Més que un article sobre història, el d’avui serà un article d’opinió. Aprofitant les festes majors de Les Corts, parlarem de com aquesta vila s’ha relacionat amb el Futbol Club Barcelona. Al final, però, anirem més enllà, per opinar sobre com podria ser la relació entre el club i tot Barcelona; i com es relacionen d’altres equips amb els seus barris i ciutats.
Una mica d’història
El futbol va arribar a Barcelona des del sud. Els anglesos el van introduir, sense pensar-ho, quan hi jugaven a les mines de la seva propietat al Rio Tinto, a Huelva. Acabat d’arribar de la seva Suïssa natal, Hans Gamper, o Joan Gamper, va fundar la Secció Foot-Vall de la Societat “Los Deportes”, per a que els aficionats a aquest nou esport poguessin organitzar alguns partits. Aquest seria l’embrió del Barça.
Nota de premsa del diari “Sport”, del 22 d’octubre de 1899
Un any després, uns universitaris barcelonins van fundar un altre club, la Sociedad Española del Football. Es deia “Español” per diferenciar-se del futur Barça. Hi jugaven catalans i espanyols, mentre que al Barça era format sobretot per alemanys, suïssos, francesos i anglesos.
Joan Gamper vivia a Sant Gervasi de Cassoles. I allà es van jugar els primers partits. Es tractava de persones benestants que jugaven foot-vall per afició; quan i on podien.
Poc a poc, el club de Gamper va anar creixent. El 1909 estrenaven camp propi al carrer París; llavors anomenat Indústria. Passaria a la història com L’Escopidera, per les seves petites dimensions.
El 1921 es compraven els terrenys de la masia de Can Ribot. I és aquí on comença la relació amb Les Corts. Can Ribot era una masia situada al costat de la vila de Les Corts, just a sota de la Travessera de Les Corts, entre els actuals carrers de Numància i Comtes de Bell-lloch (que llavors arribava fins a la Travessera).
Camp de les Corts
Només tres mesos després de posar la primera pedra de l’estadi, ja s’estrenava el camp de Les Corts. En aquell temps, el ritme de construcció era molt ràpid. El nou camp era immens; tenia capacitat per a vint mil espectadors, un quantitat que llavors semblava desorbitant. Ben aviat, però, va ser necessari ampliar el camp.
Un any després Primo de Rivera feia un cop d’estat i instaurava una dictadura. El camp es va convertir en lloc de trobada i d’eclosió catalanista, i d’oposició a la dictadura. El 1925, al principi d’un joc entre el Barça i un equip anglès, l’afició va xiular quan va sonar la Marxa Reial i va ovacionar l’himne britànic. Les autoritats van clausurar el camp durant tres mesos.
Partit d’inauguració del camp de Les Corts, el 1922.
Fou a través del camp, que el Barça va començar a tenir connotacions polítiques. Era el lloc idoni per a expressar opinions polítiques de forma amagada. La dictadura va prohibir els partits polítics però no podia prohibir el futbol.
El 1950 s’iniciaven els tràmits per a construir un nou camp, també a Les Corts, però tocant al municipi de L’Hospitalet, el Camp Nou, estrenat el 1957. Fins a la dècada de 1980, el club va anar ampliant les seves instal•lacions amb els estadis de bàsquet, el centre de patinatge sobre gel, el museu, el miniestadi, ofinics, un aparcament, etc. A partir del 2009, es va urbanitzar una extensa zona entre Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, per encabir-hi els nous equipaments per a l’equip de futbol i el planter.
Les Corts i el Barça
De totes les viles del pla de Barcelona, per què es va triar Les Corts per construir-hi el camp del Barça? La raó més evident és la proximitat. El Camp del carrer París estava força a prop dels terrenys del camp construït el 1921. De fet, els tres camps i les instal•lacions del club han seguit sempre la mateixa pauta, allunyant-se progressivament del centre de la ciutat tot cercant terrenys que estiguessin més bé de preu.
Aficionats de la graderia superior ensenyant el cul cap al carrer; raó per que ara el club té el nom de “culer”.
A més del procés de creixement i de la necessitat de construir equipaments més grans per a poder-hi encabir el creixent nombre d’espectadors, és innegable pensar en un procés d’especulació immobiliària. El 1957, al moment d’estrenar el Camp Nou, els terrenys de l’antic camp de Les Corts no es van poder vendre pel fet que tenien qualificació d’àrea verda. El club va poder pressionar l’Ajuntament per que requalifiqués els terrenys per que fossin edificables.
Les Corts era el terrenys ideal per a un procés d’especulació. Era una zona periurbana, en gran part encara rural i poblada per pagesos relativament pobres. Així, és significatiu que els terrenys comprats haguessin estat de masies humils (Can Granota, Can Ribot, Can Taner) i que masies com Can Vinyals, Can Gasparó o la Torre Melina, encara força poderoses en aquella època, no s’enderroquessin.
Les Corts, però, presenta un altre avantatge. Era una zona amb poca indústria i, per tant, poca força obrera. Encara avui, és una de les zones més benestants de la ciutat; que d’altra banda, i de forma molt general, es podria partir en dos: una zona sud, relativament benestant (Les Corts, Sants, Sarrià-Sant Gervasi i l’Eixample) i la zona nord (Ciuta Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu), més pobra. El fet que el Camp Nou estigui situat en aquesta zona, potser no és casual.
Un procés d’urbanització com el que va viure aquesta zona, comporta pèrdues en el patrimoni. De les moltes masies que ha perdut Les Corts durant el segle XX, tres es van enderrocar per a poder-hi encabir els dos camps. Al construir el Camp de Les Corts, es va enderrocar la masia de Can Ribot. Amb el Camp Nou es va perdre una altre masia, Can Granota. Anys més tard, a mitjans dels 1960, a l’ampliar les instal•lacions del club, desapareixia Can Taner.
Can Taner a la dècada de 1960, al costat del Camp Nou i l’aparcament.
Encara una altra masia, Can Planes, va ser desmuntada i reconstruïda molt a prop del Camp Nou. Avui en dia, Can Planes, que es coneix com “la Masia”, és la masia més famosa de Barcelona i, probablement, del món.
Can Planes
El Barça s’ha enriquit molt gràcies a una vila que va deixar de ser rural gairebé de cop, en poc més de vint anys. Probablement, però, Les Corts s’hagués urbanitzat de la mateixa manera sense el Barça i s’haguessin enderrocat les mateixes masies. Tanmateix, el fet que el Barça s’establís justament aquí no pot ser casual.
El Barça i Barcelona
És innegable que el Barça atreu molts visitants a la ciutat i reporta molts beneficis econòmics. Ens fa coneguts arreu del món i ens regala un entreteniment de primer ordre, que a més, aixeca passions entre milers d’aficionats.
Jo no sóc un d’aquests aficionats. A mi el futbol no m’ha interessat mai. M’interessa molt més la història de Barcelona.
Foto aèria de la zona del Camp Nou als anys 1970. Aquí ja ha desaparegut Can Taner i al seu lloc hi ha un edifici amb oficines del club.
El problema del Barça és la seva opacitat. La seva presència a Barcelona és massiva. Fa pocs mesos es vestia l’estàtua de Colom amb una samarreta blau i grana. Fa dos anys, les brigades mòbils dispersaven una manifestació violentament per que al dia següent s’hi pogués celebrar una hipotètica victòria del Barça. L’ajuntament subvenciona gran part de l’extensió dels horaris de metro als dies de partits de futbol. El club té una de les forquilles salarials (que mesura la diferència entre el sou més baix i més alt dels seus treballadors) més abusives del país
El Barça sembla ser prioritari per a les autoritats. D’alguna manera, es dóna per suposat que tots som del Barça, que a tots ens agrada el futbol i que tots estem d’acord amb que el Barça ocupi gran part de les notícies als mitjans públics. Però jo no he votat al Barça. A mi, el Barça no em representa. Jo no vull que els meus impostos (modestos, d’altra banda) vagin a parar a subvencionar el metro i als mitjans públics que hi dediquen tanta atenció.
El logotip de La Caixa és molt present en tot el Camp Nou.
Els negocis del Barça són opacs. La Caixa hi té una presència important. Últimament també hi han entrat 95 milions d’euros dels fons sobirans de Qatar, que, en paral•lel, també ha obert un consulat a Barcelona i manté estrets contactes amb alts membres de la Generalitat. Els fons sobirans de Qatar són fons estatals. Els seus fons representen a una dictadura en que hi manquen els drets més fonamentals en qüestions com la política, la igualtat entre dones i homes i els drets laborals del 85% de la seva població, treballadors immigrats del sud-est asiàtic que hi viuen en
pèssimes condicions.
Exemple de la presència de la Qatar Foundation al Camp Nou, a l’entrada del Camp.
Quina relació tenen el Barça amb la Generalitat, Qatar, La Caixa i l’Ajuntament de Barcelona? No són entitats privades La Caixa i el Barça? Com a tals, les autoritats haurien de tenir-hi una relació més distant, ja que no representen interessos públics, sinó privats.
Els beneficis econòmics del Barça, realment acaben revertint en la ciutat? Potser si, però no ho sabem; no tenim dades. I és quan hom esgrimeix aquest argument, el dels beneficis econòmics, que tot sembla molt més sospitós. Algú segur que està guanyant molts diners i, potser, també, evadint impostos. Però, probablement, a la majoria dels cortsencs i barcelonins no ens beneficia gens.
L’ocàs de Joan Gamper.
Després d’anys al capdavant del club, Joan Gamper. El 1925, a més de clausurar el Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol, les autoritats van expulsar a Joam Gamper del país. El deixaren tornar mesos més tard amb la condició de no tenir cap relació amb el club.
Durant l’exili, la seva salut física i emocional va empitjorar molt. El 1929, amb l’esclat de la crisi, Gamper va perdre molts diners. El 30 de juliol de 1930 es va suïcidar.
Carrer Joan Gamper.
Al final del carrer s’hi està aixecant un edifici de més de deu plantes que atempta contra el perfil arquitectònic del nucli antic de Les Corts.
Gamper té un carrer dedicat a Les Corts. És el carrer idoni per al jovial Joan Gamper, tant compromès amb el seu país d’acollida. És situat al nucli més antic de la vila. Antigament, creuava el carrer Major de la vila, l’actual carrer Anglesola. Però ara, fins i tot el carrer Joan Gamper és víctima de la destrossa del patrimoni social i arquitectònic i de l’especulació immobiliària.
L’alternativa
A l’oest de Hamburg hi ha un barri especialment pobre i combatiu. És Sankt Pauli. Allà hi entrena i juga l’equip del mateix nom.
Sense renunciar a ser un equip professional, el Sankt Pauli és alhora un bon equip i un club compromès amb el seu barri. Les decisions es prenen de forma assembleària, plenament democràtica i, per tant, transparent. La forquilla salarial és força justa. Molts dels beneficis de la institució reverteixen en la zona i en els seus veïns. Entre els valors del club, es fomenta sobretot la solidaritat, més que la competitivitat. L’equip de dones i el d’homes reben els mateixos pressupostos i el mateix reconeixement. Podria ser aquesta una alternativa per al Futbol Club Barcelona?