Els oblidats del carrer Víctor Pradera

Detall d’una façana del carrer Víctor Pradera, a Cornellà

Víctor Pradera era un polític navarrès, de principis del segle XX. Conservador tot i que no carlista. Es va oposar enèrgicament a l’autogovern basc durant la Segona República. El 1936 era assassinat per un anarquista. A Cornellà un carrer porta el seu nom per decisió de les autoritats franquistes, tot i que Pradera no va tenir cap vinculació amb Cornellà ni amb Catalunya.

El carrer Víctor Pradera és un carrer molt especial. Segueix el traçat d’una variant de la Via Augusta, que unia Barcelona amb les termes de Sant Boi i després Martorell (Ad Finis). Dit d’altra manera, el seu traçat és d’origen romà. I, efectivament, en el seu recorregut hi van apareixent edificis molt interessants. D’una banda, Can Rosés, una fàbrica de finals del segle XIX, que conserva totes les naus i fins i tot els habitatges dels obrers.

De l’altra un conjunt d’edificis, d’habitatges d’origen divers. Edificis de finals del segle XIX i principis del XX.

Però al centre destaca un edifici amb el terrat a dues aigües amb les parets sense arrebossar. És una masia del segle XVII o XVIII, que ha conservat el seu aspecte original, però que ara forma part d’un conjunt d’habitatges.

Caminar per aquest carrer causa una sensació especial. Estem al mig de polígons industrials, a les afores de Cornellà. En aquesta zona s’hi confonen fàbriques modernes, d’altres del segle XIX. Masies inserides dins de fàbriques noves. Casetes modernistes o del segle XVII. Torres gòtiques i descampats amb cartells anunciant promocions de blocs de pisos que mai no es construiran.

La carretera d’Hospital a Cornellà discorre molt a prop d’aquí. En aquest punt, l’antic camí ral d’origen romà pren un traçat propi, reivindicant els seus dos mil•lennis de vida. Enmig d’aquesta zona tan estranya, despoblada, polsegosa, abandonada, de tants contrastos urbanístics extrems apareix el carrer Víctor Pradera.

I és que aquest és el carrer amb els contrastos més extrems que mai no hagi vist al pla de Barcelona. Alguna cosa ens farà sospitar quan veiem aquests edificis antics que semblen abandonats, però que estan habitats. Alguns d’ells pràcticament en runes, tot i que segons l’ajuntament de Cornellà, formen part del catàleg de patrimoni arquitectònic que la ciutat protegeix i restaura. Aquí ningú ha restaurat res; és més, tot sembla fer suposar que s’ha deixat que aquests edificis es vagin deteriorant per després poder-los enderrocar impunement i edificar-hi nous blocs d’habitatges que es quedaran buits.

Un nou capítol de la massiva especulació immobiliària que a més de destrossar moltíssim patrimoni artístic i històric ha portat el país a una crisi abjecte. I és que és al carrer Víctor Pradera que vaig entendre la crisi en totes les seves dimensions, en tota la seva cruesa. Ho he vist molts cops: en les zones periurbanes del pla de Barcelona, com aquesta, hi impera la llei de la selva. Immobiliàries compren terrenys, especulen i enderroquen lliurement, probablement, amb el consentiment dels respectius governs municipals.

Els habitants del carrer Víctor Pradera són llogaters que fa dècades que viuen aquí; alguns fa més de trenta anys. Famílies amb nens petits, avis, joves. Una trentena de persones. Per la tarda, els veureu asseguts al mig del carrer en cadires de plàstic, xerrant, passant la tarda tranquil·lament. A casa seva només hi van per la nit. I és que pateixen a l’hora de dormir. És per les rates. I és que el mata-rates ja no els hi serveix. Però sobretot pateixen per que no els hi caigui a sobre el sostre. I és que en una de les cases que vaig poder visitar el sostre que separa el primer pis de la planta baixa ni tant sols s’aguanta; en molts punts ja s’ha esfondrat.

Interior d’una casa. Des de la planta baixa es pot veure la finestra del primer pis. El sostre s’ha esfondrat.

Per descomptat: molts d’aquests veïns no tenen aigua corrent ni electricitat. Ja seria demanar massa. Tampoc no tenen lavabo. Alguns se n’han construït ells com han pogut.

Per si fos poc, fa anys que al malviure físic els habitants del carrer Víctor Pradera hi han de sumar la incertesa que els passarà quan alguna immobiliària compri aquests terrenys, els expulsi de casa seva, enderroqui tots els edificis -tot i formar part del catàleg arquitectònic de Cornellà- i després descobreixi que no té prou capital per construir-hi blocs d’habitatges. Pel que m’han dit, l’amenaça és real i la incertesa pel seu futur fa anys i llustres que dura.

L’ajuntament no ha fet res per millorar la seva situació de vida. Pocs metres més enllà apareixen cartells anunciant un “Cornellà net i segur” (el típic eslògan dels municipis del pla de Barcelona), però aquí la gent viu enmig de la immundícia. Els veïns demanen seguir vivint aquí, a casa seva, però en millor condicions. Paguin el lloguer que paguin, per què no poden seguir vivint aquí?

Hi ha un altre fet que agreuja encara més la situació. La majoria dels habitants del carrer són gitanos. No vull acusar a ningú de res, però aquest és l’enèsim cas en que un ajuntament o govern tolera que una part de la seva població malvisqui en les condicions més pèssimes; i resulta que aquesta població és gitana. A Perpinyà, el barri gitano, es troba en un paupèrrim estat de conservació; enmig del casc antic de la ciutat, que ha estat restaurat fins al més mínim detall. Per què no ho ha estat l’històric barri gitano?

 

Opino que l’oblit sistemàtic al que s’ha sotmès la població gitana a Catalunya ens hauria d’avergonyir. I és que, tot i ser un dels països europeus que més hem reconegut la identitat gitana; el camí que hem de recórrer és encara molt llarg. I podria començar aquí; al carrer Víctor Pradera.

I és que no em puc creure que un ajuntament permeti que una part de la seva població malvisqui en aquestes condicions tan abjectes. Que l’ajuntament no s’hagi apropat ni una sola vegada al carrer Víctor Pradera per parlar amb ells i pregunta’ls-hi què volen. Espero que hi hagi alguna raó de pes; sinó em veuré obligat a sospitar que es tracta senzillament d’un racisme estructural i profund, sumat a una sistemàtica especulació sobre el sòl habitat per la població més pobre, humil i indefensa de Cornellà. Per què ningú no en sabia res i no ha fet res?

Ara ja els coneixeu. Són els oblidats del carrer Víctor Pradera. Ells m’han demanat que faci alguna cosa per a rescatar-los de l’oblit. Per a fer constar qui són i com són, em van demanar que publiqués aquesta foto. Em vaig comprometre a fer-ho amb un deix de vergonya quan vaig sentir que comentaven “no em puc creure que un paio s’interessi per nosaltres”. Alguna cosa hem fet molt malament per que els gitanos del carrer Víctor Pradera diguin això.