Per poc més de 25 euros podreu entrar al parc d’atraccions del Tibidabo. Avui, però, parlarem de com gaudir de la muntanya de forma gratuïta. Som al cim del Puig de l’Àliga, el punt més alt de la serra de Collserola.
El nom de Tibidabo va sorgir a partir del segle XVIII, amb la coneguda llegenda del diable; la història extreta d’una escena de l’evangeli. A més del nou nom cristianitzat, la muntanya ofereix les atraccions, les vistes sobre la ciutat i una església imponent; una combinació curiosa i un negoci força rentable en vies de ser privatitzat.
Però el Puig de l’Àliga també té el seu passat (i present) rural. A la banda nord de la muntanya, s’hi estén una vall amb un bosc molt espès i quatre masies. Avui coneixerem la història de les quatres masies del Tibidabo, del Puig de l’Àliga.
La primera masia la trobarem just a sota del parc d’atraccions, al final del Camí de Can Totxo.
Masia catalana
La masia es va construir imitant les típiques masies del segle XVII, i, de fet, s’anomena Masia Catalana. Està situat just a on hi havia una antiga masia del segle XVIII. Tot i semblar una masia antiga, es va construir a principis del segle XX i amb prou feines va ser utilitzada com a masia. Al rellotge de sol de la façana s’hi endevina la data de construcció del mas: 1917.
Detall de la façana de la masia, amb el rellotge de sol.
Aquesta és la masia que està a més alçada de les quatre que coneixerem avui. A partir d’aquí anirem baixant per la vall, resseguint la banda nord del fondal de la Budellera.
Camí de Cal Totxo. Probablement és l’únic carrer de Barcelona en que tots els edificis són modernistes; tots excepte la Masia Catalana. Al final del Camí de Cal Totxo trobem un trencall; el Camí de Can Tano, que ens portarà a la segona masia d’avui.
Can Xiuliu o Can Tano.
Can Xiuliu és una masia de principis del segle XIX, encara avui enmig del bosc. Com a la Masia Catalana, a Can Xiuliu també hi trobem un rellotge de sol.
Seguim baixant pel fondal de la Budellera. Per sota de Can Xiuliu, gairebé a baix de tot del fondal, hi ha la tercera masia d’avui. Can Mandó és una de les poques masies que segueix sent una masia.
Can Mandó, al gener del 2014.
L’any 2008 l’ajuntament va enderrocar Can Pujades a Vallvidrera, amb l’oposició de gran part del veïnat. Poc després es va crear la cooperativa de consum de Can Pujades, recordant la masia enderrocada. Agrupa a més d’una desena de productors ecològics, com Can Mandó, on es cria aviram.
Galliners de Can Mandó.
Arribem a l’última masia de la vall. Ca n’Estisora va ser construïda al segle XVIII, però gran part de l’edifici actual és del segle XIX. El nom li ve d’un sastre que en va ser propietari al segle XIX. Com Can Mandó i Can Xiuliu, es troba completament envoltat de bosc, en un paratge amb un bosc molt espès, amb grans pins, alzines i roures. Els camps sense llaurar de la masia formen una petita clariana i entremig hi destaca Ca n’Estisora, pintada de blanc.
Ca n’Estisora des del camí de la Budellera. A primer pla, un cotxe abandonat, que ja forma part de la decoració del jardí de la masia. Gener de 2014.
El Puig de l’Àliga ja queda lluny, ben bé dos-cents cinquanta metres per sobre nostre. El seu nom actual, Tibidabo, ens explica la història de la cristianització dels noms de muntanya del segle XIX (a Collserola també trobem el Puig d’Ossa, avui conegut com a muntanya de Sant Pere Màrtir) i, finalment, també de la cristianització física: la construcció de la basílica i la urbanització de la part més alta de la muntanya.
Can Mandó (a baix) i Can Xiuliu (a dalt).
Parem aquí, al mig del bosc. A la següent entrada seguirem des d’aquí tot baixant pel camí del fondal de la Budellera. envoltats d’ombra, fonts i masies