Barcelona té molt poques places porticades. Segles enrere, n’havia tingut moltes. Els arcs omplien tot el casc antic de la ciutat. Eren la manera perfecta d’utilitzar l’espai físic del carrer. Així, molts carrers encara s’anomenen “carrer de l’Arc de…”. Llocs com el carrer del Consulat de Mar o la plaça de Sant Agustí eren del tot porticades, una festa de voltes, columnes i arcs de tota mena.
Avui en dia ens queden tres places porticades. Una al barri gòtic, la plaça Reial. Les altres dues al districte de Sant Andreu: la plaça del Mercadal, a la vila de Sant Andreu del Palomar, i la plaça Masadas, a la Sagrera. Aquesta última també havia acollit un mercat durant unes dècades.
Anem a pams. Avui anirem al barri de la Sagrera, a l’indret més estimat del barri, la seva plaça major. La plaça Masadas.
La Sagrera. Una mica d’història
La Sagrera sovint és coneguda per l’avinguda Meridiana i els seus alts edificis de pisos, o per l’estació de tren i d’alta velocitat, que no sabem si es construirà mai.
Però amaga tot un poble, carrers estrets, una església dels anys 1930 amb una historia molt interessant, i una plaça porticada. La Sagrera té el seu origen a mitjans del segle XIX. Per aquesta zona passa el camí ral que portava a l’interior, passant pels carrers del Clot, de la Sagrera i després pel carrer Gran de Sant Andreu.
Bloc d’habitatges amb l’església de la Sagrera amagada al darrere.
El creixement de població va venir quan es va obrir la fàbrica de la Pegaso. Aquesta empresa, fundada l’any 1899, amb el nom d’Hispano Suiza, va fabricar els primer automòbils fets a l’estat. El 1907, es va obrir la fàbrica a la Sagrera. Avui en dia, als seus terrenys hi ha el parc de la Pegaso, que manté encara alguns elements de l’antiga fàbrica.
Masadas
Anem a la plaça. El nom de Masadas li ve d’una masia, Can Massades, que havia estat en aquest indret fins a la construcció de la plaça, l’any 1889. S’ha mantingut el nom de la plaça escrit amb grafia castellana, tot i que la masia s’anomenava Can Massades. La plaça es va construir seguint un patró unitari: mides, color blanc, arcs. Des de la seva construcció, es convertí en el centre neuràlgic de la Sagrera.
També era el lloc on es feia el mercat. Tant és així, que el 1950 s’hi va construir un petit mercat. Aquest mercat aviat va tenir greus problemes econòmics quan, a la dècada de 1960, s’obria un altre mercat proper i més gran al carrer Felip II. El 1996 es va decidir enderrocar l’edifici i reformar el paviment la plaça. Tot i no tenir mercat, la plaça acull moltes fires de col•leccionistes i de trastos vells.
Una barriada que creix a prop d’una fàbrica d’automòbils, a tocar d’un camí ral. Una plaça porticada de 1889, un mercat que fa fallida. Fins aquí tot sembla normal, no?
Ara mirem-nos bé la plaça.
El ritme de les arcades i el blanc trencat de les façanes li donen un ritme constant, però alhora molta tranquil•litat. Però alguna cosa no quadra. Fixeu-vos ara en la fotografia anterior. Hi ha quelcom d’estrany. Ho veieu?
El 1960 es van enderrocar les arcades d’una cantonada per a construir-hi un bloc d’habitatges.
Aquí, les arcades es paren de cop. El ritme de les voltes es trenca de forma abrupte. Tanmateix, alguna cosa encara sembla estranya. Fixeu-vos en l’edifici que trenca amb la plaça. Què hi passa?
Efectivament! No van enderrocar tota l’arcada. Van deixar dues columnes (falta una tercera, al mig), ara òrfenes de l’arcada que suportaven. I és així que el ritme de les voltes no es trenca del tot, sinó que, d’alguna manera es manté encara palpitant, volant com una ombra pel buit, per començar de nou el seu viatge a la següent arcada encara intacta.
Els lectors d’aquesta història pensareu en les aberracions urbanístiques que es van fer a les dècades de 1960 i 1970. Cert. Però haig d’admetre que la violència visual d’un edifici color salmó, anys 60, enmig d’una plaça decimonònica i porticada, confereix a l’indret un gran interès. És una ferida, un trau, però les ferides poden ser també un recordatori del que es va fer, bé o malament, però que ja forma part del passat.
Tot i això, la plaça Masadas, acompanyada pel barri de la Sagrera, segueix essent, enmig del bullici urbà de la Meridiana, un indret realment sorprenent. Aquest estiu, aneu a prendre alguna cosa, en un dels acollidors bars de Masadas. Us sentireu una mica més barcelonins.
Pingback: Altres mirades
Penso en els emvalats que parlava el meu pare, els carnavals i les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume de la plaça Massades.
Gràcies per comparir la historia de les arcades, no la sabia.
Me n’alegro que t’agradin aquests articles sobre la Sagrera! M’agrada imaginar-me com devia ser la plaça amb els envelats, durant les revetlles. Vosaltres sí que ho fèieu bé i enlloc de fer una revetlla en fèieu tres!
Hola Cancowley
Gràcies per escriure sobre la Sagrera.
Si no em falla la memòria, les columnes “òrfenes” a les que fas referència no són les originals, les van aixecar quant despres d’enderrocar el mercat van remodelar la plaça deixant-la amb l’aspecte que té actualment, la idea si que era la que fas esment, mantenir la cadència de les columnes.
Felicitats pel bloc