“El tren passa cada dia a través dels camps indiferent, desdenyós, xiulant; travessa conreus i boscos, salta torrents i no es preocupa mes que de les estacions. Però ve un dia que, de tant passar-hi, s’adona que en un tal indret seria bo de deturar-s’hi una estona, i cada cop que hi passa rabent li venen temptacions de parar-se en sec. Aquest desig és tan fort, que un dia, com per miracle, en aquell indret hi sorgirà una estació i un cap d’estació que ordenarà al tren que s’aturi, i aquest, que no tenia ganes d’altra cosa, ho farà amb molt de gust. De mica en mica, el costum de veure parar-se el tren desperta la curiositat de les cases; aquestes, aficionades com les vaques franceses a veure passar els trens, van acostant-se a la via, i com que una casa quan es planta a un indret no se’n sap moure, vet ací que aviat es forma un grup.”

Fragment de l’article de Josep Vicens Foix “Bella Terra, o el naixement d’un poble”, publicat el 22 de juny de 1930 a La Publicitat. Font: article “Bellaterra: Zona d’estiueig, barri residencial, poble?”, d’Ignasi Roda, publicat a la revista Vallesos l’estiu del 2018.

Un comboi de metro entrant a l’estació de Hendon Central, als afores de Londres. L’extensió, a la dècada de 1920, de la Northern Line fora dels límits urbans de la ciutat i cap a les zones rurals de la perifèria va convertir pobles com Hendon en un suburbi, fomentant la construcció de nous barris residencials. Font: Viquipèdia. 

Foix compara les primeres cases de Bellaterra, construïdes a finals de la dècada de 1920, amb les vaques franceses que pasturen lliurement per frondosos camps verds -i que, en el clima mediterrani i al Vallès, son més aviat escassos-. El tren s’atura en un indret pintoresc com per atzar o, potser, per les ànsies bucòliques del maquinista.

L’origen de la línia de Barcelona a Sant Cugat, Sabadell i Terrassa, però, no fou tant idíl·lic. Es va construir com a extensió del Tren de Sarrià entre 1915 i 1925. El projecte, liderat per Frederick Stark Pearson (1861-1916), pretenia augmentar demanda d’electricitat per a la seva companyia, la Barcelona Light and Traction -La Canadenca- i, de pas, potenciar un nou model de negoci immobiliari: la ciutat jardí o urbanització.

La idea era senzilla. La construcció d’una nova via de tren revaloritzaria els terrenys del voltant i impulsaria la construcció de cases d’estiueig per a la nova classe mitjana i la petita burgesia. El Vallès, una plana propera a Barcelona que, en bona part, encara conservava el seu paisatge rural, era el lloc ideal. No es tractava, per tant, de construir estacions per a pobles que ja existien sinó construir-ne per tal de crear nous pobles.

Construcció de l’estació La Floresta, originalment batejada ‘La Floresta-Pearson’, en honor a l’impulsor, l’any 1920. Font: Cugat Mèdia.   

Les urbanitzacions connectades amb tren i noves estacions -en podríem dir els pearsons (1) – es van estendre pel Vallès. La Floresta, Valldoreix, Bellaterra i Les Fonts a la línia del senyor Pearson; La Florida, a Santa Perpètua de la Mogoda -a l’actual línia R2-, l’Eixample, a Parets del Vallès -a la línia R3-, Montflorit, a Cerdanyola, o Terra Nostra, a Montcada i Reixac -a la línia R4-.

Una llotja al Liceu i una casa a Cardedeu. El dret a vacances

El 30 de maig de 1936 els Almacenes Alemanes, uns grans magatzems que venien productes per a la llar situat a la cruïlla dels carrers Gravina i Pelai, publicaren un anunci a La Vanguardia. Els Almacenes Alemanes, fundats l’any 1922 (2) s’havien popularitzat per vendre productes a preus baixos i organitzaven sortejos amb premis per als clients més fidels. Per cada pesseta gastada el client rebia un cupó. Un cop s’arribava a una certa quantitat de cupons es tenia dret a participar en un dels sortejos organitzats pels Almacenes. Aquell sorteig, però, fou diferent. El premi era la propietat d’una parcel·la en uns terrenys en un paratge idíl·lic del Vallès, al peu del Turó de Montcada, per construir-hi una caseta amb jardí.

L’anunci dels Almacenes Alemanes. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

El sorteig es va fer, convenientment, el l’1 de juny. El juny fou també el mes en que s’inauguraren algunes de les estacions que havien de donar servei alguns dels nous pearsons: el 22 de juny de 1930 s’inaugurava l’estació de Bellaterra i l’1 de juny de 1941 l’estació de Montcada-Santa Maria, per donar servei al barri de Terra Nostra. Era principi d’estiu i molts barcelonins somniaven en poder fer vacances.

Per a molt dels clients, sovint llogaters en una època de crisi econòmica, ser propietaris d’una casa era un somni que significava progressar socialment i aspirar a assemblar-se a la burgesia que des de les dècades de 1870 i 1880 havien començat a estiuejar al Vallès -a La Garriga, Cardedeu, Caldes de Montbui, Montcada i Reixac-. És llavors quan es va popularitzar la dita Una llotja al Liceu i una casa a Cardedeu, com a senyal de distinció social de l’alta burgesia, l’única que es podia permetre les vacances d’estiu. El procés de popularització de les vacances va seguir a les dècades de 1960 i 1970, amb la construcció de noves urbanitzacions, sovint amb infraestructures molt precàries, per tota la comarca (3).

Un carrer del barri de Terra Nostra durant els primers anys d’urbanització, a la dècada de 1940. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac.

A la dècada de 1930 la proclamació de la Segona República va permetre la creació d’un precari estat del benestar va començar a permetre l’accés a les vacances per a capes més grans de la població. El GATCPAC i el nou govern de la Generalitat van idear un extens pla urbanístic, conegut com a Pla Macià, que incloïa el sanejament -és a dir l’enderroc- de bona part del Raval, la construcció de grans blocs de pisos i una Ciutat del Repòs al Baix Llobregat, per a les classes obreres de la ciutat. És il·lustratiu, però, que els Almacenes Alemanes optessin per un diari conservador com La Vanguardia per fer publicitat del seu sorteig. Els mitjans d’esquerres, per al públic obrer, no es van fer ressò de la notícia.

Diorama del Pla Macià, de Josep Torres Clavé, de l’any 1932. Font: Viquipèdia.

Els Almacenes no foren l’única iniciativa d’aquest tipus. L’any 1916 Anselm de Riu i Fontanilles, un comerciant enriquit durant la primera guerra mundial, crea la Companyia Nacional de Terres que permetia comprar parcel·les agrícoles per cupons -el sistema de l’estampeta verda- als voltants de Santa Coloma de Gramenet, a l’actual barri de Fondo. Riu havia comprat bona part dels terrenys del pla i els va parcel·lar, tot i l’oposició dels pagesos que perdien bona part de les seves terres de cultiu.

Anunci de les ‘Excursions de La Publicitat’, publicat el 31 de maig del 1936, el mateix dia que La Vanguardia publicava l’anunci dels ‘Almacenes Alemanes’. El diari, d’ideologia progressista i catalanista, oferia excursions d’un dia, els diumenges, sota el títol “Turisme català” que promocionava un turisme de proximitat, molt semblant al d’aquest 2020. Sovint es tractava d’una ruta planejada, com en aquest cas en que l’anada i la tornada es fa per llocs diferents, tot creuant primer el Vallès Occidental i després l’Oriental. Aquestes excursions, de caràcter cultural i històric, eren una bona alternativa, més econòmica, per a molts barcelonins que no es podien permetre comprar una casa d’estiueig. Font: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues de la Biblioteca Nacional de Catalunya (ARCA).

Els junys -i els juliols-, però, també foren mesos de protestes obreres. El juliol de l’any 1931 els veïns de la Barceloneta tallaren les vies del tramvia que travessava l’estret carrer d’Alfredo Calderón -avui carrer Pepe Rubianes, més ample, pels bombardejos feixistes que va patir durant la guerra civil-, i que portava els barcelonins benestants directament als Banys de Sant Sebastià. Els veïns demanaven que es suprimís el tram que passava pel carrer, pels atropellaments -alguns d’ells mortals- que causava i que la línia acabés al Passeig Nacional, però els clients dels banys volien estalviar-se haver de creuar caminant un barri obrer. El de 2 de juny de 1936, el dia després del sorteig dels Almacenes Alemanes, els obrers de la fàbrica Asland de Montcada i Reixac, arribaven a un acord amb els propietaris, després de més de dos mesos de vaga. Els obrers -tan llavors com ara-, per tant, no tenien dret a vacances.

Uno de los más pintorescos parajes del Vallés

L’anunci dels Almacenes Alemanes a La Vanguardia descriu l’indret com uno de los más pinstorescos parajes del Vallés. La localització de la nova urbanització era idònia. Estava situada a l’obaga del Turó de Montcada. A l’altra banda del turó, que donava al Besòs, hi havia la pedrera i la fàbrica Asland, propietat de la família Güell.

Imatge aèria del Turó de Montcada presa pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles (SACE) l’any 1984. S’hi pot veure el turó, al centre de la imatge amb la banda explotada per la cimentera i, a la part baixa de la imatge, el barri de Terra Nostra i el bosc encara intacte de l’obaga del turó. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).  

La banda nord, però, es conservava encara força intacta. S’hi conservaven antigues masies i hostals com Ca n’Oller, Can Sans i Ca la Roser, i algunes de les set fonts emblemàtiques de Montcada, com la Font Pudenta i la Font de Mitjacosta. Es tractava d’un petit pla al peu del turó i a tocar de Collserola, i a prop de la Riera de Sant Cugat i la via del tren cap a Manresa. Hi havia, per tant, l’oportunitat de construir-hi un baixador.

Un dels primers carrers en ser urbanitzats al barri. Al fons, a l’esquerra, s’hi pot veure la masia de Can Sans. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac.

El centre de Montcada -les botigues del carrer Major, l’església, el casino, les estacions de tren- quedava força allunyat de la nova urbanització, a un quilòmetre. A finals de la dècada de 1910, tot resseguint la Riera de Sant Cugat, hi va sorgir un nou eixample de cases d’estiueig, el barri de la Font Pudenta. El barri de Terra Nostra està situat seguint l’eix del passeig de la Font Pudenta i la via del tren i, d’alguna manera, com a extensió del primer eixample d’estiuejants de Montcada.

El passeig de la Font Pudenta, que rep el nom d’una de les fonts de Montcada, situada entre la via del tren i la riera.

Les primeres cases del barri es començaren a construir aquell mateix any. L’impuls urbanitzador més important, però, es va rebre després de la guerra civil, en que van continuar els sortejos de parcel·les entre els clients dels Almacenes. Els seus propietaris, Enric Cervelló i Carles Rabassó -els dos van batejar un carrer amb el seu nom- havien comprat els terrenys per a la construcció del barri. A la dècada de 1940 Rabassó consta com a membre de la junta directiva del Cercle del Liceu, que agrupava a persones de l’alta burgesia barcelonina, com Joaquim de Sentemenat, marquès de Sentmenat, o Santiago Güell (4).

Tot i que a l’anunci del 1936 es prometia una estació de tren nova per donar servei al barri, la connexió ferroviària durant els primers anys fou precària. Els trens paraven al mig de les vies, sense andana ni estació. De nit eren els familiars i amics que venien a rebre els viatgers els qui, amb fanalets, marcaven el punt on havia el tren. Aquest costum va acabar creant una tradició que encara es celebra durant la festa major del barri, a la segona quinzena de setembre, la Festa dels Fanalets.

El públic fa la salutació feixista durant la inauguració de la nova estació. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac. 

Un cop acabada la guerra, però, la construcció de la nova estació no es va fer esperar. El nou baixador es va inaugurar l’1 de juny de l’any 1941, en plena postguerra, i, possiblement, gràcies als bons contactes de Rabassó en l’elit barcelonina del moment.

Fotografia de l’acte de col·locació de la primera pedra del santuari del Sagrat Cor, que es convertirà en la parròquia de Santa Maria, el 4 de juny del 1941. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac.

Dos anys abans, el 4 juny de l’any 1939, el barri va viure una altra inauguració: la col·locació de la primera pedra d’una església que acabaria rebatejant el barri amb un nom més adient per al nou context polític al qual Rabassó va saber-se adaptar: el barri de Terra Nostra, batejat així l’any 1936, va passar a anomenar-se Santa Maria, com la nova església parroquial.

Anunci dels Almacenes Capitol que regala parcel·les als seus clients més fidels, publicat a La Vanguardia el 28 de juliol de 1945. Han canviat tant el nom de l’establiment -ara els ‘Almacenes Capitol’- com el del barri -ara ‘Santa Maria de Montcada’-. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

El barri de Terra Nostra fou, d’alguna manera, i de forma sobrevinguda, l’últim pearson del Vallès, l’última urbanització projectada abans de la guerra i, també, un dels primers grans projectes urbanístics de l’entorn de Barcelona de la postguerra en que la nova elit franquista -juntament amb l’antiga burgesia barcelonina- aprofità per organitzar-hi algun dels primers grans actes solemnes de la dictadura.

Una de les cases originals del barri de Terra Nostra, de planta baixa i envoltada d’un petit jardí.

—

(1) El terme ‘pearson’ va ser encunyat pel geògraf Oriol Nel·lo, en una conferència al Museu d’Història de Barcelona al curs Relats Urbans, l’any 2018.

(2) Blog Barcelofília, en l’article sobre els Almacenes Alemanes, rebatejats com a Almacenes Capitol, al febrer de l’any 1945, poc abans de la imminent derrota d’Alemanya a la segona guerra mundial.

(3) Vicenç Relats, “De l’estiueig senyorial del XIX als xalets populars dels 1970, de veïns actuals”, Revista Vallesos, Estiu 2018.

(4) Arxiu històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu.