Durant l’edat mitjana les muntanyes van ser llocs més segurs que les planes i les terres més baixes. L’any 985 Al-Mansur va atacar i devastar el pla de Barcelona però va passar de llarg de Collserola. L’església de Santa Maria de Vallvidrera, per exemple, es va salvar de la destrucció.
El camí de Vallvidrera al coll de Can Cuiàs.
Esglésies a Collserola
La serra de Collserola es va anar poblant d’ermites, esglésies i monestirs, cercant la relativa protecció que els oferia la muntanya: Sant Iscle de les Feixes, Sant Medir, Sant Adjutori, Santa Maria de Vallvidrera, Santa Creu d’Olorda, Sant Pere de Romaní, Sant Joan de l’Erm.
Les esglésies estaven repartides per tota la serra, tant a les valls (Sant Iscle, Sant Medir o Santa Maria) com als colls (Sant Joan, Sant Pere o Santa Creu). Tots els temples es trobaven al costat dels principals camins que travessaven Collserola. Aquest fet era lògic, ja que assegurava la bona comunicació de l’ermita o monestir amb l’entorn.
El coll de Can Cuiàs
Els temples, però, tenien una altra funció, més simbòlica, semblant a la dels miliars i arcs de triomf romans que s’anaven succeint per totes les vies de l’imperi: la d’assegurar el camí, tant de forma pràctica –assegurant aixopluc als viatgers- com espiritual –proporcionant una seguretat religiosa, simbòlica al llarg del camí-. Qualsevol persona que hagi fet algun tram del Camí de Sant Jaume haurà viscut aquesta experiència: s’agraeix veure esglésies –o masies i pobles- cada pocs quilòmetres que acompanyen el caminant.
Monges a Collserola
Avui en dia ens sorprèn imaginar-nos l’existència d’un petit monestir de monges aïllat al capdamunt de Collserola. Aquell indret, però, oferia alguns avantatges. Assegurava tenir certa autonomia respecte als grans ordes monàstics i les autoritats de l’entorn.
Aquest és el cas de la capella de Sant Joan de l’Erm. L’any 1229 el rector de Sant Just Desvern cedia la capella a la comunitat de donades que s’hi havia establert (2). A partir d’aquell moment, el petit monestir quedava sota l’obediència del bisbe de Barcelona i del rector del poble de Sant Just, i es va beneficiar de les donacions dels habitants de la contrada. El que havia començat com una comunitat de dones espontània, aplegades entorn d’una antiga capella s’havia convertit en un monestir.
Tant a Santa Maria de Valldonzella com a Sant Joan de l’Erm hi vivien dues comunitats femenines, que havien sorgit de forma més o menys espontània i que van acabar convertint-se –de grat o per la força- en monestirs reglats. No ens ha d’estranyar que un grup de dones decidís establir-se a Collserola, lluny de la ciutat i de la societat, llavors profundament patriarcal. La vida monàstica –o religiosa, com en el cas dels beguinatges- era una de les millors opcions de vida per a les dones a l’edat mitjana, ja que oferia certa dosi llibertat.
El camí del coll a Can Cuiàs.
Sant Joan de l’Erm va arribar a ser força gran (al segle XIV tenia deu membres) i força longeva: va sumar almenys 231 anys de vida. Finalment, l’any 1466, la casa fou unida amb Santa Maria de Montalegre, al Raval de Barcelona.
Un dels vestigis que va quedar d’aquella petita comunitat fou la de propietat. Fins al segle XVIII el monestir de Montalegre va conservar-hi algunes possessions. El lloc i la capella apareixen citats encara a principis del segle XVI. Tanmateix, sembla obvi que, gairebé sis-cents anys després no en pugui quedar res d’aquell petit monestir.
Can Cuiàs de Sant Joan de Salerm. El nom i la devoció a Sant Joan.
El nom de Sant Joan de l’Erm, però, es va resistir a desaparèixer. Sovint, els topònims acaben sent l’últim vestigi d’un lloc que ja ha desaparegut. Tot i que ja no existia la comunitat, el lloc de Sant Joan de l’Erm va seguir sent anomenat així, però amb algunes variacions: Sant Joan de Salerm o de Palerm. Fins ben entrat el segle XX, la masia de Can Cuiàs, que es troba aproximadament al lloc on havia estat el monestir, es coneixia com a Can Cuiàs de Sant Joan de Salerm o Palerm o Sant Joan de l’Erm.
Sant Joan de Salerm, a Subirats, Alt Penedès. Font: poblesdecatalunya.cat
L’any 1640 Pau Cuyàs, pagès, es casà amb Eulàlia a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera. Al testament hi diu: “deixo y lego al basi de las Animas de la pnt. Parra. vuit sous al Sant Sagrament quatre sous a sant Isidro quatro sous al de St. Joan (…)”. Pau Cuyàs no va triar els sants a l’atzar. Sant Isidre era patró de la pagesia castellana i, en menor mesura, catalana (juntament amb Sant Galdric). Sant Joan seguia sent, d’alguna manera, el sant patró de Can Cuiàs.
Una de les primeres capelles de l’església de Sant Just Desvern dedicada a un sant fou, precisament, la capella de Sant Joan –dedicada tant a Sant Joan Evangelista com a Sant Joan Baptista-, l’any 1421 (3). La talla barroca era una de les peces ornamentals de més valor del temple, que es va perdre, malauradament, quan es va incendiar l’església l’any 1936. Al restaurar l’església a la dècada de 1940, es va tornar a dedicar una capella als dos sants Joan i a Sant Antoni. El fet que es dediqués una capella de l’església de Sant Just a Sant Joan és un vestigi més de la relació que tenia el poble amb l’antiga comunitat o amb el record d’aquella comunitat.
Com relata Tena (4), encara a la dècada de 1950 els pagesos de Can Cuiàs guardaven una imatge de Sant Joan a la masia i li feien devoció, probablement sense sospitar que aquell era un vestigi viu de l’antic monestir.
La masia que fa frontera
La masia de Can Cuiàs està situada al coll entre les valls de l’Espinagosa que baixa cap a Vallvidrera i la de Sant Just, que mira cap a la vall del Llobregat. S’hi creuen dos camins, el que puja de Vallvidrera cap a Sant Just Desvern i el que va cap a Santa Creu d’Olorda i Molins de Rei, que avui ressegueix més o menys la carretera de Sarrià a Olorda.
Imatge de satèl·lit de Can Cuiàs, amb la frontera marcada. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Durant segles, Can Cuiàs va anar canviant de municpi. Al segle XVII formava part de la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, al segle XVIII consta al cens borbònic com a masia de Sant Just Desvern. A finals del segle XIX torna a formar part de Vallvidrera. Avui en dia forma part del municipi de Sant Just Desvern però depèn del terme parroquial de Santa Maria de Vallvidrera.
S’explica que, als segles XVII i XVIII (5), quan es treien els difunts de la família es portaven a una església o a l’altra depenent per quin costat es treia el sarcòfag. Si es treia per la banda sud es portava a Sant Just i si es treia per l’obaga, a Vallvidrera.
El fet és que Can Cuiàs ha estat sempre un indret termenal, ha fet de fita entre dos municipis i dues parròquies. Tot i això, els seus habitants actuals i antics han tingut més relació amb Vallvidrera. A Vallvidrera s’hi arriba a peu en quinze minuts mentre que per anar a Sant Just es triga força més de mitja hora a bon pas. La pujada des de Sant Just també és molt més forta que la que hi ha des de Vallvidrera.
Com passa amb moltes fronteres municipals, el límit entre els municipis de Barcelona i Sant Just segueix el traçat d’un antic camí, l’antic camí que anava de Vallvidrera a Sant Creu d’Olorda. La frontera passa just pel darrere de les cases de Can Cuiàs. Antigament, l’entrada de la masia donava al camí i mirava, per tant, cap a Vallvidrera. Amb la construcció de la carretera a finals del segle XIX, però, es va canviar l’orientació de la casa cap al sud, mirant a Sant Just i al mar.
La desaparició de la capella
El 19 de març de 1361 el bisbe de Barcelona decideix dedicar unes almoines a la reparació de l’església de Sant Joan del monestir de Sant Joan de l’Erm, que menaça ruina (6). El monestir va quedar abandonat un segle després, l’any 1466. Tot i això, encara surt citat en alguns documents fins als segle XVI.
La traça de l’antic camí cap a Olorda, que encara avui fa de frontera entre els municipis de Sant Just Desvern i Barcelona.
L’any 1628 apareix documentada per primer cop la família i la masia dels Cuiàs vinculada a Vallvidrera. L’any 1677 consta que Pere Cuyas, fadri, pages de Vallvidrera , fill legitim y natural de Pau Cuyas –el que abans hem conegut, llegant quatre sous a Sant Joan, el dia del seu casament, l’any 1640- y Eulalia, conjucs vivents, casá ab Margarida Modolell, doncella (…). Els casá i’ls digué Missa de benedicció dit Sr. Rector en l’iglesia de St Joan Selerm (…).
Pere Cuyàs es mor l’any 1721. A l’acta de defunció s’escriu “Pere Cuyas, pagès de la Parr. de St. Just Desvern de dit Bisbat, habitant en la hermita de St. Joan Palerm”.
El seu fill Josep també es casa a Sant Joan de l’Erm: A 21 de setembre de 1723, en la Capella de St. Joan del Herm (…) Joseph Cuyas, jove, pages (…) es casa amb Margarida Uller, de Sant Iscle de les Feixes. (6)
Aquest és l’últim cop que apareix citada la capella de Sant Joan de l’Erm. Però hem fet un important salt en el temps. Cap llibre havia tingut en compte aquestes tres cites que confirmen l’existència d’una capella tres segles després de l’abandonament del monestir, l’any 1466.
La masia i el monestir
La pregunta, temptadora, que em vaig fer és si quedava alguna cosa de la capella o del monestir. Podria semblar una pregunta utòpica –és impossible que hagi subsistit res de la capella sis segles després de ser abandonada-.
La poca bibliografia que parla sobre Sant Joan de l’Erm o bé situa la capella a prop de la masia –sense especificar on- o adossada a la masia. Algun llibre arriba a afirmar que la masia havia estat un monestir; afirmació, que, però, no està fonamentada. Tot són suposicions; ningú aporta proves ni a favor ni en contra de qualsevol de les opcions.
Can Cuiàs des de la carretera de Sarrià a Santa Creu d’Olorda.
Després de dedicar-hi algunes hores, de visitar la masia de fora i de parlar amb l’arxiu de Sant Just Desvern, crec que situar el monestir és la qüestió fonamental. On era? Si la masia estigués a sobre de l’emplaçament exacte del monestir, seria possible s’haguessin conservat algunes estructures dins de la masia. Sinó, és probable que el monestir hagi desaparegut del tot. No sabem res del cert, però crec que la masia podria contenir restes del monestir. Proposo quatre arguments a favor d’aquesta teoria:
1.) Pels casaments de Can Cuiàs. Pere i Josep Cuiàs es casen a la capella de Sant Joan de l’Erm. Pocs anys després del casament de Pere Cuyàs, el nou cadastre borbònic de l’any 1740 explica que Josep Cuyàs té una sola casa en propietat (7). Pel nivell de detall del cadastre l’església o capella haurien d’aparèixer descrits si fos un edifici separat de la masia, i en canvi no es parla de cap altre edifici, tot i que sabem que pocs anys abans s’hi va celebrar un casament. A la mort de Pere Cuiàs, l’any 1721, s’el descriu com a habitant de l’ermita de Sant Joan de l’Erm. Sembla per tant que al primer terç del segle XVIII, Can Cuiàs es encara coneixia, directament, amb el nom de Sant Joan de l’Erm.
2.) El cas de la Torre de Santa Margarida de Valldonzella. La història de Santa Margarida té punts en comú amb Can Cuiàs de Sant Joan de l’Erm. En primer lloc, per que es tracta d’una masia força propera a Can Cuiàs. De fet, el camí per anar de Vallvidrera a Valldonzella passa pel coll de Can Cuiàs.
La Torre de Santa Margarida
Com Can Cuiàs, després de ser abandonat, el monestir de Santa Maria de Valldonzella es va convertir en masia. Aquest fet va ajudar a mantenir dempeus parts importants de l’antic conjunt monàstic. Tal i com va passar amb Can Cuiàs, la masia es va conèixer amb el nom del monestir, tot i que adulterat: Torre de Santa Margarida (i no Santa Maria). Avui en dia, el veïnat de Vallvidrera demana la restauració de l’antic monestir, en ruïnes des que la masia va ser abandonada, a la dècada de 1960.
3.) Pel lloc. El lloc on està situat Can Cuiàs és immillorable. Al costat de l’antic camí a Santa Creu d’Olorda, al costat d’un coll, però no al coll mateix, sinó en una posició una mica elevada, per controlat bé el pas. Sembla difícil defensar que el monestir estigués en un altre indret.
4.) Per aprofitar els murs. Qualsevol pagès del segle XVII com Pau Cuiàs hagués agraït estalviar-se feina a l’hora de construir casa seva. Sembla probable que la família Cuiàs aprofités els murs que quedaven de l’antic monestir per construir la masia, tot i respectant la capella de Sant Joan.
Revisant els documents en que apareix citat Sant Joan de l’Erm o Can Cuiàs sembla que, en algun moment del segle XVIII el lloc es deixés d’anomenar Sant Joan de l’Erm per a ser conegut com a Can Cuiàs, però que aquest canvi no fos sobtat, ni destructiu, sinó una transició gradual i subtil, fins al punt que, Can Cuiàs mai ha deixat de ser del tot aquell petit monestir de dones del segle XIII.
El proper pas de la investigació és entrar a dins de Can Cuiàs. Com es veu a la imatge, la masia està formada per diferents cossos que es van anar afegint. L’edifici que apareix en primer terme, més baix que el que al darrere, és també la part més antiga de la casa. A la part del darrere s’hi veu un petit cos adossat amb mur de pedra vista, que podria contenir algun vestigi de l’antic monestir, ja que probablement tenia l’entrada principal mirant cap a l’antic camí de Santa Creu d’Olorda.
Avui en dia Can Cuiàs està dividit en dos habitatges separats, després que l’antic masover anés a viure a una residència per a gent gran. En un dels habitatges hi viu una família que em va deixar entrar-hi amablement. No he pogut entrar, però, a la part antiga de la masia -la que es veu a la foto-. Els veïns que hi viuen no volen deixar entrar un desconegut; després d’haver patit diversos robatoris. De moment, per tant, la recerca ha quedat parada.
—
(1) Idea citada del llibre de Daniel Cardona i varis autors més, Sant Just Desvern, un paisatge i una història, Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Sant Just Desvern (1987)
(2) La informació sobre la comunitat de Sant Joan de l’Erm està extreta del web Monestirs de Catalunya.
(3) Mossèn Antonio Tena i Alibés, Notes històriques del poble i de la parròquia de Sant Just Desvern.
(4) Mossèn Antonio Tena i Alibés, op. cit.
(5) Anècdota relatada per Daniel Cardona a l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern.
(6) Textos citats a Sallent, Llorenç, Història documentada del Poble i Parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, Imprempta de Francesc Xavier Altés i Alabrt, Barcelona (1916).
(7) Vull agrair a l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern la seva generositat a l’hora d’oferir-me tota la informació i ajuda possible per a investigar aquest tema. Van posar a la meva disposició un mapa del segle XVIII a més de cedir-me un llibre d’història de forma gratuïta.