Avui us portaré al que probablement és la plaça més blanca, lluminosa i tranquil·la de la ciutat. La plaça Prim.
No serà l’última vegada que parlaré del general Joan Prim. Va néixer a Reus, e 1817. Té una vida llarga i convulsa, plena de guerres. Reprimeix i bombardeja una revolta a Barcelona, però després es subleva contra la reina Isabel II. Acaba sent assassinat, no se sap ben bé com. I la seva vida no acaba aquí. Va ser momificat i ara està sent estudiat, precisament, per saber com va morir. Tanmateix, la plaça que li és dedicada sembla força pacífica.
La plaça Isabel, o Prim, avui en dia, amb seves les tres bellaombres centenàries.
És justament a Isabel que anava dedicada la plaça, en honor a la reina Isabel II. És així que el veïnat encara coneix aquest espai: plaça Isabel. Sembla que el nom Isabel, però, hagi perdut tota la connotació política que va tenir durant la Revolució de 1868; de forma semblant al carrer Ferran, que, antigament, estava dedicat al rei Ferran VII. El nom de plaça Prim va venir l’any 1900, moment en que es van canviar molts noms de carrers dels municipis, com el de Sant Martí de Provençals, que havien estat annexionats a Barcelona l’any 1897. Aquest nou nom, però, no va arrelar entre el veïnat, que, més d’un segle després segueix referint-s’hi com a plaça Isabel.
El primer nom que va rebre la plaça fou el de Sant Francesc. A més, també se l’anomena plaça dels pescadors, per que al seu voltant s’hi concentren els humils habitatges dels pescadors del Poblenou.
Francisco Antonio Padrós, El Sardina, l’últim pescador del Poblenou. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
No ens ha d’estrenyar que una plaça tant petita tingui quatre noms. Es pot dir que la plaça Isabel és l’origen del primer nucli del Poblenou. La plaça va sorgir abans encara que el Poblenou fos el Poblenou. Fins a la dècada de 1880, la zona de l’actual Poblenou rebia el nom de Taulat. A partir de llavors el topònim Poblenou va anar substituint el de Taulat.
El primer nucli del Taulat va sorgir al voltant de la plaça de Sant Francesc, Isabel i després Prim, cap a finals de la dècada de 1840 i 1850. Hi vivien els pescadors, ben bé arran de mar. El Poblenou més antic s’havia anat construint a finals del segle XVIII al voltant de la carretera de Mataró, l’actual carrer Pere IV.
La plaça Isabel, a la dècada de 1970. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
El Taulat, construït al costat de la platja va néixer justament al voltant d’aquesta platja. La seva fesomia era molt diferent al del Poblenou del carrer Pere IV, de les primeres manufactures i fàbriques. Aquí s’hi van construir cases de planta baixa i pis, voltades de prats d’indianes i les restes dels últims aiguamolls, assecats feia poques dècades.
Cantonada dels carrers Arenal de Llevant i Jonquera, l’any 1999. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
La plaça va ser el centre d’un barri que s’estenia per com carrers Topete, Laberint o Ferrocarril, que encara existeixen; els carrers Perelló i Vallmitjana, que han canviat radicalment de fesomia; i carrer com Jonquera o Arenal de Llevant, que van ser totalment enderrocats.
Aquests enderrocs han deixat la plaça Isabel com a últim vestigi del que fou el nucli originari del Taulat, del Poblenou dels pescadors, de les primeres cases que es van construir arran de platja, els primers edificis estables, que ja no eren barraques per aixoplugar-se per als pescadors, els primers carrers traçats, més o menys, en línia recta.
Enderroc del carrer Arenal de Llevant. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
Aquest nou urbanisme municipal volt convertir la plaça Prim en una atracció turística. Per fer-ho, ha hagut d’enderrocar gran part de l’antic Taulat, per fer lluir millor la plaça; no fos cas que els turistes es poguessin perdre, de camí a un punt més de la seva guia de Barcelona, comprada (potser) a corre-cuita, en alguna botiga de l’aeroport de Heathrow, a Londres.
No entenen, però, que la bellesa no rau només en les parets blanques, les persianes verd fosc, l’ombra dels arbres, i els mojitos del bar de la platja del Bogatell. També hi ha les llagues i la pell seca dels pescadors, l’esforç de les generacions de pescadors pobres, que mai van poguer-se guanyar bé la vida, el fum de les fàbriques de Can Girona, i el soroll dels trens que passaven ben a prop. I l’especulació, l’expulsió dels veïns i que, malgrat tot, encara hi sigui, aquesta plaça, i que hi hagi gent que encara en digui la plaça Isabel.
—
L’entrada original va ser publicada al maig del 2013 amb el nom de La petita plaça blanca. La podeu consultar al blog pladebarcelona.wordpress.com.
I molts dies, s’hi poden trobar petites gàbies amb caderners i altres ocellets, que els propietaris deixien als bancs, a sobre els bellaombres o a la font, quina màgia i tranquilitat! 🙂
Gràcies per l’anècdota! Hi aniré un dia (suposo que hi són al matí) per veure si m’els trobo!