El GR-92 travessa el Turó de Montcada fent zig-zag, per tal de fer menys dura la pujada fins al peu del cim. Als caps de setmana s’hi poden veure veïns de Montcada passejant, amb gossos, corredors o gent gran.

Segueixen el mateix camí que molts dels estiuejants que pujaven fa un segle, fins al cim de la muntanya. Avui, però, el cim està escapçat. La cimentera Asland s’ha menjat els últims vint metres d’alçada del cim -dels 293m originals als 273 actuals-. A més del cim original, però, el turó va perdre els últims vestigis del Castell dels Montcada, del segle XI i la capella de la Mare de déu del Turó. Es tractava d’un lloc de pelegrinatge -potser només pel fet de trobar alguna cosa a dalt del cim o una excusa per pujar-hi- i un indret emblemàtic per a la història de Montcada.

La cimentera Asland durant els primers anys de funcionament. Hi podem veure el turó encara intacte en bona part i la capella al cim. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac.

La capella va ser dissenyada per Enric Sagnier, autor també de l’església parroquial de Santa Engràcia, al centre de Montcada. S’hi guardava la talla d’una marededeu trobada en una cova, com tantes d’altres, per un pastor. Al costat de la cova i havia una barraca precària que servia com a refugi pels qui pujaven al cim i hi volien fer un mos.

El cim del turó l’any 1908. Hi podem veure la capella i la barraca. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac. 

L’arribada dels primers estiuejants va coincidir amb la fama creixent del poble i de les seves set fonts. La seva aigua tenia diversos beneficis per la salut, com ara la Font del Ferro o la Font Pudenta. L’aigua d’alguna d’aquestes fonts es podia comprar al centre de la ciutat mentre bona part dels seus habitants la bevien de forma gratuïta a les fonts públiques, gràcies a la construcció dels Pous de Montcada construïts l’any 1878 que proveïen d’aigua la xarxa pública de Barcelona.

La Mare de déu del Ciment

La instal·lació de la fàbrica Asland, l’any 1917, però, marcà el principi del final del cim del turó. La Companyia General d’Asfalts i Pòrtland -d’aquí el nom Asland- era propietat d’Eusebi Güell (1), que, curiosament era oncle d’Eulàlia d’Anzizu, monja del monestir de Pedralbes i una de les figures intel·lectuals que més han fet per estudiar i divulgar la història del monestir i de la seva fundadora, Elisenda Montcada, filla de la família senyora del castell de Montcada.

Davant el perill d’esfondrament de la capella i del cim es va traslladar la figura de la marededeu a la parròquia de Montcada, l’any 1926. La capella fou abandonada l’any 1927 i s’esfondrà a la dècada de 1930. Tot i que  els terrenys de la capella no eren propietat de l’empresa Asland, sinó del matrimoni Enric Sagnier i Paulina Costa, l’activitat de la pedrera, a tocar del cim, van acabar per fer esfondrar-la, tot i l’oposició de la família Sagnier-Costa (2).

La pèrdua del cim marcà, d’alguna manera, la pèrdua de l’indret de l’origen històric del poble. Potser per això, al nou eixample d’estiueig, el barri de la Font Pudenta, es van batejar tres carrers amb els noms de tres dels membres de la família Montcada -Pere, Hug i Elisenda de Montcada, que també dona nom a una de les biblioteques del municipi-. D’altra banda, la ciutat és un dels pocs municipis catalans que no té cap carrer dedicat a la família Güell.

Fotografia de Mara de Déu del Castell o del Turó, als anys 1940, al seu nou emplaçament a la parròquia de Santa Engràcia. Font: Fons de la Família Salvany – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 

També es poden trobar llibres sobre la història del turó, com el Ricard Ramos i Josep Bacardit, Mare de déu del… ciment? Història d’un conflicte, i blogs d’història i d’excursionisme de Montcada que fan referència a la història del castell, el cim i la capella. Molts dels blogs estan encapçalats per imatges antigues del cim del turó. En alguns articles es proposa, fins i tot, reconstruir la capella al cim del turó, perquè el poble de Montcada torni a apropiar-se de la muntanya i de la seva història, almenys de forma simbòlica.

Al turó hi podem trobar, també, un monument que fa referència a la llegenda d’un setge que va viure el castell per part de tropes musulmanes, la història de la Pau del Turó. L’any 1984 s’hi va començar a celebrar un aplec per commemorar l’efemèride i el juny de 1988 s’hi col·locà una escultura, situada en un dels miradors de la muntanya amb vistes sobre la plana del Vallès. El monument és un element físic que, d’alguna manera, recorda o simbolitza, l’antic castell.

L’OPA de Lafarge

L’abril de l’any 1993 l’empresa Asland, que en aquell moment estava presidida per Joaquín Bertran, fill de José Bertran i Musitu, vinculat amb les elits franquistes i que va col·laborar amb el règim nazi durant la segona guerra mundial,  fou comprada per la cimentera francesa Lafarge Coppée mitjançant una OPA (3).

L’any 2010 56 hectàrees del turó van quedar incloses dins del Parc Natural de Collserola i la xarxa Natura 2000. En paral·lel, l’empresa cimentera ja havia deixat d’extreure material de la muntanya i l’any 2013 es firmà un acord marc de custòdia, de col·laboració entre l’empresa i les institucions públiques. Entre el 2013 i el 2018 Lafarge, que segueix sent propietària del turó, es va fer càrrec de la restauració i renaturalització del turó: s’ha construït un berenador, s’han col·locat baranes de fusta als miradors, senyalització dels camins, s’ha creat una petita bassa. L’esplanada central s’ha habilitat per que hi pugui haver una gran bassa.

Tot i això, l’empresa segueix la seva activitat extractiva a la serra de la Marina i la fàbrica segueix funcionant a ple rendiment. El cim i diverses zones del turó encara estan tancades al públic. Podem trobar-hi nombrosos senyals de perill d’esfondrament. En molts dels cartells informatius hi consta tant el nom de l’ajuntament i la Generalitat com el de l’empresa. Passejant-hi, per tant, tenim la sensació d’estar trepitjant una propietat privada -i, de fet, és així-.

Senyal al peu del cim del turó (al qual no s’hi pot accedir). Hi veiem el nom de l’empresa, tatxada. 

Respeten la fuente

El nom de la Font de la Mitja Costa ve del fet que es troba a mig camí entre el peu de la muntanya i el cim. És un indret ombrívol, ideal per fer una parada en la pujada. A principis del segle XX s’hi va construir un petit berenador on s’hi servien menjars. Fou enderrocat, però, a la dècada de 1930 per l’empresa cimentera.

Foto d’un grup d’estiuejants a la Font de la Mitja Costa, l’any 1920. Font: Arxiu Municipal de Montcada i Reixac. 

La font es troba en una petita terrassa. L’any 2014 s’hi van col·locar taules i bancs de fusta a més d’uns panells que expliquen la història del turó i de Montcada.

Els panells informatius, sota d’una alzina.

Els bancs del berenador.

La font, però, es va restaurar dècades abans. Hi trobem dues dates. Al marc de la font, feta amb ciment, l’any 1968, i les paraules Terreno Asland Asociados. Font de la Mitja Costa. Al costat esquerre, sota el marc, la frase Respeten la fuente, del febrer de l’any 1980. Per la lletra sembla que va ser feta per un grup de voluntaris, veïns.

La Font de la Mitja Costa

Al camí de sota de la font principal hi ha una font més petita, construïda -segons el que hi està escrit, també en ciment- l’any 1992.

La font de baix

La font raja un bon raig d’aigua -fins i tot ara, a ple estiu- que surt freda. Es tracta d’una de les set fonts que hi havia hagut al voltant del Turó de Montcada. Avui en sobreviuen dues més: la Font Pudenta, que no raja aigua, i la Font de la Vinya, en una zona d’horts, a tocar de la cimentera. La Font Pudenta, a sota de la via del tren, dona nom a un passeig i a un petit barri de Montcada.

La Font Pudenta

Al final del passeig , en una cantonada, s’ha construït una font nova amb dos bancs, que raja aigua canalitzada, per recordar l’aspecte que tenia la font antigament. Al municipi també es conserven altres fonts com la del Font del Ferro i la Font d’en Sans. (4)

Dues garrafes de vint litres

Quan torno del cim del turó -he vingut gràcies a la recomanació de l’Enric H March- veig a un grup de tres persones grans parlant animadament. Porten bosses de plàstic, garrafes, ampolles que estan omplint a la font.

Vengo aquí des de hace cuarenta y cuatro años, em diu un d’ells, quan acaba d’omplir una garrafa.

Llevas cuarenta litros en las dos garrafas! li diu la dona. En porta una a cada mà i així va equilibrat.

Esta agua va bien para todo, para los riñones…. Estuve un año muy malo, y no pude ir a trabajar a la fábrica. Los médicos no me sabían decir que tenia. Esta agua me curó. M’ho diu tot baixant un corriol que trenca amb les grans corbes que fa el camí, més ample, del GR92. Vino una mujer, que era santa, y bendició la fuente. Yo la vi. Es increïble lo que hizo.  Santa Conchita – se llamaba Conchita però yo la llamo Santa Conchita.

Vengo cada semana. Vuelvo cuando se me acaba el agua.

Torno a pujar a parlar amb la parella que encara estan omplint ampolles. La dona me’n dona una. Tienes que probarla!

La Fuente de abajo la construímos para los rebaños de ovejas que pasaban, para que pudieran beber, y para los perros. Es tracta, per tant, d’un vestigi rural, construït l’any 1992.

Ha arribat una altra dona, més jove. Ens escolta i, finalment, es decideix a beure de la font.

Sois de Montcada? els hi pregunto. No, yo vengo de Cerdanyola y él de Barcelona. Pero venimos en coche!

Els acompanyo un tros de baixada. Com el primer home, ells també baixen pel corriol. Fa més baixada -hi ha arrels, pedres, han d’anar a poc a poc- però menys volta que el camí del GR92. Sembla que el seu és el camí de tota la vida i que el GR va ser creat durant la restauració del turó de Lafarge, l’any 2014.

El trencall. A mà esquerra el GR92 i la dreta la drecera. 

L’home que porta les dues garrafes tornarà la setmana que ve. Ell i un petit grup de veïns segueixen pujant a la font, com feien els estiuejants, els Sagnier, els peregrins, els Montcada. Ho fan, però, sense fer-se fotos ni voler arribar fins als cim. Els basta agafar aigua de la font i xerrar una estona.

Son, potser, el millor record, viu, del que un dia fou el turó de Montcada.

 

(1) Article de viquipèdia sobre la cimentera Asland.

(3) Ricard Ramos Jiménez i Josep Bacardit Sanlleí, Mare de déu del…. ciment? Història d’un conflicte, Fundació cultural Montcada, Montcada i Reixac (2010).

(4) Notícia apareguda a La Vanguardia i citada a l’article de viquipèdia sobre la cimentera Asland.

(4) Web Les Fonts de Collserola.