És induptable que Barcelona sent des de fa temps la necessitat d’una Exposició que, com l’Universal de 1888, marqui una fita en el camí de sa transformació. Les ideies grans, quan troben poc ambient, fracassen. Pel contrari, es idees modestes modestes, si troben ambient favorable, es tornen grans realitats.

És així com, el 30 d’abril de 1914, Francesc Cambó defensava així la ideia de renunciar a organitzar una nova exposició universal com la del 1888 per centrar-se en fer-ne una d’especialitzada. Una Exposició Internacional, centrada en l’Electricitat, la nova força motriu d’un segle que acabava de començar (1).

L’avinguda Maria Cristina  durant l’Exposició Interacional celebrada, finalment, l’any 1929. La llum elèctrica va ser la gran protagonista, tot i que no l’única de l’esdeveniment.

La notícia va ocupar una plana sencera de l’edició del matí i de la tarda de l’1 de maig de La Veu de Catalunya, el portaveu de la Lliga dirigida pel mateix Cambó. Es creava una nova tradició barcelonina: la de celebrar grans esdeveniments internacionals que dues o tres dècades per aconseguir finançament extraordinari de l’estat i endegar obres i reformes urbanístiques de gran abast i necessàries per la ciutat.

Després de l’Exposició del 1929 vindrien el Congrés Eucarístic del 1952, els jocs olímpics del 1992 i el Fòrum del 2004. Cada gran esdeveniment va portar grans reformes urbanes, que tenen punts en comú. D’una banda la urbanització o ampliació de grans avingudes: la Gran Via, l’any 1929, la Diagonal en direcció a Esplugues, l’any 1952, i cap al Poblenou, el 2004, les rondes, l’any 1992. També ha afectat la façana marítima, amb l’enderroc de la muralla de mar l’any 1888 i de tot el barri d’Icària pel 1992 i amb la construcció del Fòrum i el barri de Diagonal Mar pel 2004. En tercer lloc també han passat per la muntanya de Montjuïc.

A l’altra cara de la moneda hi tenim els seus efectes destructius i totes aquelles barcelonines i barcelonins que s’hi ha oposat. Des de Valentí Almirall i Josep Fontserè, l’any 1888, fins a l’associació de veïns del Poblenou l’any 1992. A més, han comportat l’enderroc de molts edificis, sempre de caràcter obrer i humil: barraques, blocs de pisos, antigues fàbriques.

Guatlla o Magòria

Al carrer Montfar hi podem trobar una antiga gàrgola del segle XVIII que s’ha convertit en monument a l’antiga Font de Guatlla que dona nom al barri de la Font de la Guatlla. La font, que ja no existeix -hauria estat destruïda durant unes obres a la dècada de 1950-, estava situada al peu del Turó de la Font de la Guatlla, conegut també com el Turó.

Recorden els nostres avis quan el nom varen buscar,
per batejar el nostre barri, fou molt fàcil de trobar.
Va fer un crit agut la guatlla, mentre cantava la font.
Van triar “FONT DE LA GUATLLA” com el més preciós del món

El monument a la Font de la Guatlla, al carrer Montfar. Es va emprar una gàrgola del segle XVIII, que, però, no pertanyia a la Font de la Guatlla original, que deuria ser una font molt senzilla.

Així comença la història de l’associació de veïns de la Font de la Guatlla al web de la FAVB. Certament és un nom bonic i poètic. Al barri s’hi poden trobar, a més, nombrosos noms amb noms de flors: Gessamí, Dàlia, Lotus, Begònia, Crisantem, Hortènsia. Tots ells, però, son força recents, ja que van ser aprovats per l’ajuntament al desembre de 1952, potser relacionats amb el carrer de la Font Florida, urbanitzat entre 1931 i 1934 a iniciativa de la Cooperativa d’Empleats Municipals i batejat oficialment l’any 1942.

Detall del carrer de la Font Florida, on hi podem trobar encara la Font Florida, una de les poques fonts conservades a Montjuïc.

El barri però ha tingut altres noms. Encara avui, la seu de l’associació de veïnes i veïns llueix el nom doble de Font de la Guatlla-Magòria. El nom de Magòria també dona nom a algunes botigues i fins i tot a una escola. Es tracta d’un topònim viatger, d’origen molt antic -iber, segons Joan Coromines- que va donar nom a un espai prop de l’actual plaça Francesc Macià i a una riera i, finalment, al barri de la Magòria.

Imatge aèria de la Bordeta i la Magòria de l’any 1927. S’hi pot veure la trama densa del barri de barraques de la Magòria. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

A la dècada de 1910 va sorgir un nucli de barraques encaixonat entre la Gran Via i el Camí Antic del Polvorí, l‘actual de la Dàlia. El nucli era conegut coma Barraques de la Magòria. Les barraques van ser enderrocades poc abans de l’Exposició Internacional del 1929, com també ho van ser les de l’avinguda Mistral, entre 1928 i 1929.

Les barraques de la Magòria. Font: AFB.

A més, es traslladà el Mercat dels Encants, que es feien a l’avinguda Mistral fins a una llavors remota plaça de les Glòries, al barri del Clot. Pels habitants dels nuclis de barraques enderrocats es van construir quatre polígons de cases barates, els de la Marina (Eduard Aunós), Can Peguera, Bon Pastor i Baró de Viver, a l’extrem del municipi de Barcelona -o fins i tot més enllà, com en el cas del Bon Pastor i Baró de Viver, llavors a Santa Coloma de Gramenet.

El polígon d’Eudard Aunós, l’any 1932. S’hi pot veure la fàbrica Bertrand o del Prat Vermell. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc. 

L’operació de neteja urbanística va permetre l’arribada de nous grups socials més benestants: les classes mitjanes. L’avinguda Mistral s’urbanitzà de nou amb grans blocs de pisos d’estil beaux arts, i a la Magòria s’hi van construir torretes amb jardí, com els de la Cooperativa d’Empleats Municipals. En certa manera, el nom de Magòria, de caràcter popular i un record del nucli de barraques enderrocat l’any 1928, va començar a ser desplaçat.

Detall del mapa de Joma Rius, Josep Maria Huertas Clavería i Jaume Fabra, amb els noms dels barris de Barcelona, de l’any 1976. El barri hi apareix amb el nom de Magòria.

La urbanització de la Gran Via va permetre, també, la construcció de nous blocs de pisos, com la famosa i mastodòntica Casa del Drapaire, impulsada per Pau Font i Valls, un drapaire, que, segons la llegenda, s’enriquí al trobar una fortuna amagada i oblidada en un matalàs vell. Tot i que els 247 habitatges de Font i Valls oferien un lloguer assequible. Font i Valls es va convertir així en un dels homes més rics de la ciutat.

La Casa del Drapaire, poc després de la seva construcció.

La França

Però reculem una mica en el temps. Avui el barri de la Font de la Guatlla es troba perfectament delimitat per la Gran Via i Montjuïc d’una banda i pel recinte de l’Exposició Internacional de l’altra. Fins a la dècada de 1920, però, els seus límits no eren tant clars. La Plaça Espanya no tenia encara la forma de plaça i seguia sent, sobretot una cruïlla de camins que venien o se n’anaven de la ciutat.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. S’hi poden veure el límit municipal entre Barcelona i Sans, tot seguint la Riera de Magòria -escrita aquí com a ‘Madoria’-. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

De fet, els barris tenien fronteres difuses sobre mapa, i, a la vegada, fronteres molt precises a nivell de carrer. La França era un barri que s’estenia des del carrer Radas, al Poblesec, fins a la Font de la Guatlla i la Riera de Magòria. Entre 1885 i 1894 la zona va ser profusament estudiada i se’n van fer desenes de mapes.

Hi ha diverses teories sobre l’origen del nom del barri. El web del nomenclàtor explica que l’origen ve del nom d’un establiment, el primer que va tenir el barri, i que va acabar donant nom a tota la zona. També s’ha proposat que el nom tingués relació amb l’origen francès d’alguns dels seus habitants que treballaven en els teatres i cabarets del Paral·lel o que el fet que hi visquessin artistes, cupletistes, actors i actrius feia que el barri tingués un caràcter bohemi i que es relacionava amb França. Encara avui un carrer del Poblesec recorda l’antic nom del barri, el carrer de la França Xica.

Mapa de Salvador Vigo, de 1885, titulat, ‘La Fransa’. Mostra només els edificis de la zona en aquell moment. Font: ICGC. He invertit el mapa perquè coincideixi amb l’orientació tradicional dels mapes de la ciutat. 

La raó d’aquell interès va ser el concurs convocat per l’ajuntament al juliol de l’any 1886 (2) per a la urbanització del barri de la França. La data no era casual; amb la celebració de l’Exposició Universal l’ajuntament va aconseguir atreure la inversió del govern central i, alhora, va aconseguir desbloquejar diversos projectes urbanístics pendent, com l’enderroc de la muralla de mar o la canalització de la Riera d’en Malla.

Es tractava d’ordenar, d’urbanitzar una zona en que no hi havia hagut cap projecte urbanístic. El projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà havia obviat totalment la muntanya de Montjuïc i la falda de la muntanya que s’estenia fins a la muralla. Montjuïc seguia sent una zona militar. Fins a la dècada de 1840 la prohibició de construcció era total i llavors es flexibilitzà de forma gradual, permeten una alça màxima, molt baixa -planta i pis-. La Revolució Gloriosa, del setembre del 1868, portà a Joan Prim al capdavant del ministeri de Defensa -i a Cerdà a militar al Partit Republicà Democràtic Federal- (3). L’any 1869 dues reials ordres cediren la Ciutadella a la ciutat, al desembre, i aixecaren, encara parcialment, la prohibició per a la part més baixa de la muntanya, el 28 de juny.

Mapa del projecte d’eixample d’Ildefons Cerdà de 1859, on hi podem veure la muntanya de Montjuïc, sense urbanitzar. Font: ICGC.

Això va permetre la primera urbanització de la muntanya que fins a aquell moment havia mantingut el seu caràcter rural, amb camps, feixes, fonts i petites masies. La muntanya seguia llavors en mans de petits propietaris, ja que fins a aquell moment els terrenys no havien tingut cap valor (4). L’any 1870 es van començar els primers carrers d’un nou barri, el Poblesec. Es tractava d’un barri de carrers i parcel·les estrets, típic de la perifèria barcelonina -Gràcia, el Clot, Sants, però també, més tard, barris com la Torrassa o la Prosperitat- sorgits per voluntat dels propietaris i sense cap projecte urbanístic municipal previ. Els carrers es batejaren amb noms històrics que feien referència a la Batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, en que tropes barcelonines i catalanes derrotaren a l’exèrcit castellà.

L’Eixample Amargós

El carrer Radas marcava el límit entre la urbanització promoguda per un grup de petits propietaris a partir de l’any 1869. Més enllà s’hi estenien camps i petits nuclis que seguien sobretot la traça d’antics camins o torrents, com el camí de les Pedreres o la Carretera de Port. El concurs convocat per l’ajuntament pretenia ordenar aquell territori. Gràcies a això tenim una sèrie de mapes que mostren el paisatge del barri. Es van presentar tres projectes, entre els quals un de l’arquitecte Salvador Vigo.

La Carretera de Port o Camí de la Magòria, l’any 1905 o 1910, al tram que correspon a l’actual carrer Mineria, a prop del barri del Polvorí. Foto de Frederic Ballell. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). 

S’hi presentaren tretze projectes, entre els quals un del mateix Vigo. Vigo, però, va rebre el primer accèssit. El concurs el va guanyar el projectes de Josep Amargós i Samaranch (1849-1918). A diferència del projecte de Vigo i d’altres arquitectes, Amargós respectava al màxim els edificis preexistents i adaptava els nous carrers als que ja existien (5).

Detall del carrer d’Amposta, antigament carrer Princesa, prop de la cruïlla amb el carrer de la Salud -avui carrer de Valls- que ja apareix al mapa de Salvador Vigo, l’any 1886, i que Amargós inclou al seu nou pla d’eixample.

El d’Amargós és, per tant, un dels pocs projectes urbanístics respectuosos amb l’indret que s’anava a urbanitzar. Hi pot tenir a veure el fet que havia col·laborat amb mestres d’obres com Josep Fontserè en la construcció del Parc de la Ciutadella on dissenyà l’Umbracle. Fontserè era d’ideologia republicana i progressista com, segurament, ho era també Amargós. És per això que, l’any 1886 i en plena Restauració monàrquica, Fontserè fou apartat del càrrec de director de les obres del parc. A més, estava en desacord en que el parc es convertís en el recinte de l’Exposició Universal del 1888.

Projecte d’eixample de Josep Amargós. Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

El projecte d’Amargós prioritzava també la connexió amb els carrers de la trama de l’Eixample -Tamarit i Sepúlveda-, illes ortogonals amb petits xamfrans que s’adaptaven al relleu de la muntanya i facilitaven la vialitat, el lema del seu projecte. L’eixample d’Amargós fou aprovat de forma definitiva el 31 de maig de 1890 amb algunes modificacions: els carrers Parlament i Tamarit no s’estendrien per tot el barri i s’hi incloïa un disseny radial en una part del barri, la més propera al Poblesec (6).

El projecte urbanístic definitiu, aprovat al maig l’any 1890. Font: AMCB.

L’any 1892 l’ajuntament encarregà a Amargós un projecte per a la urbanització de tota la muntanya de Montjuïc que s’havia de convertir en un gran parc urbà. Amargós va fer un estudi en profunditat de la muntanya, de les finques, dels camins rurals. El seu pla, però, topà, amb la idea que Francesc Cambó proposà l’any 1906 i que s’oficialitzà l’any 1913: celebrar una nova exposició internacional i construir el nou recinte a Montjuïc.

El projecte de Cambó va afectar de ple el projecte de l’Eixample de la França i per Montjuïc de Josep Amargós. Ho va fer, d’una banda, dividint en dos el projecte, amb l’avinguda Maria Cristina i els pavellons de l’exposició, construïts entre 1926 i 1929.

Imatge aèria de 1925-1927 on s’hi pot veure l’avinguda Maria Cristina ja urbanitzada però encara sense els pavellons de l’Exposició (a la dreta de la Gran Via, just a sota l’ala de l’avió). Font: AFB.

L’enderroc de La França

Les exposicions de 1888 i 1929 afectaren, per tant, a dos col·laboradors, Fontserè i Amargós. El de 1929 va comportar l’enderroc d’antics edificis i la desaparició de l’antiga cruïlla de camins que era la plaça Espanya, en que el camí de la Creu Coberta des bifurcava en tres camins: el de Sants -la carretera de Madrid-, el de Provençana i el del Port. També va suprimir un pla urbanístic que havia estat aprovat pel mateix ajuntament vint anys abans.

Enderroc d’un edifici de la França que donava a la plaça Espanya, l’any 1923.

Com seria la plaça Espanya si s’hagués urbanitzat seguint els criteris d’Amargós? Segurament menys monumental, però, també, més caminable, més abastable. S’imposà, però, la voluntat d’una burgesia industrial, liderada per Cambó, que volia convertir Barcelona una ciutat de grans monuments, de grans avingudes.

Fragment del mapa de districtes i barris de Barcelona de 1931. Hi podem veure, encara, el nom de ‘La França’, que designava encara l’entorn entre el carrer Radas i la riera de Magòria. Font: AMCB.

Una conseqüència de la construcció de l’Exposició del 1929 fou, també, la divisió del barri de La França en dues meitats; l’una es convertí en una part del Poblesec i l’altra en un sector del barri de Magòria o Font de la Guatlla.

Salvem el Turó!

Avui, per tant, podrem trobar només alguns vestigis de l’antic barri, dels camins que el creuaven, o dels carrers projectats per Amargós, tot connectant el barri amb l’Eixample, com el carrer Mèxic, que segueix el traçat dels carrers de l’Eixample de Cerdà, o el de Sant Fructuós, continuació del carrer Sepúlveda.

En trobem un exemple amb el carrer Sant Ferriol i que ja apareix al mapa de Salvador Vigo com a calle San Vicente. Al mapa s’hi veu com el carrer és paral·lel al camí de la Magòria o carretera de Port. Avui és un cul-de-sac al que s’accedeix des del carrer Sant Germà. Es tracta d’un vestigi urbà molt interessant i que podem trobar també en d’altres indrets, sovint, com aquí, amagat dins d’una illa formada per grans blocs de pisos. Les cases, petites, estretes, de planta i pis, daten, segurament, de mitjans del segle XIX i son les més antigues del barri, juntament amb la masia de Can Cervera, construïda l’any 1800.

El carrer Sant Ferriol.

Els plans urbanístics dels anys 1950 i 1970 acabaren de boicotejar l’eixample d’Amargós, amb el projecte d’enderroc de la barriada del Turó, una petita barriada, sorgida a mitjans dels anys 1920 -l’any 1927 segons el web del cadastre-, sobre del Turó de la Font de la Guatlla.

Les protestes veïnals, han aconseguit, però, paralitzar l’enderroc i salvar el conjunt del barri, format per un passatge i dues rengleres de cases. El Pla General Metropolità (PGM) preveia l’enderroc de tot el conjunt per convertir-lo en un espai verd. Gràcies a la lluita de la Plataforma Salvem el Turó, el desembre de l’any 2019 l’ajuntament aprovà la modificació del PGM per a aquest sector.

Una de les cases del Pas de Valls, al barri del Turó.

Tot i això, el barri pateix encara els efectes dels enderrocs i la manca d’inversions i reformes durant dècades, com a conseqüència de l’enderroc que preveia el PGM. Solars buits, carrers sense asfaltar, freqüents talls de llum, una contradicció molt il·lustrativa, tant a prop del recinte de l’exposició internacional dedicada, precisament, a l’electricitat. L’últim tall de llum va ser ahir, dimecres 4, al vespre, com cada dia que plou (7).

El carrer Gessamí, el carrer del costat del Pas de Valls, al Turó.

El Pas de Valls, el carrer de Sant Ferriol o el projecte d’Amargós son fruit d’un urbanisme veïnal, progressista molt allunyat al model de ciutat que preconitzava Cambó l’any 1914. Al barri de La França, aquest barri fantasma que s’estén sobre l’avinguda Maria Cristina, s’hi troben dues formes d’entendre la ciutat. Aquest vespre, segurament, el Pas de Valls serà menys inhòspit que l’avinguda Maria Cristina, trencant la solitud del toc de queda amb vida veïnal.

 

(1) Número del vespre de l’1 de maig del 1914 de La Veu de Catalunya. Font: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA).

(2) Fernàndez Gonzàlez, Guillem, “Josep Amargós Samaranch. Els primer intents d’urbanització de Montjuïc: 1887-1914”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. XXI (2010).

(3) Article del viquipèdia sobre Ildefons Cerdà

(4) Fernàndez Gonzàlez, op.cit.

(5) Fernàndez Gonzàlez, op.cit.

(6) Fernàndez Gonzàlez, op.cit.

(7) Blog i compte de twitter de la Plataforma Salvem el Turó.