Excelenísimo Señor:
Doña Francisca Mitjans Moncortés, veinca de Barcelona, con domicilio en la calle Muntaner nº 110, principal, según cèdula personal que presenta y retira a V.E., atentamente
EXPONE:
Que es dueña de la finca “Mas Falcó situada en la barriada de Valcarca de esta Ciudad, finca cuyos lindes son (…)
Que deseando procedir a la parcelación de la finca descrita a V.E.
SUPLICA:
Que por la oficina correspondiente de Urbanización sea proyectado el trazado de las calles principales relacionades con el plan de enlaces de la barriada. (1)
Detall de la instància de Francesc Mitjans. Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
Així comença la instància presentada per Francesca Mitjans, Baronessa de la Barre, per demanar la parcel·lació de la finca del Mas Falcó, el 7 d’abril de 1942. El 15 de maig del mateix any Antoni Darder, arquitecte municipal de Barcelona, firmava un projecte de parcel·lació i el traçat dels carrers.
El Turó d’en Falcó i el Mas Falcó -l’edifici situat a més alçada del turó- des de l’Avinguda República Argentina. El Mas estava situat a l’actual carrer Cardedeu, prop del Passeig Mare de Déu del Coll. Fou enderrocat a finals de la dècada de 1940 per a la construcció de la urbanització del Mas Falcó. Font: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.
La ciutat-jardí
Entre 1913 i 1914 la Societat Cívica La Ciutat Jardí (1911-1924) organitzà una sèrie de conferències sobre les ciutats-jardí angleses. Un dels ponents fou Raymond Unwin, un dels autors de la ciutat-jardí de Hampstead Garden a les afores de Londres, construïda a partir de 1905, i un dels primers exponents d’aquest tipus de barri. La ponència fou, després, publicada a Civitas, la revista de la Societat Cívica. (2)
Es tractava de crear barris nous a les afores dels centres urbans -uns 20 o 30km des del centre de la ciutat-. El barri estaria dissenyat amb cases amb un petit jardí i prop de la natura, però a la vegada ben connectat gràcies al pas d’una línia de tramvia o de tren. L’any 1925 l’arquitecte basc Manuel Mujica es va basar en el projecte d’Unwin per al disseny de la ciutat-jardí de La Florida, a Santa Perpètua de la Mogoda (3).
El projecte d’Unwin sorgia de la voluntat de millorar l’habitatge de la classe obrera anglesa (4) i en paral·lel amb la construcció de les perifèries obreres de Berlin o Viena, amb habitatges socials de bona qualitat, tant arquitectònica com urbanística. El projecte de Mujica, en canvi, fou creat en context polític diferent, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (5) en que la construcció d’habitatges obrers assequibles no figurava entre les prioritats polítiques del govern.
El pavelló de les Missions. Font: Blog Barcelifília.
Antoni Darder (1885-1957), a més d’Eusebi Bona i Francesc Paula Nebot van conèixer a Manuel Mujica com a alumne de l’Escola Superior d’Arquitectura, de la qual eren professors, i col·laborant en la construcció d’alguns dels pavellons de l’Exposició Internacional de 1929. Darder fou autor del pavelló d’Espanya i del pavelló de les Missions, que després es feu tristament conegut com a lloc d’internament per a les persones que arribaven a Barcelona des del sud i oest de la península sense documentació -ara, a les persones migrants se les segueix internant, al CIE de la Zona Franca-.
El cotxe i el cul-de-sac
Com no podria ser d’una altra manera, el projecte de Darder per als terrenys de Mas Falcó seguien el model ciutat-jardí. L’indret, a la part alta de la ciutat, a la falda d’un turó, el Turó d’en Falcó o de la Creueta del Coll, prop del Passeig de la Vall d’Hebron, convidava a crear-hi una urbanització amb xalets, envoltats de petits jardins.
Plànol del projecte d’Antoni Darder. De color blau el traçat dels carrers preexistents i en vermell els del projecte de Darder. Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
Però Darder hi va afegir un altre ingredient molt més innovador. El traçat dels carrers aïllava el barri de l’exterior i hi facilitava la circulació dels cotxes. Els carrers tenien un traçat curvilini i una petita plaça central, a la qual només es podia accedir des de d’un carrer, servia com a rotonda. La plaça Olèrdola, per tant, es va crear no tant com a lloc de trobada -llavors hagués connectat amb diversos carrers, com una cruïlla- sinó per tal de facilitar l’accés de cotxes.
La plaça Olèrdola.
No es tractava, però, de facilitar la circulació dels cotxes sinó l’accés dels veïns a casa seva. De fet, els carreres, estrets i corbats, feien alentir els cotxes que hi circulaven, augmentant la seguretat viària del barri. Els conductors que hi passaven eren, segurament, veïns del barri, ja que era difícil d’accedir a l’interior de la urbanització des de fora. El traçat de Darder perseguia desincentivar als conductors que volien creuar el barri per anar més lluny i convidava als conductors veïns del barri a circular-hi més a poc a poc -i que, pràcticament, ja havien arribat a casa seva-.
El carrer Veciana.
Darder s’inspirà en el disseny dels primers suburbis nord-americans de la dècada de 1930. La fundació, l’any 1931, de l’Institute of Transportation Engineers (Institut d’Enginyers del Transport) marcà el canvi definitiu del traçat dels carrers dels nous suburbis. Es tractava de crear vies de comunicació ràpides als extrems dels suburbis. Dins del suburbi, però, s’hi creaven culs de sac, carrers corbats i placetes-rotonda per frenar la velocitat dels conductors (6). Encara avui als Estats Units el cul-de-sac -una de les poques catalanes que han estat adoptades en l’anglès- és sinònim de les incomptables urbanitzacions de la perifèria de les ciutats nord-americanes.
Detall del projecte de Darder on es pot veure la pedrera de la Creueta del Coll. Font: Arxiu Municipal Contemporani.
La modernitat del disseny de Darder va sorprendre a l’empresa urbanitzadora, l’Agrícola Comercial SA. El 7 de juny de 1943 els germans Casimir i Enric Vila Nogareda van proposar un disseny alternatiu per a la urbanització que evitava el disseny curvilini dels carrers i una millor connexió entre els carrers preexistents dels voltants amb l’interior del barri. Enric Vila Nogareda, a més, demanava que no s’urbanitzés l’entorn de la pedrera de la Creueta del Coll, de la qual era propietari.
Croquis del projecte alternatiu dels germans Vila Nogareda. Font: Arxiu Municipal Contemporani.
El Servei d’Urbanisme, però, va ratificar el projecte de Darder que va ser definitivament aprovat l’any 1947. Si que va paralitzar, però, la construcció dels carrers que havien de creuar la pedrera, ja que aquesta estava en ple rendiment.
Sant Pearson Màrtir
L’any 1918 Eusebi Bona ja havia dissenyat la Urbanització Sant Pere Màrtir -a la part alta del barri de Pedralbes- amb una gran avinguda central que dibuixava una gran corba pensada ja més per al trànsit rodat que per al vianant. L’avinguda fou oportunament dedicada a l’empresari canadenc Freredick Stark Pearson, fundador de l’empresa elèctrica Barcelona Light and Traction -la famosa Canadenca- i impulsar de la construcció de la línia de ferrocarrils del Vallès per tal de fomentar la construcció de ciutats-jardí, com la Floresta -originalment batejada com a La Floresta-Pearson-, Valldoreix, Les Fonts o Bellaterra-. Pearson, però, va morir abans d’hora, el 7 de maig de 1915 quan el vaixell Lusitania fou torpedinat per un submarí alemany durant la primera guerra mundial.
Imatge aèria de l’any 1966 dels Servicios Aéreos Comerciales Españoles (SACE) de la part alta d’Esplugues -la Ciutat Diagonal- i Sant Just Desvern. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
A mitjans de la dècada de 1940, en una altra cara del Turó de Sant Pere Màrtir, ja dins del municipi d’Esplugues, s’hi va començar a urbanitzar un altre ciutat-jardí, Ciutat Diagonal. El traçat dels carrers sembla un calc del de Mas Falcó -carrers curvilinis, places-rotonda-, donant, però un pas més, amb la construcció del que, segurament fou el primer cul-de-sac a l’americana construït l’entorn de Barcelona. Ciutat Diagonal es convertiria en un dels barris més benestants de l’àrea metropolitana. Com explica Jose Luís Oyón (7), Ciutat Diagonal -com després La Miranda, Sant Just Desvern, Sant Cugat- segueixen l’eix que va seguir la burgesia en la seva fugida del centre de la ciutat: Dreta de l’Eixample, Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià, Pedralbes. La urbanització del turó, segueix, avui, amb el polèmic Pla Caufec.
Veciana, Cardedeu, Montornès, Palou, Olèrdola, Castellterçol, Tona.
Si avui passegem pel barri hi veurem un interessant mostrari de xalets de les dècades de 1950 als 2010. Alguns dels edificis son arquitectònicament interessants i molt il·lustratius de cada època.
Detall de dos xalets: en primer terme un al carrer Montornès, de la dècada de 1970, i, al fons, un altre del carrer Palou, construït fa pocs anys.
L’estil de les primeres construccions de les primeres cases, construïdes a l’entorn del carrer Cardedeu i el passeig Mare de Déu del Coll, era encara noucentista, semblant al dels xalets de les ciutats-jardí del Vallès, com La Florida de Manuel Múgica.
Detall de l’anunci de la urbanització Mas Falcó, de l’any 1957. Hi podem veure fotografies dels primers xalets. A l’anuncia s’hi destaca la bona connexió amb la xarxa de transport de la ciutat; hi havia una parada del tramvia a la plaça Mons, a prop del nou barri. Font: Arxiu Municipal Contemporani.
A les dècades de 1960 i 1970, l’estil va trencar definitivament amb el model del xalet noucentista. En algunes cases s’utilitza la ceràmica vidriada, que crea un contrast amb la pedra dels murs, d’aspecte rústic, i el maó (com podem veure en la primera imatge d’aquesta secció).
Detall de l’entrada del bloc de pisos del carrer Cardedeu, 21-23, construït l’any 1976. El seu aspecte, futurista, trenca amb els xalets del costat.
Als anys 1980, però, hi ha un retorn a un estil més tradicional, a través del pastitx i l’historicisme, sobretot amb la imitació de la casa suïssa, pirinenca o anglesa -sostres de pissarra a dues o quatre aigües i grans xemeneies-.
Detall del sostre de pissarra d’una casa del carrer Montornès.
Els noms carrers son una col·lecció de noms de pobles de la província de Barcelona, en una època en que la diputació i l’ajuntament fomentaren un cert orgull de província (5) com a forma d’aigualir el catalanisme. Tot i això, és interessant que siguin noms sense cap connotació ideològica i que, per tant, podien acceptats per la burgesia catalana. De fet, s’han mantingut fins ara.
General Mendoza
Pedro de Mendoza (1487-1537) fou un explorador i conqueridor de la desembocadura del Rio de la Plata. L’any 1536 fundà una ciutat dedicada a la Marededeu del Bonaire, patrona de Sardenya, i que acabaria donant nom a una de les ciutats més important de Sudamèrica, Buenos Aires.
Fragment del mapa de carrers del web de l’ajuntament de Barcelona, amb el límit de districte -vermell- i de barri -lila-.
Dona nom a un dels carrers que limiten a la urbanització del Mas Falcó. A més, però, fa de frontera entre els barris de la Teixonera i de Vallcarca i els Penitents i entre els districtes d’Horta-Guinardó i Gràcia. El barri de la Teixonera, fundat pel fabricant de sabates Joaquim Taxonera, va sorgir a la dècada de 1920 com a lloc d’estiueig per a la menestralia de Gràcia. Entre 1930 i 1960, però, es convertí en un barri eminentment obrer en paral·lel amb el barrí veí, el Carmel.
El tram final del carrer General Mendoza en la cruïlla dels carrers Manlleu i Cardedeu. A la banda dreta hi veiem el barri dels Penitents -Gràcia- i a l’esquerra el de la Teixonera -Horta-Guinardó-.
Avui segueix sent un barri de caràcter obrer i un dels més pobres de la ciutat. En l’estudi de la distribució de la renta familiar a la ciutat de l’any 2017, la Teixonera ocupava la posició 50 dels 73 barris de la ciutat amb una renta que suposa el 73,7% de la mitjana barcelonina. El barri de Vallcarca i els Penitets, per contra, es trobada a la banda alta: ocupa la catorzena posició amb una renta del 112% respecta a la mitjana de la ciutat. Tot i això, la urbanització del Mas Falcó és encara sensiblement més benestant que la mitjana del barri de Vallcarca i els Penitents, un barri amb marcades diferències socio-econòmiques.
Un bloc de pisos acabat de construir que anuncia pisos de luxe al carrer General Mendoza. S’ha construït a la banda de la Teixonera. Sembla, per tant, que l’oferta d’habitatge benestant s’estén per la Teixonera i que provocarà una pujada dels lloguers i el preu dels habitatges del barri expulsant-ne la població més pobra.
Més enllà del límit de districtes i barris el carrer General Mendoza marca, sobretot, una frontera social i econòmica. En pocs indrets de la ciutat s’hi troben dos barris amb rentes tant diferents. Ho podem veure en les cases a banda i banda del carrer i, sobretot, en els carrers del voltant: cases d’autoconstrucció dels anys 1940 i blocs de pisos dels anys 1960, petits comerços, en una banda, xalets unifamiliars o petits blocs de pisos amb jardí en l’altra, a més d’una manca absoluta de comerç -només una escola, privada-.
El traçat curvilini de Darder al Mas Falcó no fou un disseny innocent. Fou pensat des de i per a una classe social concreta en una època, la primera meitat de la dècada de 1940, en que pràcticament tota l’oferta de nous habitatges de la ciutat anava dirigida a les classes benestants. El xalet unifamiliar, el jardí, la zona enlairada i, sobretot, el cotxe eren signes de distinció en una ciutat empobrida en que l’escletxa entre rics i pobres es va accentuar fins a extrems inimaginables. Les illes allargades aïllen la urbanització de l’exterior creant un espai interior exclusiu. Moltes urbanitzacions nord-americanes son condominis físicament tancades de l’exterior i amb vigilància privada. Es tracta, per tant, d’un urbanisme classista.
Un segle abans, Ildefons Cerdà ja ho havia previst: el traçat dels carrers era una qüestió de classe i d’ideologia – els carrers i els xamfrans de l’Eixample, per tant- havien de ser iguals per a tothom. Les generacions posteriors -els modernistes amb Puig i Cadafalch i els noucentistes com Darder- intentaren boicotejar el seu pla.
Detall del mural de Roc Blackblock a la Teixonera en homenatge a les cases d’autoconstrucció de la Teixonera.
Les cases d’autoconstrucció de la Teixonera foren una bona alternativa, autogestionada, als preus desorbitants d’una indústria immobiliària barcelonina que es va enriquir durant la postguerra i que es segueix enriquint avui, en plena crisi. Aquesta última setmana s’han realitzat un centenar de desnonaments a la ciutat. Caldrà plantar cara als culs-de-sac i a tot el que simbolitzen.
—
(1) Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
(2) Vicente Casals Costa, Manuel Muica Millán y el urbanismo novecensita en Cataluña, 1917-1927, Revista bibliogràfica de geografia i ciències socials, Universitat de Barcelona, Barcelona (2011).
(3) Casals Costa, op.cit.
(4) Article de viquipèdia en català de Raymond Unwin.
(5) Casals Costa, op.cit.
(6) Informació basada en el vídeo de Dave Amos The Reason Our Cities Switches To Cul-de-sacs, del canal de youtube City Beautiful, consultat el 26 de setembre del 2020.
(7) Oyón, José Luís, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerres, 1914-1936, Ediciones del Serbal, Barcelona (2008).