i Sant Bartomeu, entre el Camí de les Carretes i la Riereta. Font: ICGC.

Els horts, però, eren travessats per tres eixos. En primer lloc, pel camí de les Carretes, l’actual Carrer de les Carretes, que va ser obert pels monjos del monestir de Sant Pau del Camp, quan, envoltats per la muralla, al segle XV, havien de pujar fins al portal de Sant Antoni i sortir de la ciutat, per tal d’accedir als seus horts, que havien quedat fora muralles (2). En segon lloc, per la Riereta, una antic torrent, que, a més, podria ser un vestigi d’una antiga marca de propietat romana (3). I el carrer d’en Robador, d’origen medieval.

La casa de l’hortolà Jeroni Sala era un dels edificis més antics del carrer de les Carretes, probablement del segle XVII. Va ser enderrocada per l’ajuntament l’any 2004 per a construir-hi pisos de protecció oficial. Un text a la façana del nou edifici hi fa referència. (4)

Avui, el carrer Vistalegre és un dels carrers més densament poblats i més interessants del barri. Es tracta d’un carrer homogeni: gairebé tots els edifici són de la mateix època, de mitjans del segle XIX. Tots tenen la mateixa fesomia i alçada i un nombre semblant de pisos i balcons. Es tracta d’un dels carrers més ben conservats d’aquesta zona del Raval, de caràcter eminentment obrer.

Cases per a més d’una família

Però comencem pel principi. A l’edat mitjana la gran majoria de cases menestrals o gremials eren habitades per una sola família. A la planta baixa hi havia la botiga i el taller i al primer i segon pis, la residència de la família i el rebost.

Detall de l’edifici del carrer Basea, 8, al barri de la Ribera, reformat al segle XVII.

A partir del segle XVII, moltes cases del barri de la Ribera van afegir un o més pisos a més d’una nova entrada des del carrer. Es convertien així en cases plurifamiliars. La família que hi vivia podia llogar una part de casa seva a una altra família, segurament més humil. Però, per a evitar que els nous llogaters haguessin de passar per la casa dels propietaris, per tal d’accedir al seu pis, es va construir una nova porta i una escala, molt més estretes (5).

Detall de l’entrada de la casa del carrer Basea, 8, amb el pati i l’escala principal de la casa. L’escala dels llogaters era molt més estreta.

Les primeres cases d’obrers

A finals de la dècada de 1780, Barcelona arribava als 100.000 habitants i Catalunya sobrepassava el milió. En poc més de 70 anys, la població de la ciutat s’havia triplicat. Tant a Barcelona com a Catalunya havien anat sorgint tallers i manufactures. Algunes comarques, viles o carrers s’havien anat especialitzant en la fabricació de certs productes que, mitjançant una activa xarxa de comerç local (6), es venia per tota la comarca o arribava a Barcelona a on es redistribuïa a altres llocs.

Dos edificis, probablement de principis del segle XVIII o del segle XVII, envoltats d’edificis de la mateixa època, però que han anat creixent en alçada, a la plaça del Pedró.

A Barcelona, des de mitjans del segle XVIII havien anat sorgint tallers i manufactures tèxtils. És així que van sorgir les primeres cases-fàbrica, que concentraven tant els tallers com la residència dels obrers i dels amos.

La ciutat viu un canvi d’escala. Per primer cop, un taller pot arribar a donar feina a centenars de treballadors. La fàbrica d’indianes d’Erasme de Gònima, la més gran de Barcelona, al tombant del segle XVIII al XIX, va arribar a tenir més d’un miler de treballadors.

L’única part que es conserva de la casa-fàbrica d’Erasme de Gònima, al carrer del Carme, prop de la plaça del Pedró.

La concentració massiva dels treballadors i dels tallers en zones molt concretes de la ciutat (el barri de Sant Pere i el Raval) va fer que, a finals del segle XVIII es  comencés a construir un tipus d’edifici nou: el bloc d’habitatges per a obrers (7).

Edifici d’habitatges per a obrers, de la dècada de 1790, a la cantonada del carrer Sant Pacià amb Carretes.

A diferència de la casa menestral del segle XVII ampliada, el bloc d’habitatges era construït des de zero. L’estructura de l’edifici tenia una única entrada que donava a una escala força estreta, sense el típic pati medieval o barroc, a on l’escala era molt més ampla. Així s’aprofitava al màxim l’espai per als habitatges dels obrers. Aquest tipus d’edifici és l’origen del que avui coneixem com a bloc de pisos.

Les finestres de l’espai de l’escala, al bloc d’habitatges del carrer Sant Pacià.

És a finals del segle XVIII que comencen a aparèixer els primers plànols dels edificis. El consistori comença a demanar als mestres d’obres i propietaris que entreguin un croquis de l’edifici que estan construint.

Plànol de la façana de la casa que Joan Vilaseca vol reconstruir a la Riera Alta d’en Prim (avui Riera Alta), al Raval. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.  

Als carrers dels voltants de la plaça del Pedró i del carrer de les Carretes hi podem trobar l’evolució de les cases de pisos, des de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XIX. D’una banda els edificis de pisos més antics, estrets, amb façanes llises i balcons petits.

El número 8 del carrer de les Carretes, probablement, de finals del segle XVIII o principis del segle XIX.

De l’altra, els blocs de pisos de mitjans del segle XIX, amb finestres més grans i pisos més alts.

Edifici del número 32 de la Riereta, de l’any 1842.

D’un sol cop d’ull, es veu la diferència entre l’edifici del carrer Carretes i el de la Riereta. Formen part d’èpoques diferents, d’estils arquitectònics diferents, però, tot i així, són molt més propers del que sembla. Els separen tan sols quaranta anys. (8)

L’any 1842, però, els arquitectes ja havien trobat la manera de construir de forma estandarditzada, tant per les fàbriques com pels blocs de pisos per als obrers que hi treballaven.

Antiga fàbrica a la cantonada de la Riereta amb el carrer Sant Pau, al davant del bloc de pisos del número 32.

Els edificis van viure un canvi d’escala. De tenir façanes estretes, finestres i pisos de mides diferents, com a resultat de successives ampliacions, es va passar a construir edificis molt més grans amb la mateixa mida de finestres i de balcons.

El carrer Vistalegre, des de la Riereta.

Els horts dels germans Brugada, els de la família Salvador, d’en Manel Comas, del carrer Trentaclaus; d’en Josep Capdevila, de la Riereta; els horts del gremi d’apotecaris, a la cantonada del carrer de Sant Pacià amb la Riereta. Tots ells van passar a ser l’espai d’experimentació urbanística, arquitectònica, social, que, en poc més de quaranta anys va convertir Barcelona en una ciutat obrera.

Bon any 2018!

 

(1) Web del nomenclàtor de Barcelona. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un permís per a construir una fàbrica al carrer Trentaclaus (Arc del Teatre), a la  cantonada “calle de Vista alegre”, que situaria el carrer en un altre indret del barri. A l’arxiu també s’hi conserva una instància d’un hortolà anomenat Joan Brugada (potser la mateixa persona que la de l’any 1804?), de l’any 1818, per a construir una tanca pel seu hort, situat al carrer Santa Helena, a prop del monestir de Sant Pau del Camp. Podria ser que els Bruagada fossin propietaris de diferents horts a la zona.

(2) Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc; Suñol i Ferrer, Xavier, El Raval. Història d’un barri servidor de la ciutat, Barcelona (1980).

(3) Palet Martínez, Josep Maria, et al., “Centuriació i estructuració de l’ager de la colònia Barcino: anàlisi arqueomorfològica i modelació del paisatge”, Institut Català d’Arqueologia Clàssica (Tarragona, 2009).

(4) Artigues i Vidal, J., et al., op. cit.

(5) Informació extreta del curs Relats urbans, organitzat pel Museu d’Història de Barcelona.

(6) Fontana, Josep, Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX, Ed. Ariel, Barcelona (1974).

(7) Benavent, Júlia, La urbanització del Raval de Barcelona a final del segle XVIII. Clavegueram, empedrat i societat, Fundació Agbar.

(8) Benavent, Júlia, op. cit.