L’any 1854 un monjo compra uns terrenys al costat d’una riera, al peu de Collserola, just per sobre de Vallcarca. Aquest fet podria haver passat desapercebut a la història de Barcelona. Però no ho va fer.
Francesc Palau havia estat exclaustrat d’un monestir carmelità, durant la desamortització de Mendizábal, l’any 1835. Des de llavors havia viatjat a França, Lleida i Menorca fundant diverses congregacions. L’any 1854 va decidir comprar uns terrenys per edificar-hi una petita capella dedicada a la santa creu i fundar-hi una comunitat d’ermitans.
Santa Creu de Vallcarca, al darrer terç del segle XIX. Font: biografia de Francesc Palau al web de l’orde de carmelitanes missioneres.
Poc temps després habilità unes coves al costat de l’església, al mur esquerra de la Riera de Llacsalí. El nom d’aquesta riera és certament curiós. És per això que s’ha escrit de formes molt diferents al llarg dels segles.
Fragment del mapa parcel·lari de Barcelona, de 1931. Aquí, la riera apareix escrita com a “Jecselí”. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Les coves de Cal Llacsalí
El nom de la riera ve d’una masia situada a sota del que era l’hospital militar, l’actual Parc Sanitari Pere Virgili, construït entre 1933 i 1935, per substituir l’antic hospital al carrer Tallers. Aquest antic edifici es va enderrocar als anys 1940, creant la plaça Castella. Al mig, però, s’hi va conservar l’església de l’hospital, Sant Pere Nolasc.
La riera de Llacsalí recorre l’avinguda Adrià Gual, que, de fet encara no existeix. Creua el costat esquerre de la plaça Alfons Comín i baixa pel carrer d’Esteve Terrades. Finalment es troba amb la riera d’Andala (l’actual Avinguda Vallcarca), just per sobre del Pont de Vallcarca, per crear la Riera de Vallcarca. Llacsalí és per tant, juntament amb la Riera d’Andala, un dels dos grans afluents de la Riera de Vallcarca.
La fàbrica Marycel, l’any 1935. Just per sobre de la nau, a l’esquerra de la imtge, es veu una part del que podria haver estat la masia de Can Llacsalí. Un edifici senzill, de planta baixa i primer pis. A sobre, l’hospital militar, encara en construcció. Al costat de Can Llacsalí hi havia la Font del Roure, que es creia que tenia propietats remeieres (1).
Avui, però, el nom de Llacsalí, aquest nom rural, tant curiós, ha desaparegut del tot. Cap carrer porta aquest nom. La riera mateixa va canviar de nom, per la presència d’uns homes estranys.
L’any 1860, tres monjos, probablement francesos, s’instal·laven en unes coves habilitades per Francesc Palau. Volien fer-hi vida d’ermitans, en un lloc deshabitat però proper a la ciutat. La seva presència degué sorprendre als habitants de la zona, la majoria pagesos, jornarlers i obrers.
Possible emplaçament d’una de les coves, avui plena de vegetació.
L’any 1862, es fundava una comunitat de monges, que amb els anys va esdevenir més important que la d’ermitans, que es va acabar dissolent, al llarg de la dècada de 1860. Amb la mort de Plaua, l’any 1873, la comunitat va ser expulsada de la finca. Hi van tornar l’any 1876, però els creixents problemes econòmics els van portar a subhastar la finca, l’any 1892.
La Clínica Solarium, construïda a la dècada de 1930, davant del lloc on hi havia la capella Santa Creu de Vallcarca. Pràcticament des de la seva fundació hi segueix vinculada la comunitat de monges carmelitanes. La clínica és avui una residència per a gent gran.
El cas Verdaguer
L’acabaria comprant ni més ni menys que Jacint Verdaguer. L’havia adquirit per la relació que tenia amb una altra de les cases de l’ordre, al carrer Mirallers, on havien practicat sessions espiritistes. És probable que la prohibició del bisbe de Vic, superior directe de Verdaguer en la jerarquia eclesiàstica, va fer que optés per comprar la finca de Vallcarca, per continuar amb les sessions en una finca de la seva propietat.
Darrere de la clínica, però, encara s’hi conserva part de l’estructura i dels murs de l’antiga capella de la Santa Creu.
L’espiritisme va estar molt de moda a Catalunya, fins al final de la guerra civil. Els grups espiritistes es van multiplicar, sobretot, dins del moviment obrer i anarquista. Potser per això, la compra de la finca va fer que el bisbe obligués a Verdaguer a recloure’s al monestir de La Gleva, a Osona.
En va fugir però, l’any 1895, per anar a viure amb la família d’una de les vidents que havia conegut a les sessions espiritistes de dos anys enrere. Durant l’estiu de l’any 1896 Verdaguer anà a viure a Vallcarca amb aquella família; la mare vídua de la vident, i les seves tres filles. El fet que el poeta convisqués amb quatre dones va desencadenar un escàndol en la moralista alta burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Verdaguer va optar per publicar una sèrie d’articles al diari conservador Noticiero Universal.
La capella de Santa Creu de Vallcarca, avui en dia, construïda als anys 1940 sobre els murs de l’antiga capella.
Segons alguns autors, Palau també tenia una gran afició per l’espiritisme i és per això que Verdaguer es va interessar en la finca de Vallcarca; tot i que aquest fet no s’esmenta a la biografia publicada per l’orde carmelità.
El final de Llacsalí
Quan Francesc Palau va buscar un indret per construir-hi la seva capella i cova, va haver de pujar pel camí de Sant Cugat, per aquella drecera que pujava des de Vallcarca. D’allà, segurament, va agafar un corriol que s’enfilava a la muntanya pel marge dret de la riera de Llacaslí; aquell corriol que després seria el carrer Ticià. Des del seu tros de terreny es veien les masies de Can Gomis, Can Llacsalí, Can Besora, el caseriu de Vallcarca, allà on, a vegades parava per dinar, a la fonda de la Farigola.
Segons el mapa parcel·lari de l’ajuntament d’Horta de l’any 1861, la finca de Francesc Palau tenia més de 9 mujades d’extensió. Era una de les finques més grans de Vallcarca, després de la immensa finca de Can Gomis. Segurament, però, la comprar per un preu assequible. La seva era una de les finques que es trobaven més amunt; molts dels terrenys del costat no tenien propietari.
El carrer de Ticià, avui en dia. Abans s’havia anomenat carrer de Santa Creu de Vallcarca i, durant pocs anys, a la dècada de 1890, carrer dels Penitents. Va ser el primer carrer del barri, i encara avui conserva molts edificis centenaris i modernistes.
A la dècada de 1860, els terrenys de Palau es trobaven en un lloc relativament aïllat i de difícil accés. Però pocs anys després, durant la dècada de 1870 s’hi van construir dues carreteres; la de Barcelona a Sant Cugat i Manresa (L’Arrabassada) i la de Cornellà a la Selva (l’actual Passeig de la Vall d’Hebron).
Aquest fet va fer multiplicar el preu de la finca de Palau i va impulsar definitivament la primera urbanització del carrer Santa Creu de Vallcarca. Les primeres cases es van començar a construir a partir de 1870, en el que llavors hauria de ser propietat de Palau. No sabem, però, si va ser ell qui va parcel·lar i vendre la seva finca i si gràcies a això va poder finançar la comunitat.
Algunes de les cases més antigues del carrer, de la dècada de 1870 o 1880. Es dóna la casualitat que es troben al final del carrer Ticià, a la cantonada amb el carrer Penitents, just a sota d’on hi havia la cova dels penitents.
L’arribada de Palau va trastocar per sempre aquell indret a la part alta de la Riera del Llacsalí. La història de Palau i els penitents és la del final d’aquell món rural, allunyat de Barcelona. La construcció de les carreteres va tallar l’antic camí de Sant Cugat per diversos trams i va apropar aquell indret aïllat de Vallcarca a Barcelona.
Des del principi els ermitans van ser coneguts com els penitens, tot i que no hi van anar a fer penitència. Però així ho van veure els habitants de Vallcarca, que probablement els van observar amb sorpresa, curiositat o fascinació. L’indret va passar a ser conegut com els Penitents.
A la part alta del carrer Esteve Fontanet, al costat d’unes antigues arcades, s’hi conserven un arbre de grans dimensions i uns canyissars, que recorden que per aquí hi passava la riera.
L’obertura del carrer Esteve Fonatent i l’enderroc de Cal Llacsalí, als anys 1940 va començar a esborrar el topònim de Llacsalí. L’any 1985 s’inaugurava l’ampliació de la Línia 3 del metro. Una de les noves estacions inaugurades es va anomenar Penitents.
Aquest fet va fer arrelar definitivament el nou topònim que fins llavors havia estat lligat només a l’entorn del carrer Ticià. L’aparició de Penitents va venir acompanyada de la desaparició de Llacsalí, la urbanització de les carreteres i l’arribada d’estiuejants de ciutat i població urbana.
La Riera de Llacsalí, per sobre de la plaça Alfons Comin, al costat del carrer Ticià. Conserva encara l’aspecte de riera i una abundant vegetació.
Tot i no conservar el nom, gran part de la riera de Llacsalí encara conserva l’aspecte de riera. S’hi poden veure canyissars, esbarzers i una gran varietat de vegetació. El projecte d’urbanitzar l’espai porta dècades aturat (segons el Pla General Metropolità, la riera passaria a ser una avinguda). Per sort. Crec que la riera s’hauria de protegir com a espai natural.
Avui moltes de les rieres de Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Horta estan urbanitzades. La de Llacsalí, però, s’ha salvat de la urbanització. A les tardes s’hi poden veure molts veïns que hi passegen.
No saben que potser també hi passegen alguns dels seus antics veïns.
Hola, bona tarda,
Em sembla magnific el teu bloc i molt sovint el consulto. Referent a aquest text, haig de fer-te alguns comentaris. Com a resident que en soc des de fa 35 anys, sempre m’ha encuriosit la història del barri i he llegit tot el que he anat trobant que hi fes referència. He trobat en el teu text algunes coses que no m’acaben de quadrar amb el que jo fins ara tenia entès. Són les següents:
a) En el llibre de Fèlix Olivé Guilera, Sant Genís dels Agudells. La Vall d’Hebron, la riera que denomines de Llacsalí, ell la designa com a Torrent de can Falcó, originalment, i després, com a conseqüència de l’estada del Pare Palau en aquell indret, passa a anomenar-la torrent dels Penitents.
b) La ermita de la Santa Creu de Vallcarca -la que il.lustres amb la fortografia en blanc i negre- estava situada al capdamunt del carrer Ticià, on conflueix amb el de Vall-Parc. Va ser enderrocada i no en queden restes, només una placa en el petit carrer dels Petinents, en recorda la situació. La capella que mostres en les fotos en color, ara dins de la clínica Solàrium, pertanyia al recinte de la comunitat de monges, situat al capdavall del carrer. Una i altra crec que no tenen res a veure.
c) Anomenes dues vegades el carrer Esteve Terrades com a Esteve Fontanet.
Cordialment
Jesús Giralt
Jesús, moltes gràcies pel teu comentari i els teus apunts.
Pel que fa al primer punt. No conec el llibre del Fèlix Olivé, l’hauré de buscar! En tot cas, és molt habitual que els torrents i rieres rebessin noms diferents, segons qui era propietari de les masies del voltant, etc. La Riera de Vallcarca també es coneixia com a Riera d’Arija i, al tram inferior, com a Riera de Cassoles, de Gràcia o dels Josepests, etc. És lògic que el torrent portés el nom de Can Falcó, ja que la masia es trobava a prop del torrent. El que faré és incloure els tres noms: Llacsalí, Penitents i Can Falcó.
Pel que fa a l’ermita de Santa Creu, havia llegit que estava situada a l’actual Clínica Solarium, però, pel que dius, anava errat. I, per últim, el nom d’Esteve Fontanet. Un lapsus! (És el carrer a on treballava quan vaig escriure l’article).
Ho esmenaré.
Gràcies!