La Torre Melina i l’hotel Juan Carlos I

Hi havia una vegada una masia que es deia Torre Melina. El nom de Melina li venia d’una família d’origen italià, de nom Malin, Melino o Comelino. L’origen d’aquesta masia es perd en el temps. Hi ha documents que en parlen almenys des del segle XII.

La masia es bastí en territori de frontera. Primer a tocar de la frontera de la Catalunya cristiana amb la Catalunya musulmana, marcada durant segles pel riu Llobregat. Molts anys després, la Torre Melina es trobaria en la frontera entre dos municipis: el de l’Hospitalet de Llobregat i Barcelona, en una zona antigament anomenada “Bederrida”. Actualment al barri de Sant Ramon, al districte de Les Corts.

La Torre Melina forma part del grup de masies més antigues de Les Corts. Les Corts és una vila relativament nova, que com a poble no té més de tres segles. Però hi ha hagut masies disperses poblant aquest territori des de fa molt més temps. Almenys des de l’alta edat mitjana, pel cap baix, fa mil cinc-cents anys.

El 1875, el seu propietari, Josep Pons i Enric va encarregar una ampliació i reforma a Josep Fontserè. Fontserè hi dissenyà un jardí romàntic de notable interès. Gairebé al mateix moment projectava el Parc de la Ciutadella.

Ja en època contemporània, el 1990, en plena eufòria preolímpica l’Ajuntament de Barcelona va vendre la finca a una empresa de capital saudita, Barcelona Project’s, per construir-hi un hotel de luxe. La condició de la venta era, però, restaurar la masia i obrir el jardí dissenyat per Fontserè com a parc públic. Enlloc d’això, Barcelona Project’s va enderrocar la masia, va convertir el jardí en un espai privat i va construir l’hotel Juan Carlos I.

L’hotel té un interès arquitectònic i una vistositat innegable. Tanmateix, la construcció de l’hotel era plenament compatible amb el compromís adquirit amb l’ajuntament, ja que la finca era i és prou gran, i es troba encara ara en una zona poc urbanitzada.

Del conjunt de la Torre Melina encara resten dempeus el jardí i una bodega, projectats per Josep Fontserè. Només he pogut fotografiar amb facilitat la bodega. El jardí resta encara tancat al públic de la ciutat. Tot i tenir tot el dret a exigir a l’hotel d’obrir el jardí a la ciutadania, l’ajuntament no ha fet res per aconseguir-ho.
A més d’això, queden alguns altres rastres de la Torre Melina.

La bodega dissenyada per Fontserè i l’hotel, fotografiats en diagonal.

Fa poc l’ajuntament va obrir un hort públic, molt proper a on era la Torre Melina. L’han anomenat amb molt d’encert: Hort del Camí de la Torre Melina. Un nom llarg, però amb molta història. Un nom que recorda el passat rural de Les Corts.

També resta encara el carrer de la Torre Melina. Si aneu al lloc web de l’hotel, veureu que hi consta l’adreça següent: avinguda Diagonal, 661-667. Aquesta adreça, però, és incorrecta. L’entrada de l’hotel està situada al carrer de la Torre Melina, 8-10. És potser, la petita lliçó d’humilitat que la història li ha reservat a l’hotel: que l’adreça encara dugui el nom de la masia que va desaparèixer per encabir-hi aquest edifici.

Posats a demanar, demanaria dues coses. D’entrada, s’hauria d’obrir el jardí de Fontserè al públic de forma immediata, amb una disculpa inclosa a la ciutadania de Barcelona per malmetre el patrimoni. Seria el mínim dels mínims, ja que de fet, aquest hotel, per molt vistós i exclusiu que sigui, incompleix la legalitat.

I, en segon lloc, m’agradaria que es canviés el nom de l’hotel. Potser per romanticisme, per nostàlgia, per justícia poètica. S’hauria d’anomenar Hotel de la Torre Melina. Aquest nom li donaria el sentit de pertinença a un passat al que aquest edifici deu la seva existència.

Sempre he pensat que és perillós anomenar un lloc amb el nom d’una persona que encara és viva. Batejar l’hotel amb el nom d’un rei que només viu sinó que representa el poder simbòlic d’un país que no ha pogut ni tan sols elegir-lo democràticament, és voler-lo convertir en un personatge amb quelcom sobrehumà, infalible. Una ciutat que anomena alguns dels seus indrets amb el nom d’una persona viva sempre m’inspira malfiança.

Recordem que a més de l’hotel, Barcelona també té una plaça, a l’encreuament del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Diagonal, que porta el nom del monarca. Fins fa poc, la plaça s’anomenava popularment el Cinc d’Oros. Avui molts l’anomenen “el llapis”, en referència al monument que es troba just al centre. Ambdós noms em semblen molt més adients per a un espai com aquest.

I és que, ben mirat, la Torre Melina té molts més segles que el rei que governa el nostre estat. I, fins, molts segles més que tota la dinastia borbònica. Per perdurar, els noms dels llocs haurien d’estar arrelats al lloc on es troben. La història de cada lloc ja suggereix el nom que necessita.

Hotel Juan Carlos I. Entrada del personal de servei.