Por mediación de mi tío alquilamos allí una casita pequeña, compramos una mesita pequeña, dos sillas y una cama, pagándolas a tres pesetas por semana (…). Cuando empecé a trabajar me daban 60 pesetas a la semana. De aquellas pesetas comencé a pagar al casero un poco, al panadero un poco, al de los muebles otro poco, que no había pagado al de los muebles tampoco. De manera que un poco de aquí otro poco de allí, poco me quedaba a mi también ya para poder comer.

Citat a Oyón, José Luís, La quiebra de la ciudad popular, Ediciones del Serbal, Barcelona (2008).

El relat de Juan Tena és una de tantes històries que s’amaguen als carrers dels barris alts de Badalona i Santa Coloma de Gramenet. A la falda de la Serra d’en Mena – coneguda com la terra roja-, als barris de La Salut, Llefià, Santa Rosa, el Fondo Alt, Banús, Puigfred, La Pau o el Raval.

Tena, com explica Oyón (1), és fill d’un jornaler murcià. Neix a Múrcia l’any 1905 i arriba a Badalona l’any 1924. Troba feina en una fàbrica de Badalona, carregant sacs, i aconsegueix comprar una caseta amb molt d’esforç i a cop d’estalviar en tot, fins i tot el menjar, al barri de Sant Crist, a Badalona.

La casa del número 45 del carrer Alt de Banús, al barri de Santa Rosa, a Santa Coloma de Gramenet. Segons el cadastre la casa està datada l’any 1940, tot i que, probablement, sigui de la dècada de 1920 o 1930.  

El solar tiene seis metro de ancho

A un carretero que había por Badalona que hacía transportes, pedimos dos carretadas de piedra para hacer los fundamentos. Todo pagándolo el tendero. Luego se compraron ladrillos a 80 pesetas el millar, bien barato era, ¿no? No se hizo casa. Se cubrió un trocico de tres y medio de largo por seis metros de ancho que tiene el solar. El solar tiene seis metros de ancho y veinticinco de largo. La casa con arreglo a los planos hubiera tenido trece metros de larga, pero yo no la hice conforme a los planos. Cuando se hizo el diseño lo que cobró el arquitecto lo pagó aquel señor también, ese señor pagó igualmente lo que subía el permiso. Bueno, ese señor pagó la mano de obra de albañil y la cal, la “manobra” la hice yo los domingos.

Citat a Oyón, op.cit. Testimoni de Juan Tena.

Els solars de les cases eren sempre estrets i llargs. Uns sis metres d’ample i uns vint de llarg. La mida anava definida per la llargada màxima de les bigues, en general fetes de trons de pins, que no arribaven a una alçada de més de sis metres. D’aquí que el clima mediterrani acabés influint, amb un gir de 90°, l’amplada de les parcel·les i, per extensió, el paisatge dels barris obrers i menestrals de la perifèria barcelonina, des de Gràcia a Sant Antoni, Sants, la Torrassa, la Prosperitat, el Poblet o Fondo.

El carrer de la Sardana, al barri del Raval, de Santa Coloma.

Al carrer de la Sardana hi podem veure, a l’esquerra de la imatge, als números 3 i 5, dues cases baixes, dels anys 1920, una d’elles tapiada. A la dreta, al número 7, hi trobem un bloc de pisos del 1950. Tot i que l’estil de l’edifici és diferent, l’amplada de l’edifici és molt semblant al de les cases de planta baixa: 5,1 metres. És probable, per tant, que aquest bloc substituís una casa més antiga, adaptant-se al solar disponible.

La casa baixa del número 7 -si que va arribar a existir- ja no hi és però el paisatge urbà es manté indirectament: una alta densitat. Casa cinc o sis metres una casa nova, ja sigui de planta baixa o de més pisos. Casa cinc o sis metres l’entrada a un habitatge i una petita botiga amb el seu rètol i els seus productes exposats. Passejar pels carrers del Fondo, com, en especial, el carrer del Rellotge, és canviar de botiga, d’edifici, d’època, de rètol i, sovint, de llengua, cada tres passes.

Al número 3 del carrer del Rellotge, a tocar de la plaça del Rellotge, s’hi conserva una casa de la dècada del 1920 amb un petit jardí al davant. Una mostra de l’arquitectura originària del barri.

Hi ha, és clar, excepcions. A partir de la dècada de 1950 es van construir promocions més grans, com del passatge Beethoven o l’avinguda Banús. Moltes d’aquestes promocions es beneficiaven de la Ley de Vivienda de Renta Limitada, del 1954 i del Plan de Nacional de Vivienda del 1955, que pretenien incentivar la construcció d’habitatge assequible per part de promotors privats. Al Fondo va sorgir la figura del botiguer i veí del barri convertit en promotor (2).

En foren un exemple la família Bello, que havien regentat un hostal que acollí a molts nouvinguts al barri als anys 1950. Els propietaris cobraven preus abusius per a habitacions en condicions més que precàries. S’enriquiren de la necessitat d’aquests nous veïns i després invertiren els diners en el negoci immobiliari. D’altres botiguers-promotors no s’aprofitaren del veïnat, ans el contrari, però aprofitaren els seus estalvis per impulsar la construcció d’un bloc de pisos, en el qual molts dels nous inquilins col·laboraven avançant una part del preu del pis al qual anirien a viure (3).

En tot cas, barris com el Fondo o Santa Rosa, no destacaren pels grans projectes immobiliaris com els dels barris de Les Oliveres o Sant Roc, sinó per petits projectes, sovint de promotors locals (4). Les parcel·les havien crescut de dimensions però seguien mantenint una certa proporció amb les parcel·les antigues, de les primeres construccions del barri, de la dècada de 1920.

El Carrer Pirineus, l’any 1957, al bosqueta conegut com Els Pins. Font: Grup de facebook Santa Coloma en imágenes. 

Juan Tena, de qui parlàvem al principi, també anà a viure a la casa construïda per un petit promotor. La història de la construcció d’aquests barris alts fou, per tant, semblant i el patró es repetí durant dècades. Parcel·les estretes, autoconstrucció, petits promotors i propietaris.

L’any 1916 Anselm de Riu i Fontanilles, un comerciant enriquit durant la primera guerra mundial, creà la Companyia Nacional de Terres que permetia comprar parcel·les agrícoles per cupons -el sistema de l’estampeta verda-. Riu havia comprat parcel·lat una gran quantitat de terreny al Fondo i a Singuerlín. El sistema dels cupons va permetre que botiguers i menestrals barcelonins es poguessin convertir en propietaris i construir-se una casa per estiuejar o viure tot l’any en un indret idíl·lic (5). El de Riu fou el projecte d’urbanització de més abast de la zona; de nou, però no fou ell qui s’encarregà d’urbanitzar el terreny i construir les cases. La urbanització anà a càrrec dels nous habitants.

El carrer Circumval·lació: l’anarco-urbanisme

Puigfred, La Pau, Llefià, La Salut, d’una banda; Santa Rosa, el Raval i Fondo de l’altra. El carrer de la Circumval·lació recorre el capdamunt de la Serra d’en Mena, just al cim de la carena, que fa de frontera entre els municipis de Badalona i Santa Coloma.

Molts dels carrers tracen corbes. Alguns urbanistes opinarien que això fou fruit del descontrol urbanístic o, com diria Josep Maria Huertas Clavería, parlant del barri de Roquetes, un exemple d’anarco-urbanisme. Huertas Clavería tenia raó, però, potser en un sentit diferent.

Amb l’arribada massiva d’immigrants de Múrcia, d’Aragó, de Castella, d’Extremadura i, sobretot, d’Andalusia i, en especial de Jaén, Santa Coloma i Badalona es convertiren en municipis amb una majoria aclaparadora de població obrera. La colònia d’estiuejants de Santa Coloma -els Segarra, Sisteré, Roig i Torres- deixaren d’estiuejar-hi ja que el poble havia perdut el seu encant. El canvi social que va viure la perifèria barcelonina es traduí, també, en un canvi polític. L’anarquia es convertí en la ideologia predominant. Una cintura roja envoltava el centre de la ciutat, creant un veritable terror a la burgesia (6).

La manca de control urbanístic -o podríem dir, el desinterès i la desídia- per part dels ajuntaments, sobretot als anys 1920 i a partir de l’any 1939, va fer que fos el veïnat qui hagués de gestionar l’urbanisme del barri. El disseny dels carrers no era rectilini sinó que s’adaptava a les corbes de nivell del terreny, abrupte i, per tant, més barat, que la plana. Fou, segurament, la millor opció urbanística: carrers adaptats al terrenys. L’anarco-urbanisme de Huertas no és un urbanisme caòtic; l’anarquisme proposa l’autogestió i s’adapta al terreny preexistent.

El traçat dels carrers del barri de Santa Rosa -Mas Marí, Sant Andreu, Alt dels Banús- s’adapten al terreny. Les pujades s’acumulen als carrers travessers -Olot, Flor i Cel-. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Tot i ser un dels barris més densos de l’àrea metropolitana de Barcelona, a Fondo encara és possible endevinar l’antic paisatge rural. El carrer major del barri, el carrer Mossèn Cinto Verdaguer, és un antic torrent, el Torrent Fondo -d’aquí el nom del barri- o Torrent de Can Jané. Tot el barri s’estructura a partir d’aquest torrent (7). Des del capdamunt de la serra baixen també altres torrents que ara travessen les illes de cases del barri o s’han convertit en passatge o carrers.

Els meus avis van comprar un terreny al carrer de Flor i Cel, a la muntanya, a 10 cèntims el pam. Era un lloc més costerut i sense urbanitzar, però molt més barat que a prop de la riera, que el preu es disparava als 20 cèntims el pam. Si haguessin tingut diners, haurien construït a la part més plana del Fondo.

Citat a Martínez, op cit.

Com més amunt, per tant, més barat el terreny. Tot i l’extrema pobresa de bona part del nou veïnat, a la dècada de 1930, el barri no renuncià a batejar els nous carrers amb noms del món de la cultura i, en especial de la música. El Fondo és el barri amb una acumulació de carrers més grans dedicats a compositors de l’àrea metropolitana: n’hi ha set. Wagner, Mozart, Liszt, Beethoven, Massenet, Amadeu Vives, Ruperto Chapí -que, curiosament, té dos carrers propers, un a Badalona i l’altre a Santa Coloma. També hi trobem carrers dedicats a altres artistes, com Verdaguer o Fortuny, o a polítics anarquistes, com Salvador Seguí i que l’any 1939 es dedicà a Irlanda.

Casa del número 21 del carrer Flor i Cel, construïda l’any 1934.

Al Fondo hi trobem, junts, noms de músics que a Barcelona son a molta distància -tant física com social-. Chapí, compositor de sarsueles, molt popular a principis de del segle XX, dona nom a un carrer de l’eixample d’Horta. Mozart a un carrer de Gràcia, pel fet de ser maçó. Beethoven i Wagner donen nom a un carrer i una plaça al barri de Galvany, en un dels sectors més rics de la ciutat; es converteixen així en un signe de distinció social -un trist homenatge a dos compositors que destacaren pels seus homenatges progressistes-. Els nous habitants optaren per batejar els carrers, sovint, sense asfaltar ni amb clavegueram, amb noms de compositors o poetes.

Destaca el nom Rellotge que apunta, de nou, a l’autoorganització del barri. Fou el nom d’una cooperativa. El nom va sobreviure més enllà de la mateixa entitat, l’any 1939, pel seu caràcter neutre. El rellotge, instal·lat a la plaça del Rellotge, sembla voler donar un nou sentit a l’origen del nom. El carrer connecta la part baixa amb la part alta del barri.

A la dècada de 1970, però, l’autogestió urbanística va assolir una fita única a l’àrea metropolitana de Barcelona. El veïnat del Fondo i de tota Santa Coloma creava, amb l’ajuda de l’arquitecte Xavier Valls, el Pla Popular, que es convertí en la base de les polítiques urbanístiques dels primers ajuntaments democràtics a partir de l’any 1979. Tant de bo que l’anarco-urbanisme arribés també a d’altres barris de la ciutat; el veïnat de Santa Coloma podria donar més d’una lliçó als que vivim a Barcelona.

Els negatius del passatge Julia Romera

L’any 2017 l’ajuntament substituí el nom del passatge de la Victoria, un record de la victòria feixista a la guerra civil, pel de Julia Romera Yáñez, obrera i militant anarquista. Romera havia nascut a  Mazarrón, Múrcia, l’any 1917, filla d’un miner. Amb quatre anys, la família va emigrar a Santa Coloma. Romera treballà en una fàbrica tèxtil del poble i, ben aviat, començà la seva militància a les Joventuts Llibertàries i, durant la guerra, al Socors Roig. Es quedà a Santa Coloma amb l’entrada de les tropes franquistes i col·laborà amb la Unió de Joventuts Antifeixistes, el maig de 1939. Fou detinguda el 30 de maig de 1939 i torturada. L’any 1940 fou condemnada a cadena perpètua i traslladada a la presó de dones de Les Corts a on morí a causa de les males condicions de vida, les seqüeles de les tortures i la tuberculosi el 6 de setembre de 1941 (8).

El primer tram del passatge conserva encara una filera de cases de la dècada de 1930.

El segon tram del passatge, en direcció al carrer Circumval·lació, va ser enderrocat fa, almenys, una dècada, entre el 2008 i el 2010. L’esclat de la bombolla immobiliària, però, va paralitzar el projecte. Els terrenys van passar de mans de Bancaja a Solvia, l’empresa immobiliària del Banc Sabadell.

El mur del passatge Julia Romera.

Al mur que delimita el solar hi podem veure el mural pintat l’any 2016 del pla Renovem els barris. El pla, premiat per la Federació de Municipis de Catalunya renovà 32 edificis del carrer Pirineus i els pintà amb colors vius.

Un tram renovat del carrer Pirineus.

El carrer, certament, ha millorat molt, visualment. Però preocupa l’abundància de solars buits, des de fa anys, tots ells propietats d’un gran propietari, Solvia. Als murs dels blocs que han quedat dempeus s’hi pot intuir l’edifici enderrocat, sovint antic i, probablement dels anys 1920 o 1930.

Un solar amb la marca -el negatiu- de la casa enderrocada, amb el terrat a dues aigües i d’una sola planta. S’hi pot veure un cartell de Solvia. 

Pot ser casual, però, si més no és sospitós, que el mur que anuncia el pla Renovem els barris delimiti un solar propietat d’un banc. I que, de nou, el projecte d’aquesta empresa s’emporti pel davant el patrimoni històric d’un barri obrer.

Al costat del mural hi ha un cartell de Solvia que anuncia la venta del solar. El solar que hi ha a l’altra banda del passatge i que vèiem més amunt també és de la mateixa immobiliària. Per tant el tram alt del passatge és propietat d’una sola empresa (9).

Un barri sense patrimoni?

El catàleg arquitectònic de Santa Coloma no destaca per ser gaire gran. A més, però, protegeix gairebé exclusivament edificis del nucli antic i centre del municipi, a més de la masia de Can Mariner o Can Peixauet, per exemple, o el recinte de Torribera. Hi ha barris, però, en que no hi ha un sol edifici protegit, com si tots els edificis hi fossin prescindibles. En son un exemple, precisament, Fondo i Santa Rosa, o el Raval, amb l’excepció de Can Peixauet.

Mapa dels edificis protegits pel catàleg arquitectònic de Santa Coloma. Font: web del geoportal de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

És per això que avui fem una passejada per aquests tres barris. Una passejada que, però, no serà gens exhaustiva sinó només un petit mostrari del seu patrimoni.

Casa del carrer Bruc, 6, construïda l’any 1936, segons el cadastre.

Es tracta de cases que, molt sovint, de planta baixa, de la dècada de 1930 o 1940, i d’autoconstrucció. Son una mostra dels primers anys del barri i de la urbanització per part del mateix veïnat. El catàleg podria ampliar-se amb cases d’autoconstrucció d’altres èpoques, com de la dècada de 1950. En tot cas caldria fer un estudi històric de com es va construir el barri, més enllà d’explicar-ne les penúries o les millores urbanístiques de les dècades posteriors.

El Fondo fa 100 anys

L’any 2001 la revista Fòrum Grama publicava un article titulat El Fondo, 75 anys de vida. L’article no donava, però, una data exacte, ja que és difícil de precisar quan, exactement, va sorgir el barri. L’article va aparèixer, de nou, en l’excel·lent web sobre la història i actualitat del barri, EnelFondo.cat. Vint anys després, per tant, el barri s’apropa al segle de vida.

Segons el cadastre, la casa del número 170 del Torrent Fondo -el carrer Mossèn Cinto Verdaguer- va ser construïda l’any 1922. A falta d’un estudi exhaustiu és l’edifici més antic que he trobat creuant una passejada pel barri i les dades del cadastre. L’any que ve l’edifici i, per extensió, el barri farà 100 anys.

Casa de planta baixa del número 170 del carrer Mossèn Cinto Verdaguer.

L’any 2019 la Prosperitat va celebrar el seu (primer) centenari. El veïnat organitzà una sèrie d’actes i ha començat a estudiar la història del barri en profunditat, tant  als arxius, com amb la publicació de diversos llibres i començant a catalogar totes els edificis antics del barri. Es tracta d’una feina que, de moment, està fent el mateix veïnat, davant la inacció -potser interessada?- de l’ajuntament.

L’any 2022, amb els cent anys de vida del Fondo -sinó és que ja els ha complert- podrien ser una bona ocasió per reivindicar el patrimoni històric del barri, una tasca que, d’altra banda, ja fa anys que fa el col·lectiu d’EnelFondo.

Els catàlegs de la ciutat, com les rutes o les guies pequen sovint de destacar els barris més benestants i d’obviar el patrimoni dels barris més pobres. El de la perifèria obrera és, sovint, un patrimoni menys vistós, sense l’autoria d’un arquitecte famós al darrere i que, sovint, demana una explicació històrica. És, però, un patrimoni igual de valuós i, com diria Josep Maria Benet i Jornet, infinitament més digne.

És innegable que els catàlegs arquitectònics tenen un clar biaix classista i afavoreixen sempre el patrimoni de la burgesia. Quan les guies o rutes es passegen per barris més modestos o en valoren el patrimoni ho fan descrivint-lo com a bohemi o revolucionari. Protegir i reivindicar el patrimoni dels barris obrers, però, passa per estudiar-lo en tota la seva dignitat històrica i social, no romantitzar-lo. Sinó, es cau en el perill de començar a gentrificar-lo. El patrimoni, però, també pot convertir-se en una arma contra aquesta gentrificació.

Entrevista al Senyor Moll a la revista Grama, editada pel veïnat de Santa Coloma de Gramenet, l’any 1969. Moll era un dels primers veïns del barri de Fondo.

Tots els barris tenen dret a protegir el seu patrimoni històric, un patrimoni que és una mostra de la seva història. És a través d’aquest patrimoni que es pot crear un nou relat de la història del barri que pot qüestionar el relat oficial.

Els sis metres del Fondo

Passejant pel Passeig Fluvial del Besòs podrem veure com desemboca al Besòs el Torrent de Can Jané o Torrent de Fondo. El torrent, és clar, està canalitzat i discorre sota el nivell del carrer.

La canalització del torrent a l’arribar a l’exterior, al Passeig Fluvial.

És, però, un vestigi de la història i, sobretot, de l’origen del nom del barri. Un record del seu origen rural al qual va quedar lligat, ja des del principi, pel seu nom. Amb la formació del barri es va convertir també en el seu eix principal, en el carrer major, el més transitat i comercial.

Desembocadura del Torrent Fondo al riu Besòs.

Pujant torrent amunt, passant per davant de la masia de Can Peixauet, ens trobarem amb el carrer Mossèn Cinto Verdaguer, que segueix el traçat del torrent, al fons de la vall. Al número 83 del Torrent Fondo -o carrer Mossèn Cinto Verdaguer- hi destaca una casa enretirada i enfonsada respecte el nivell de carrer. Té un jardí al davant. La casa, de planta baixa i pis, es trobada encaixonada entre dos blocs de pisos més alts i construïts trenta anys després, el 1969 -el núm. 85- i el 1973 -el 81-.

El número 83 del carrer Mossèn Cinto Verdaguer.

La casa llueix l’any de construcció al coronament de la façana tot i que amb prou feines es visible des del carrer: 1930. La parcel·la pertanyia a Anselm del Riu, com també ho eren les parcel·les del costat (10).

 

La casa del número 83, per tant, no devia ser gaire diferent a les altres cases del voltant, amb un jardí o hort al davant o al darrere de la parcel·la, totes elles estretes-uns sis o set metres d’ample- i llargues -35 o 36 metres-.

Detall del número 83 del Torrent Fondo.

Avui, però, es l’última casa antiga en tot aquest tram del carrer, del torrent. Un vestigi del segle d’història d’un barri construït a través de la lluita i l’autogestió urbanística.

 

—

(1) Oyón, José Luís, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerres (1914-1936), Ediciones del Serbal, Barcelona (2008)

(2) Martínez, Isabel, El Fondo, cruïlla de cultures. Crònica urbanística d’un barri marcat per la immigració. Museu Torre Balldovina – Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Santa Coloma de Gramenet (2019).

(3) Martínez, Isabel, op. cit.

(4) Martínez, Isabel, op. cit.

(5) Web EnelFondo.cat.

(6) Alari Pahissa, Emma, Gorostiza Langa, Santiago, Dalmau Torvà, Marc (ed.), La forja solidària d’un barri portuari. La Barceloneta obrera i cooperativa, La Ciutat Invisible Edicions, Barcelona (2016).

(7) Web EnelFondo.cat.

(8) Article de viquipèdia sobre Julia Romera Yáñez.

(9) Al web de Solvia només s’anuncia un dels solars del passatge. No sabem si l’altra ja ha estat venut, però, en tot cas, encara hi podem veure el cartell que fa constar que, fins fa poc, encara n’era el propietari.

(10) Informació extreta de la nota simple facilitada pel Registre de la Propietat.