Algú coneix la història de Tristany i Isolda? És la història mil·lenària d’un triangle amorós: dos homes que estimen una dona. Com us podeu imaginar, tot plegat comença amb abraçades apassionades, cants d’amor desesperats i acaba dues morts tràgiques.
Si a les versions medievals, els dos amants (Isolda, de fet, està casada amb Marc, rei de Cornualles), la història almenys encara comença amb certes estones de felicitat, en la versió que en fa Wagner a la seva òpera Tristan und Isolde, segles després, els dos amants ja estan predestinats a morir des del primer moment. Ells ho saben (el públic ho sap, tothom ho sap), però prefereixen estimar per morir que morir sense estimar.
Això de fer alguna cosa sabent que moriràs sempre ens ha agradat. És l’essència de la tragèdia.
Ara, agafem el metro i baixem a la font de Canaletes. Si baixeu per les Rambles, fixeu-vos en la primera església que trobeu, a mà esquerra.
És l’església de Betlem. Un dels poquíssims i magnífics exemples d’edificis barrocs a Barcelona. Potser l’edifici barroc més important de la ciutat i certament, l’única església eminentment barroca de la ciutat.
Valdria la pena parlar sobre la façana, però ja ho farem un altre dia. Només per donar un exemple: les fantàstiques columnes salomòniques de l’entrada, que es retorcen sobre si mateixes; esculpides per primer al baldaquí de Sant Pere del Vaticà per Gian Lorenzo Bernini, aquí trobem el primer exemple d’aquestes columnes fet a Catalunya. Avui, però, ens concentrarem en el costat de l’església que dóna a la Rambla. Hi apareix, dos cops, una estranya figura esculpida; un nen de cabells ondulats, portant una creu, acompanyat de cors sagnants.
És el nen Jesús, encara molt petit. El caracteritzen de peu dret, amb dos o tres anys d’edat, per que pugui portar la creu. Sinó, l’haguessin caracteritzat encara més petit, potser nounat, ajagut al bressol.
Aquest és un bon exemple del Barroc. Emocionar, crear empatia de la forma més cruenta per potenciar la fe dels ciutadans. És l’escultura d’un nen destinat a morir. És una mica la mateixa que Tristany i Isolda.
Persones predestinades a morir, però que trien viure el seu destí tràgic. Una història, però, encara un xic més cruenta. Tristany i Isolda són joves, Jesús, és un nen condemnat a morir. Siguem o no creients, la història sembla obra d’un guionista que pensa en fer patir a l’últim espectador.
Dos noys de la mare.
Durant uns anys, Verdaguer va exercir de capellà en aquesta església. Vivia just a l’altra banda del carrer, al Palau Moja, residència dels marquesos de Comillas. Inspirat per aquesta escultura va escriure el poema Lo noy de la mare. El que potser no sabeu, és que, no en va escriure un, sinó dos. El primer s’ha convertit en nadala molt coneguda (música d’Enric Cervera). El segon diu així:
LO NOY DE LA MARE
CANSÓ DEL BRESSOL
Mentres María bressava y vestia
son ros y tendre Fillet que no dorm,
perque no plore, ni en terra s’ anyore,
dolsa li canta dolseta cansó.
No plores, no, Manyaguet de la Mare,
no plores, no, que jo canto d’ amor.
Cada gronxada ‘t daré una abrassada,
cada abrassada un beset amorós;
mes rosses trenes serán tes cadenes,
niu y alcoveta les ales del cor.
¡Que n’ es de bella ta galta en poncella!
¡que ‘n son de dolsos tos llavis en flor!
son una rosa que ‘ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel del amor.
(…)
Mentres María ‘l bressava y vestia,
veu ses manetes creuades al cor;
prou la endevina d’ amor la joguina,
que Fill y Mare barrejan sos plors.
No plores, no, Manyaguet de la Mare,
que en la creu dura morirém tots dos
Verdaguer s’esforça en crear un ambient tendre, dolç, materna. Però trenca tot el caràcter del poema amb un sol vers, l’últim: “que en la creu dura morirem tots dos”.
El proper cop que per Nadal canteu la bonica nadala d’Enric Cervera i Jacint Verdaguer, potser us passarà com a mi. Cantareu una mica més fluix, amb un deix de tristesa.