El carrer Johann Sebastian Bach es troba en una zona que d’entrada no és interessant ni pels turistes ni pels aficionats a la història de Barcelona. No hi ha edificis antics, ni masies, ni conflictes socials. És un carrer residencial, construït a la dècada de 1960. Tanmateix, només cal anar-hi per veure que és un carrer molt interessant.
Jardí de la Casa Catasús, al número 7 del carrer J.S.Bach
Tota la zona al voltant del Turó Park, el parc més proper al carrer J.S.Bach, està inspirada en el l’arquitectura clàssica, renaixentista o victoriana. Els habitatges són decorats amb columnes corínties, patrons ordenats, simètrics, ornaments sobris, façanes d’aparença seriosa, controlada. Aquest estil fou el típic de les zones benestants construïdes a la dècada de 1940 i 1950, durant la postguerra.
Edifici classicista dels anys 1940, al carrer Francesc Pérez Cabero
El seu màxim exponent és l’església de Sant Gregori Taumaturg, l’única església de planta circular de Barcelona. Es troba al centre de la plaça de Sant Gregori Taumaturg, que també és rodona. Llàstima, però, que entre les cases del voltant i l’església del centre hi passi un carrer que talla la connexió entre els dos elements convertint l’espai en un lloc de pas ràpid; s’hi guanyaria molt sent del tot peatonal.
L’església s’inspira en les esglésies renaixentistes, com San Pietro in Montorio (al barri del Trastevere a Roma) de Bramante, que fou un dels primers en atrevir-se a trencar amb a planta rectangular i construir una església circular.
Tanmateix, el carrer Johann Sebastian Bach trenca amb l’ambient classicista i seriós de la postguerra i s’endinsa en la lluminosa avantguarda de la dècada de 1960. Ho veiem a l’edifici que fa cantonada amb la plaça de Sant Gregori Taumaturg i aquest carrer.
Detall de l’entrada
El portal, les llums groguencs, els mobles. El joc entre maó clars i foscos, els balcons continus i apaïsats. Els edificis avantguardistes es succeeixen per tot el carrer, interromputs puntualment per edificis classicistes de la dècada anterior, de 1950.
Tots els edificis tenen un notable interès. Són edificis moderns, però d’una altra modernitat, que, potser no sabem ubicar en el temps, però que ja no és del tot la nostra. Caminant per Johann Sebastian Bach ens sentim trasplantats cinc dècades enrere i podem gaudir de la millor arquitectura de la dècada.
A la façana muntanya hi destaquen balcons plens de plantes.
Destaquen les persianes blanques de l’edifici Catasús que en recobreixen pràcticament tota la façana. L’edifici fou construït per Josep Antoni Coderch entre 1958 i 1961 (va guanyar el premi FAD del 1960), un dels arquitectes més interessants d’aquesta dècada.
Destaquen els vestíbuls d’entrada, tots amb plafons de vidre que deixen veure l’interior, decorat sòbriament i modernament, amb escultures, plantes, mobles de disseny. Tanmateix, els pisos superiors sempre estan amagats, tant amb persianes o amb plantes. Les terrasses són amples i grans.
Johann Sebastian Bach, 28. Edifici de Ricard Bofill, 1962-63.
Veient aquests edificis pensem que són moderns, però d’una modernitat que ja no és la nostra. D’alguna manera és una modernitat històrica.
Una petita crítica.
Quan visiteu el catàleg arquitectònic de la ciutat veureu que tot el carrer rep la qualificació B; es protegeix tot l’edifici. És una protecció alta, i merescuda. Tanmateix d’altres edificis del mateix districte ni tant sols es troben al catàleg o fins i tot han estat enderrocats (la masia de Can Pujades, del segle XVIII, el 2007, i dues torres modernistes del Putxet, l’estiu del 2013). Com més ens endinsem en el catàleg, més vegades trobarem que sovint, massa sovint, el catàleg protegeix correctament certs edificis de zones benestants i n’ignora d’altres d’arquitectura popular, masies o torres modernistes que no van ser dissenyades pels arquitectes més coneguts.
Johann Sebastian Bach
D’altra banda destaca el nom del carrer (antigament Juan Sebastián Bach). El fet que rebi el nom d’un músic i compositor del segle XVIII reforça el seu caràcter distingit, burgès i culte. I és que, ben a prop hi trobem també les places de Beethoven i Wagner. La plaça Wagner es va anomenar així, quan va ser enderrocat el carrer Wagner, a Sant Gervasi de Cassoles, a l’obrir-se l’Avinguda General Mitre. El carrer havia estat lloc de trobada per als admiradors de Wagner.
El fet que Bach bategi un carrer d’alt poder adquisitiu és molt significatiu. Bach no fou mai un compositor molt famós en vida. Sempre va treballar com a mestre de capella d’esglésies mitjanament importants i no es pot dir que fos massa ric. No es va fer més famós fins a principis del segle XX, 150 anys després de la seva mort i quan ja era un personatge històric. Potser per això, la seva música sempre s’ha vist com a culte, reservada als melòmans. Tot i això, moltes de les seves obres s’havien estrenat en tavernes i d’altres eren cantades i viscudes per molta gent del poble.
Aquest carrer és una mostra de la recepció que va tenir Bach a Barcelona, una recepció en certa manera elitista.
Carrer de Parsifal. Al barri del Rectoret trobem molts carrers, sovint camins, amb noms d’òperes de Wagner, batejats per melòmans que s’hi van establir. El carrer Parsifal no té ni una sola casa, és només un tram d’escales. M’agradaria que les grans òperes com els músics més reeixits batejessin carrers com aquest.