Puigdalsen

Des de temps antics, les muntanyes han estat llocs d’aplecs i cultes passats. S’hi podien trobar dolmens, llocs de culte o pobles ibers, reunions de bruixes i bruixots o fins i tot santuaris i monestirs cristians. Sovint encara són el punt d’arribada de moltes romeries. Els cims són punts de referència, llocs de guaita, indret de fonts on comencen moltes rieres.

El carrer Monegal; conserva encara part de la seva fesomia antiga.

Qui sap si el Puigdalsen també va acollir aplecs, dolmens o reunions de bruixeria. Al turó del costat, el Puig d’en Bernat, alguns autors hi situen un santuari iber. Qui sap si amagat a sota les tres creus que Gaudí hi va fer construir, al capdamunt del Park Güell.

Porta amb carreus, de mitjans segle XIX, al carrer Cadis, al peu del Puigdalsen.

Els ibers habitaven molts dels turons d’aquesta zona. Com en molts turons del pla, al Puigdalsen també s’hi han trobat restes materials ibers.

A l’edat mitjana hi va viure una comunitat d’eremites, refugiats en coves a la zona més alta del turó. Al segle XVII s’hi va construir una capella. A principis del segle XX, al carrer Ballester, Josep Comas i Solà, el famós astrònom barceloní, hi celebrava reunions espiritistes.

Llambordes al carrer Felip Gil, flanquejat per les entrades i els jardins de les torres.

Abans de ser el barri del Putxet, el turó del Putxet s’anomenava Puigdalsen; Putxet de Cassoles o Putxet de Gràcia. També va ser escrit com a Puchet, Putchet o Putget. Era i és l’origen de la riera de Cassoles, que pren aquest nom al peu del turó, a l’actual plaça Lesseps. Equival a l’actual avinguda Príncep d’Astúries. La seva forma còncava, com la d’una cassola, va acabar donant nom a Sant Gervasi de Cassoles.

Els aristòcrates

Els primers habitants que hi van viure, dels que tinguem tota la certesa, són una família d’aristòcrates del segle XVIII, els marquesos de Santa Anna. La seva finca abastava gran part de la banda mar de la muntanya.

Fragment d’un imatge de l’antic ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles. Al fons, la muntanya del Putxet i, al cim, encerclat en vermell, el mirador de la finca dels marquesos de Santa Anna (1).  

Però avui, justament no hem vingut a parlar d’aristòcrates. A mitjans del segle XIX, Barcelona era una ciutat emmurallada, superpoblada, densa i insalubre. L’any 1835 hi va arribar per primer cop l’epidèmia del còlera; a més de la primera revolta de la bullanga.

Una part de la població va començar a emigrar als pobles del pla, ja establerts: Gràcia, Sans, Sant Andreu de Palomar o Sant Martí de Provençals. Allà els esperaven llocs de feina de les primeres fàbriques fora muralles i habitatges una mica més dignes.

Fragment d’un mapa de 1848. Hi veiem una part de Gràcia, Vallcarca i el nucli allargat de Sant Gervasi de Cassoles, al voltant del camí de Sant Gervasi. Entre Cassoles i Gràcia, s’hi veuen els primers edificis, a la part del central de l’actual barri del Farró.

Molts aristòcrates van començar a interessar-se per les finques agrícoles del pla de Barcelona. D’una banda per establir-hi indústries i de l’altra per construir-hi una residència d’estiu. Era justament a l’estiu que les epidèmies de còlera o la febre groga colpejaven la ciutat amb més força.

La Torre dels Bertran, al final del carrer Cadis (abans carrer de la Lluna), construïda l’any 1861.

Des de feia segles, aquestes residències estivals s’havien anat establint a la zona alta del pla, sobretot a Horta, Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles. Però l’augment de la població i el sorgiment d’una burgesia industrial van propiciar un fort augment de la construcció de finques d’estiueig.

A totes les guies oficials s’explica que el Putxet, com gran part de Sant Gervasi, es van poblar a partir de la dècada de 1870, amb torres per a la burgesia.

Imatge del flamant nou web de l’ajuntament de Barcelona.

Tot i la gran renovació feta en el disseny del web del consistori, els continguts històrics continuen presentant greus incorreccions i un biaix polític evident en l’explicació de la història de la ciutat; que cm veurem té conseqüències urbanístiques directes.

El carrer major del Farró i els Bertran

Fragment del mapa d’Ildefons Cerdà, de 1855. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

Segons el web de l’ajuntament, el Putxet es va començar a poblar a la dècada de 1870. Al mapa d’Ildefons Cerdà, però, veiem que el barri no només ja està urbanitzat sinó que ja té entitat de barri.

El Putxet sorgeix gairebé de cop, a finals de la dècada de 1840 i principis de 1850, com a continuació del carrer Major del Farró (2), l’actual carrer Saragossa, autèntica espina dorsal del barri. Actualment, el carrer Saragossa queda tallat pel Primer Cinturó de Ronda, que va esquarterar i separar el Farró del Putxet, que abans formaven una unitat.

El carrer Major del Farró, antigament Sant Felip, actualment Saragossa.

Abans de ser carrer, el carrer Saragossa era un antic camí carreter que menava al cim del Putxet. Dins del barri del Putxet, el camí girava a mà dreta, pel carrer Putxet, a l’esquerra per Cadis i, de nou a la dreta entrant al que avui en dia és el Parc del Putxet.

Mur d’una antiga finca, segurament la de Felip Gil. El mur ressegueix el camí de carena, que pujava fins al cim del Putxet, on al segle XVII hi havia una capella. Encara avui separa la part antiga del parc, del 1970, de la nova, urbanitzada fa un parell d’anys.

Tota la part oest del Putxet pertanyia a la finca de la família Bertran que després van urbanitzar un carrer al límit de la seva finca, al costat de la riera de l’Infern, després de Reira de Sant Gervasi, a tocar del nucli de Sant Gervasi de Cassoles. Encara avui, gran part del barri està ocupat pel Bosc de Bertran, un immens espai verd –segurament el més gran dins de Barcelona- que segueix en mans privades.

Els límits aproximats del Bosc de Bertran i el camí carreter de pujada al Putxet. Font: ICC.

Els menestrals

Després dels ibers, després dels ermitans, després dels marquesos de Santa Anna que passaven l’estiu al turó; els primers habitants del Putxet –i del Farró- no van ser burgesos. Aquests venien a passar-hi l’estiu, ja que es podien permetre tenir dues o més cases.

Detall de l’entrada d’una de les cases més antigues del Putxet, al carrer Putxet, 25.  Sphi ha reproduït una tanca de branques d’arbre amb ciment o pedra. 

Els primers habitants del Putxet van ser menestrals. Van tenir la valentia d’anar a viure a un lloc encara relativament aïllat, un xic feréstec. Es van obrir camí i van construir casa seva en un lloc on amb prou feines hi menava un modest camí, potser amb prou feines un corriol.

Detall del portal d’una altra de les primeres cases del barri, just al costat de la primera, al número 27.

Hi van anar a viure a la primera meitat de la dècada de 1850. Anys abans que els burgesos descobrissin la muntanya, de la mà de la família Bertran.

Data de construcció de d’una de les cases més antigues del Putxet: 1853.

Les dues torres del carrer Putxet, 25 i 27 són vint anys més antigues que els “primers vestigis” de poblament burgès que explica el web de l’ajuntament. No són pas grans edificis, sinó modestes casetes menestrals d’un sol pis.

Les torretes del carrer Putxet 25 i 27, des del carrer Cadis -abans carrer de la Lluna-.

Com explica Elvira Farreras (1), les primeres cases del Putxet eren senzilles, d’un sol pis, amb un petit jardí al davant. De totes les que hi havia, només en queden tres o quatre amb aquesta fesomia.

Casa del carrer Putxet, 55

La dècada de 1860 va portar les primeres construccions de més d’una planta i, per tant, un augment de la població. Però també va marcar l’arribada dels primers burgesos i per tant, segurament, també un primer increment del preu del sòl.

Cases del carrer Putxet, 40-44. Un rar exemple d’habitatges plurifamiliars menestrals del segle XIX. Són els més antics del barri, de la dècada de 1860.

El catàleg arquitectònic (i aristocràtic) de Barcelona

Sovint el nom fa la cosa. La història de Barcelona s’explica d’una manera i el catàleg arquitectònic respon als criteris d’aquesta forma d’explicar la història. És així que cap dels edificis més antics del Putxet estan protegits. Ni les dues torretes de 1853 ni els habitatges menestrals de 1860.

Any de construcció a la finestra de la planta baixa del número 44: 1868.

Tampoc ho estan els últims habitatges centenaris del carrer Bertran, construïts a la finca de la família. En quatre anys s’hi han enderrocat quatre torres, aquesta setmana se n’han començat a enderrocar, a un ritme frenètic, tres més. Ara només queda una torre centenària dempeus i habitada en tot el carrer; antany un dels més bonics del barri. La seva inquilina contempla desolada la imparable destrucció del Putxet.

La desprotecció i l’enderroc dels antics edificis menestrals del barri contrasta amb la promoció, la restauració i els nivells de protecció de les torres de les famílies més benestants, com ara la de la família Bertran. D’aquesta manera, el catàleg arquitectònic de la ciutat no només no ha estat una eina eficaç per protegir l’ampli ventall del patrimoni de Barcelona, sinó que, al contrari, ha estat un instrument per invisibilitzar i destruir certs edificis de la població més pobra de cada barri.

Columnes com aquestes es poden trobar en molts dels jardins antics del Putxet i del Farró. Potser estan fetes pel mateix fabricant.

El Putxet n’és un exemple paradigmàtic. Ha patit una destrucció sistemàtica, acompanyada de l’expulsió dels seus veïns, i de l’arribada de persones amb un poder socioeconòmic més gran. Aquest procés no ha fet més que accelerar-se en els últims anys.

El que segurament era l’edifici annex del servei de la casa J.C. de la cantonada dels carrers Lluna (avui, Cadis) i Putxet, una de les primeres torres benestants construïdes al barri, l’any 1858; consta al catàleg arquitectònic, però amb la categoria D, que permet el seu enderroc.

Elvira Farreras subtitulà el seu llibre Memòries d’un paradís perdut. A diferència del paradís bíblic, aquest paradís, no es va perdre per cap designi diví, sinó pel sucós negoci immobiliari i la sempre tant útil connivència del poder polític.

—

(1) Elvira Farreras, El Putxet, Memòries d’un paradís perdut (1979).

(2) Al seu llibre, Elvira Farreras explica que els veïns del Farró es referien al carrer Sant Felip -a partir de 1907, Saragossa- com a carrer Major. És per això que aquí faig servir aquest nom.  Com descriu Farreras, aquest carrer acull encara la majoria del comerç del barri, restaurants i bars històrics com la Bodega Josefa. Antigament hi passava el tramvia 17.