Avui són les festes de la Mercè. Però per a almenys 123 famílies, les festes de la Mercè tenen un altre significat. No són les festes de la ciutat sinó les del seu barri.
Decoració de festa major al barri de la Mercè.
El barri de la Mercè es troba a un extrem de la ciutat, a la part alta del districte de Les Corts. L’any 1951 l’Instituto Nacional de la Vivienda, a través de l’Obra Sindical del Hogar y la Arquitectura començava a construir un barri de 123 cases de protecció oficial a la part alta de Pedralbes. Es va triar el nom per commemorar el 750è aniversari de la fundació de l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè, l’orde dels mercedaris.
El carrer Herois del Bruc, amb el puig d’Ossa al fons.
La Mercè s’estén pel peu del puig d’Ossa o de Sant Pere Màrtir, i estava delimitat per dos torrents, el torrent de Can Falgars i el de la Barrina i, per la banda de mar, per l’antiga carretera de Cornellà a Fornells de la Selva, que avui en dia ha estat substituïda per la Ronda de Dalt.
Entrar al barri és entrar en un poble. Gairebé tot el barri està format per cases de planta i pis, pintades de blanc i amb el terrat de teules vermelles. A més, hi ha poques jerarquies entre les cases; només es van construir dos tipus diferents, pràcticament de les mateixes dimensions.
Fins a la construcció de la Ronda de Dalt, el barri estava aïllat de la resta de la ciutat. Al seu voltant només hi havia alguna torre aïllada, la masia de Can Falgars i, més avall, el quarter militar del Bruc.
El barri gaudeix de molt bones vistes sobre la ciutat.
Si pensem en l’Instituto Nacional de la Vivienda i ens els polígons construïts durant el franquisme, sovint ens imaginem blocs de pisos de mala qualitat i massificats, sense serveis públics. En certa manera, el barri de la Mercè és l’excepció que confirma la regla. L’operació econòmica del barri no va sortir gens rentable per l’Obra Sindical i l’Instituto i en part per això, van decidir construir polígons més gran a partir de llavors.
El barri de la Mercè és un barri únic. Un dels pocs barris en que la gent es coneix i es saluda passejant pel carrer, en que tot el jovent participa en l’organització de la festa major. Si hi passegeu aquests dies veure que pràcticament cada casa té penjat l’emblema del barri: o bé amb una fotografia antiga de l’any 1953 o amb una rosa.
Però què té a veure una rosa amb el barri de la Mercè? Quan es va construir, tots pràcticament tots els noms dels carrers es van dedicar a símbols falangistes i franquistes.
Per una banda destacaven els carrers dedicats a personalitats feixistes, com el carrer General Yagüe, general destacat del bàndol franquista durant la guerra civil, o els d’Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma, fundadors de diferents faccions de la Falange. Per l’altra, destacaven els carrers de Los Luceros o Cinco Rosas paraules extretes de l’himne de la Falange. El carrer de Cinco Rosas feia, de fet, de carrer major, ja que recorre el barri en forma d’essa de dalt a baix.
Fragment d’un mapa de 1962, en que es veuen els noms del carrers antics del barri. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
En l’himne, les cinc roses simbolitzen les cinc fletxes de l’emblema falangista. Volverán banderas victoriosas al paso alegre de la paz y traerán prendidas cinco rosas: las flechas de mi haz.
Als anys 1979 i 1980 es van substituir gairebé tots els noms de carrer. Es va optar per a noms d’ermites i turons de Collserola: el carrer del Puig d’Ossa, Coll de Finestrelles, Sant Pere de Romaní, Can Falgàs, Puig Aguilar, Sant Bartomeu de la Quadra.
Però al carrer de Cinco Rosas es va optar pel nom de Torrent de les Roses, tot i que no hi passava cap torrent. És molt probable que la rosa s’hagués convertit en un símbol del barri, independentment de l’antiga simbologia feixista.
Ca n’Estela, l’any 1927.
L’any 1965, l’ajuntament franquista inaugurava el Parc Cervantes, en part dins d’un terrenys expropiats al municipi de l’Hospitalet de Llobregat i en la finca de Ca n’Estela, una masia del segle XVI enderrocada per l’obertura de l’avinguda Diagonal. Un dels emblemes del parc va ser la creació del roserar.
Avui el Roserar de Cervantes aplega 10.000 roses de més de 2000 varietats diferents. Cada any, al maig, s’hi celebra el Concurs Internacional de Roses de Barcelona. Gran part de les roses encara floreixen fins l’octubre.
Tant el Torrent de les Roses i les banderes amb l’emblema de la rosa, com el Roserar de Cervantes tenen el seu origen en els símbols falangistes. Per boniques que siguin, aquestes roses també tenen la seva història.
La rosa ‘Via romana’, creada a Catalunya.
Tanmateix, el barri de la Mercè, ha sabut fer-se seu el símbol de la rosa, sense el seu antic significat polític. Les roses d’avui ja no són les roses del 1953.
Això d’atribuir motius florals a inexistents torrents és una tradició ben barcelonina: el carrer Torrent de les Flors, a Gràcia, estava dedicat originalment a un dels propietaris dels terrenys, Manuel Torrente Flores. Que el carrer faci baixada va posar-ho fàcil per poetitzar el nomenclàtor.
Gran troballa, el barri de les roses.
Tens tota la raó Jordi! Pel que sembla, el mateix Torrente Flores va provocar el malentès, perque va batejar el carrer com a Torrente de Flores. Al costat de la plaça Virreina hi ha una placeta dedicada a ell, la plaça Manuel Torrente.
Per cert, que la urbanització de la zona també va donar un cas curiós: els propietaris dels terrenys, Massens, Rabassa i Torrente Flores, es van adjudicar el privilegi de donar nom a 3 dels 4 carrers urbanitzats. El quart, en una decisió salomònica, el van batejar com a “carrer de les tres senyores”: o sigui, a repartir entre les tres senyores dels propietaris. La línia que separa l’homenatge del menyspreu és molt fina!
Quina anècdota més bona! Em puc imaginar els propietaris i les seves esposes barallant-se per imposar el seu nom!