Els últims

Ser els últims no deu ser fàcil. De fet, segons com es miri, Joaquima Botey i Marcel·lí Oliva, no són els últims. Però els llibres d’història i les guies els han reconegut aquest (trist) honor. Per parlar de tot el que comporta ser l’últim, del per què i del com, coneixerem a l’última bugadera i a l’últim pagès d’Horta.

Joaquima Botey es fa coneguda arran d’una entrevista l’any 1981. Era l’última bugadera en vida i l’última que havia treballat en aquest dur ofici, tant lligat a la vall d’Horta. En un moment a l’entrevista, Botey va explicar que la meva besàvia ja rentava roba, i la meva àvia i la meva mare i les seves tres germanes. Jo mateixa vaig començar a rentar mocadors als 11 anys i no vaig parar fins fa dos anys, quan ja en tenia 78.

Tram del carrer Sant Tomàs. En una d’aquestes cases de cos va viure i treballar Joaquima Botey. Com relatava a l’entrevista de 1980, en moltes altres cases d’aquest carrer també hi vivien bugaderes.

A més de rentar la roba (rentar-la a mà diverses vegades), les bugaderes l’havien d’assecar i transportar de Barcelona a Horta i d’Horta a Barcelona, a més de cuidar dels seus fills, cuinar i netejar la casa. Botey va treballar-hi fins als 78 anys, amb tot l’esforç físic que demanava rentar quantitats ingents de roba.

Quan es jubila, a la dècada de 1970, les bugaderes d’Horta portaven més de dos segles i mig rentant la roba de les classes altes barcelonines. Ja apareixen en les cròniques del baró de Maldà, a finals del segle XVIII. Encara avui podem trobar nombrosos safareigs als patis del carrer d’Aiguafreda i a la Clota a més de dues basses a la finca de Can Masdéu.

Alguns llibres i guies d’Horta coincideixen en dir que Marcel·lí Oliva és l’últim pagès que encara és en actiu de la ciutat. Té la casa i l’horta al final de la riera d’en Marcel·lí, en una masia del segle XIX que ja va aparèixer al blog la setmana passada. Marcel·lí Oliva és net del Marcel·lí que va donar noma la riera.

Horts a la riera d’en Marcel·lí.

L’ajuntament preveu destruir la masia, els horts i tota la riera per i urbanitzar tota la zona; cometent un crim urbanístic i ecològic de primer ordre. Des del blog no pararé d’animar-vos a que us mobilitzeu per evitar-ho i, de pas, per aconseguir que els polítics no tractin els ciutadans (i el seu patrimoni) amb menyspreu i fins i tot crits, com passa en tantes reunions dels barris.

Segons com es vegi, Marcel·lí Oliva no és l’últim pagès de Barcelona. Tant a Can Masdéu, força a prop d’Horta, com a Can Mandó, a Vallvidrera, s’hi conreen horts i s’hi cria aviram, com veurem a la propera entrada. Tot i no ser pagesos a temps complet, molts barcelonins tenen parcel·les amb horts, com al carrer Alarcón i al passatge Feliu, al mateix barri de la Clota.

Portem tres setmanes recorrent la vall d’Horta, una vall que encara conserva molts dels últims de la Barcelona rural i menestral; últims que potser ja han desaparegut, han trobat successors o potser no ho han estat mai. Per acomiadar-nos anirem a veure l’últim dels últims d’avui. L’any 2006 es va enderrocar Can Grau. Es va convertir en l’última masia en ser enderrocada fins avui.

L’última masia en ser enderrocada a Horta és clar. Des d’aquell any fins avui se n’han enderrocat dues més, totes dues propietat de l’ajuntament i amb l’oposició dels veïns. D’això, però, en parlarem d’aquí a uns dies, quan ens endinsem als boscos i fondals de Collserola.

Entrada des del carrer Bernat Bransim al Carmel, al solar a on hi havia hagut Can Grau. Tot i ser un lloc amb molta història, avui, vuit anys després de l’enderroc, està abandonat i brut. Es tracta, però, d’un interessant no-vestigi; sembla impossible creure’s que en aquest petit espai, enmig d’un dels barris més densos de Barcelona hi hagués fins fa poc una masia del segle XVII.

Bugaderes, pagesos i masies. Reivindico el passat rural i popular, per que s’ha ignorat i menyspreat de forma sistemàtica i per que ens pot donar alternatives a l’actual sistema econòmic, polític i social, a l’actual model de ciutat. Encara que no ens els reconeguin; tenim dret al nostre passat rural, a la memòria popular, a fer vida al carrer. Tenim dret a veure un pagès treballant els horts de la riera d’en Marcel·lí. Tenim dret al patrimoni – a tot el patrimoni, i no només al patrimoni oficial que segueix uns determinats criteris, sovint polítics-. Tenim dret a que la vall d’Horta -i Barcelona- segueixi sent una mica rural.