Carrer Horitzontal, el maig de 2014.
Sovint, quan pensem en fotografies històriques, ens imaginem imatges en blanc i negre de fa cinquanta o cent anys.
Carrer Pintor Alsamora, cantonada amb el carrer Brossa, l’any 2010.
Però una imatge històrica ens ensenya una cosa que ja no hi és. És el cas d’aquesta fotografia. El carrer Rialb és avui en dia, un carrer asfaltat sense cap edifici a banda i banda. Els que veiem en aquesta imatge van ser enderrocats poc després.
El nou cementiri de Sant Andreu de Palomar va ser construït l’any 1839 a les afores de la vila, a l’actual barri de Porta, a Nou Barris. Al voltant van anar sorgint petits nuclis, sobretot cases d’una sola planta amb jardí, fins que van rodejar tot el perímetre del cementiri, sobretot durant el primer terç del segle XX.
Mapa de la zona del cementiri de Sant Andreu. Ajuntament de Barcelona, 2014.
Les darreres reformes urbanístiques fetes entre l’any 2000 i el 2014 han fet desaparèixer gran part dels passatges. Al seu lloc s’hi van construint blocs de pisos moderns.
Carrer Pintor Alsamora, cantonada amb el carrer Brossa, l’abril del 2014. Ja només hi queda una casa.
És per això que avui visitarem els voltants del cementiri de Sant Andreu, per reivindicar el que encara queda d’aquest barri de petits carrers i passatges i recordar els que ja han desaparegut.
Carrer de Llívia, 1985. Aquest carrer ha desaparegut del tot. Font: Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris.
Eren pocs els carrers que tinguessin edificis de planta i pis. Destacava el carrer Rialb, amb una filera d’edificis d’una sola planta a la banda de mar, i una de planta i pis, a la banda muntanya. Aquest fet no és gens casual; sovint a Barcelona, ens trobarem que els edificis més alts o més antics estan encarats cap al mar.
Carrer Rialb, banda mar, l’any 2010.
Avui en dia el carrer Rialb segueix existint virtualment, però l’ajuntament ha enderrocat tots els edificis que hi havia a banda i banda.
Carrer Rialb, banda muntanya, l’any 2010. Els edificis eren de mitjans del segle XIX, els primers que s’havien construït al voltant del cementiri i dels més antics del barri de Porta.
Al carrer Escultor Ordóñez, per sobre del cementiri hi trobem una única casa que encara està dempeus. La casa, construïda a la dècada de 1920, té un jardí molt frondós i força llarg al davant de la casa. Fins l’any 2010, hi havia hagut cinc o sis torres més com aquesta repartides per tot el carrer.
Entrada de la casa del carrer Escultor Ordóñez, al maig de 2014.
La mateixa casa des d’un costat. Al darrere, un bloc de pisos nou.
La barriada del cementiri va desapareixent poc a poc. Més enllà de l’estat de les cases o la reforma de la zona, o la pèrdua de patrimoni, hi hagut una clara voluntat política en encarir el preu del sòl i en part lucrar-se tot construir blocs de pisos moderns, al costat del centre comercial d’Heron City, amb el qual va desaparèixer pràcticament tot el carrer Piferrer, el carrer més antic de Porta.
Detall d’una casa del carrer Brossa, maig del 2014.
Des del bloc, proposo una altra manera de fer ciutat, en la qual, torres, jardins i carrers com aquests es conservin, es rehabilitin i es cuidin els seus antics habitants, sovint descendents dels primers que es van atrevir a construir casa seva en un descampat feréstec, al costat d’un cementiri.
Enric H. March diguè:
Els anys 70 vaig viure molt a prop d’aquí i ara fa molt de temps que no m’hi acosto perquè la destrossa que s’ha fet és espectacular. Ha passat de ser una zona semirural a ser un indret sense ànima. És una llàstima que no es conjuguin la reforma amb la conservació.
cancowley diguè:
Enric, tens tota la raó! Quan hi vaig anar l’any 2010, estava en plena transformació. I ara ni t’explico!
Per això l’entrada-protesta d’avui!
Elisabet Rodríguez diguè:
El 1994 vem enterrar el meu pare i al voltant del cementiri era completament rural. El 2015 vem enterrar la meva mare i va ser un “Shock”, no vaig reconeixer la zona.
Em va saber molt de greu la destrossa que s havia fet.
Pere Juan Bosque diguè:
Jo hi vaig neixer, l’any 1953, en una d’aquestes cases, la del carrer Escultor Ordonez,173, que ja no existeix. Me’n vaig anar al casarme ara fa 36 anys i encara que continuo sentint que soc d’aquest barri, quan passo a prop i el contemplo tal como ha quedat ara, no puc mes que sentir molta pena i enyorança de com era en la meva infantesa i adolescencia per el gran espirit de veinatge i tranquilitat que s’hi respirava.
M’encanta la historia de la meva ciutat i aquest es un blog extraordinari per a gaudir-ne.. Gràcies per la feina ben feta, tant dificil de trovar en aquesta época.
cancowley diguè:
Gràcies Pere. Em sap greu que desaparegués la casa on vas néixer. Amb el blog intento reivindicar tots aquests barris com el teu o com el meu, Vallcarca, que malauradament també ha estat enderrocat.