Alguna cosa no quadra a la part alta del Passeig de Gràcia. És hivern i les branques dels plàtans estan pelades. Però sobresurt un arbre ple de fulles fosques.
L’alzina del Passeig de Gràcia
Està torta, tombada cap al carrer. Als seus peus, el fragment d’un text de Verdaguer: Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de platanes, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
L’alzina, torta, trenca el ritme dels troncs dels plàtans, perfectament alineats.
L’alzina no tindria res d’especial; només aquest text de Verdaguer, lloant-la per ser l’única de la seva espècie en tot el passeig. Però com explica un article del web històriadebarcelona.org, la cita no explica l’abast de la importància de l’arbre.
La carta de Verdaguer, publicada pòstumament a l’Esquella de la Torratxa, comença així:
Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada aquí a la vora d’un passeig i en mig de l’aixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de satí verd que arribava fins aprop de la mar. La Providència t’ha deixada en mig de la Barcelona per recordar-li que fou un prat (…).
Fotografia de l’actual Plaça Catalunya, al voltant de l’any 1865. En primer terme s’hi veu l’Estació d’en Malla o de Martorell, la segona estació de tren que va tenir la ciutat. En sortien els trens en direcció a Martorell i cap a l’interior. Al darrere es veu un bosc, encara espès. L’alzina de Verdaguer podria ser l’última en sobreviure d’aquest bosc.
El text de Verdaguer havia estat escrit l’any 1902. L’Esquella de la Torratxa el publica el setembre de 1908. Els jardiners, a instàncies de l’ajuntament, havien talat l’alzina. El tema ja havia aparegut a la premsa dies abans: la alzina estava malalta. Però els jardiners municipals no havien notat cap símptoma de malaltia; però van seguir les ordres de l’ajuntament.
Uns mesos després, arran d’una poda feta als plàtans de les Rambles, es destapà l’escàndol. L’antiga alzina no estava malalta. Havia estat talada per que creixia inclinada cap al carrer i molestava els nous tramvies que hi circulaven. Anys després es va replantar un plançó de l’antiga alzina, que és l’arbre que ens ha arribat avui en dia. Aquest arbre, com l’antiga alzina, també creix inclinada cap al carrer.
L’alzina, ja talada, l’any 1908. Font: Historiadebarcelona.org i la Bbiblioteca Virtual de Premsa Històrica. La tala va aplegar un munt de gent, ja que era un arbre estimat i molt popular entre els barcelonins.
L’abril del 2012 l’ajuntament publicava la notícia de la col·locació d’una pedra amb la cita de Verdaguer al peu de l’alzina. Curiosament, la nota de premsa del consistori explicava que l’any 1908 “seca, morta s’arrencava l’alzina (…)”. El text obvia el fet que l’ajuntament havia mentit sobre l’arbre per poder-hi fer passar el tramvia. El passeig, però, és i era prou ample per que el tramvia pogués passar per un altre lloc.
D’aquesta manera, l’ajuntament continuava amb la mentida que havia fet publicar als diaris cent quatre anys enrere. La notícia de la col·locació de la pedra amb la cita de Verdaguer era positiva; però l’ajuntament de l’any 2012 no va ser prou valent i va optar per encobrir l’ajuntament del 1908, com si temés que aquell fet passat pogués restar-li vots al present.
La nota de premsa descriu l’alzina com a arbre centenari, “símbol d’un passat rural que Verdaguer veia desaparèixer”. Però, com sabem, l’alzina no només era un símbol, sinó, com escriu el poeta, un bosc en sí mateix, tot el que quedava del gran bosc que antigament havia cobert el Pla de Barcelona.
Agafem el metro; tenim l’entrada de l’estació de Diagonal al costat de l’alzina. Línia tres; baixem a Montbau. Sis parades. Aquí ens esperen més alzines.
Si pugem pel carrer Harmonia ens endinsarem en un bosc de pins. Pujant, a mà dreta, veiem el Torrent de Can Barret, ple d’espessa vegetació. Els boscos de pins són relativament joves, ja que aquesta espècie d’arbre no acostuma a viure més de cent cinquanta anys.
Sant Cebrià, ahir a la tarda, envoltat de grans alzines i roures.
En un punt determinat del camí, però, ens trobarem envoltats d’alzines. Si anem amb màniga curta, sentirem que la temperatura ha minvat una mica. Seguim pujant i travessem l’ermita. Un cop creuada, veurem el camp de mandariners de Can Carlets, una masia modernista que sobresurt del bosc. A mà esquerra, baixant pel torrent, hi ha l’hort dels masovers de Sant Cebrià.
En primer terme, els Horts de Sant Cebrià. Más amunt, els mandariners de Can Carlets.
Des del segle XVII, l’entrada de l’ermita mira cap al mar. Però quan es va construir, l’entrada estava dirigida cap a la muntanya, cap a aquest bosc. Al mur posterior de Sant Cebrià encara s’endevina l’antiga entrada del temple, del segle XII.
Sant Cebrià des del Camí de la Font de la Llet. Hi veiem les restes de l’antiga entrada de l’ermita.
Som a l’antic bosc de Sant Cebrià, envoltats d’alzines. Es tracta d’un indret molt antic, d’un bosc que té almenys dos-cents o tres-cents anys de vida. És un dels últims alzinars que hi ha a la ciutat i potser l’únic que hi ha a la banda sud de Collserola.
Aquest és probablement el bosc més antic de Barcelona, juntament amb els boscos dels fondals de l’obaga de Collserola. Així eren els boscos del pla de Barcelona a l’edat mitjana que tant enyora Verdaguer. I ara entenem per què.
Can Carlets. Una de les poques masies en actiu a Barcelona. Conrea mandarines de forma ecològica.
És aquí que podem seguir llegint la carta de Verdaguer:
¿No t’anyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí, a l’altra banda de Collcerola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilisació que’t migra, t’escanyoleix i et deshonra?
El Camí de la Font de la Llet, just darrere de Sant Cebrià, flanquejat per alzines.
Finalment, la carta de Verdaguer va resultar certa. L’ajuntament, en nom de la civilització, va talar l’antiga alzina i encara avui amaga o vol ignorar el motiu d’aquella tala. Les alzines, però, són arbres indòmits i segueixen creixent als fondals i al voltant Sant Cebrià. No els fereixen les mentides i les pors dels humans.
Fins al capvespre encara es poden destriar les fulles fosques de les alzines de les dels mandariners, més clares. Els dos arbres són de fulla perenne.
Aquest any, el pessebre dels masovers de Sant Cebrià té més d’un centenar de figures, cinc caganers, un pixaner, un mossèn amb paraigua, una castanyera i fins i tot un dimoni, amagat en una petita cova, just al darrere de Josep i Maria. A fora, els envolta un altre pessebre, un gos, gats, taules, cadires, una masia, mandariners ecològics, caminants ocasionals, alzines, roures vigilants. És un pessebre honest, senzill, de fulla perenne.