L’última ermita de Montjuïc.

Quantes ermites té Barcelona? Al maig, en descobriem una, a Horta. Avui, anirem a Montjuïc per descobrir la segona i última.

En l’univers dels blogs sobre Barcelona, han estat molts els que han escrit sobre aquesta ermita. Però la seva història és tan interessant, està tan amagada i planteja tants interrogants que no m’he pogut estar de repetir el relat que d’altres ja han publicat en el seus propis blogs. Però amb algunes novetats, és clar!

Estem al segle III. A Tessalònica, segona ciutat de Grècia. Una jove serventa anomenada Madrona amaga un secret inconfessable. Almenys per l’època. És cristiana. La seva mestressa ho descobreix. La lliga i fueteja. Uns àngels la deslliguen, per que pugui anar a missa. Quan torna, la mestressa mata a Madrona.

Retaule català del segle XVI. A la dreta, Santa Eulàlia, a l’esquerra, amb el vaixell a la mà, Santa Madrona.

A partir d’aquí, el seu cos comença un dels periples més accidentats de tots els màrtirs cristians. Per evitar que la gent de Tessalònica venerin les restes de Madrona, el cos es malvenut a uns comerciants de Marsella. A punt d’arribar-hi, una tempesta sorprèn el seu vaixell. Tot i això, unes orenetes canten als navegants avisant-los que tenen la terra ferma molt a prop. Quan aquests alcen la mirada veuen la muntanya de Montjuïc.

És així que el cos de Santa Madrona va arribar a Barcelona. I ho va fer per quedar-s’hi, ja que el navegants no van poder fer sortir el vaixell del port de la ciutat per anar a Marsella, ja que cada cop que ho intentaven, començava de nou una tempesta.

Per aixoplugar el cos de Santa Madrona es tria l’ermita de Sant Fruitós de forma provisional. La provisionalitat, però, es converteix en quelcom de definitiu, com tantes altres coses a la ciutat. És així que l’ermita de Sant Fruitós passa a dir-se Santa Madrona. I la santa és declarada patrona de la ciutat, juntament amb Santa Eulàlia. Més tard, al segle XVIII s’hi sumarà la Mercè.

Ermita de Santa Madrona

El cos de Santa Madrona passarà encara molts més periples. Canviarà de seu fins a quatre cops. Les tropes castellanes van destruir el convent de Santa Madrona (que es trobava desprotegit, fora muralles, prop de l’ermita) tres vegades durant els segles XVII i XVIII. La bullanga de 1835 va cremar el monestir dels caputxins a on s’havia traslladat el cos des de l’última destrucció del monestir de Santa Madrona, el 1714. Finalment, el cos es va portar a l’església de Santa Madrona, construïda el 1871 al Poble Sec. Finalment semblava que el cos podia descansar tranquil, en una església que portava el seu nom, i a prop de l’ermita i la muntanya de Montjuïc.

Carrer Tapioles, on destaca el campanar de Santa Madrona, lleugerament tombat cap al carrer.

El 1909, però, durant la Setmana Tràgica, s’incendià l’església i es van cremar les relíquies de la santa. Però no es van perdre totes les relíquies. Un pessebrista en conservava una petita part que li havien regalat anys enrere. I és aquesta la que encara descansa, minúscula i discreta a l’imponent església de Santa Madrona, al Poble Sec. (Acutalment l’església està tancada per obres.)

Porta d’entrada, on encara es poden veure les destrosses de 1909, a la part inferior de la columna.

L’església de Santa Madrona ja havia aparegut en una entrada del blog, sobre l’Orde Hospitalari de la Creu de Malta , però en aquest cas, per la porta posterior del temple, que es va instalar aquí, quan es va enderrocar l’antiga seu de l’orde, el monestir de Sant Joan de Jerusalem.

Ara anem muntanya amunt. Tornem a l’ermita. Potser per la seva discreció, per la seva humilitat, ha pogut sobreviure a una multitud d’avatars i desventures. De les moltes ermites que havien poblat la muntanya, és l’única que queda dempeus.

Va ser construïda el 1558, reconstruïda el 1754 –després d’ésser destrossada el 1714- i restaurada el 1907. A l’entrada del temple hi consta la data de la restauració de 1734. Tot i això, es creu que té un origen molt antic. Se suposa que era propera o que formava part d’una vila romana. És molt probable que fos una de les primeres ermites de Barcelona. Avui en dia, és l’única que sobreviu a Montjuïc. Juntament amb l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és l’única de Barcelona.

Detall de la façana, on es pot veure la data de reconstrucció: 1754.

Les seves reduïdíssimes dimensions encara semblen més reduïdes per on es troba. Justament, al costat de l’imponent Museu Nacional d’Art de Catalunya. Tanmateix, oblidada, amagada, gairebé engolida pel MNAC, és un exponent extraordinari, una autèntica supervivent. Sens dubte, una de les esglésies més sorprenents de la ciutat.

Carrer de Santa Madrona, al Raval. És un dels quatre carrers de la ciutat que porten el nom de Madrona.

Si aneu a visitar el MNAC (l’entrada és gratis cada dissabte a la tarda i primer diumenge de mes), aprofiteu i mireu pel costat esquerra del museu (mirant a l’entrada del MNAC). Pareu-vos un moment i contempleu aquest petit edifici. Potser us passarà com a mi. Us agafarà vertigen pensant que tot i guerres, saquejos, batalles i oblits, una petita criada de Tessalònica –que potser ni va arribar a existir- ha aconseguit mantenir dempeus una ermita, a l’altra punta de la Mediterrània, 17 segles després d’haver nascut.

Us deixo amb uns enllaços, del blog AltresBarcelones, la Devocioteca i l’article del viquipèdia sobre Madrona de Tessalònica.