La Mina Rural

Hi ha moltes Mines. D’una banda hi ha la Mina Vella, construïda a finals de la dècada de 1960. És la que queda més a prop de Barcelona, a tocar del barri de Besòs Mar. Un cop creuada la Rambla de La Mina, ens trobem amb la Mina Nova, construïda una dècada després, entorn de la Rambla de Camarón, una gran plaça en que es venen tot tipus de productes. Entre el Fòrum i la Mina Vella també hi havia hagut la Mina Industrial, enderrocada a finals de la dècada de 1990 i principis dels 2000.

Jornalers treballant al camp, a la Mina. Font: Arxiu Històric del Camp de la Bota i La Mina (AHBM).

La Mina és una doble perifèria. D’una banda, és una perifèria de Sant Adrià de Besòs. L’ajuntament i el nucli antic queden a l’altra banda del Besòs, al marge esquerre. Sant Adrià de Besòs és, al seu torn, una perifèria de Barcelona. Físicament, La Mina és més a prop dels barris de Sant Martí de Provençals que del centre de Sant Adrià. Com cap altre barri, La Mina pateix la seva condició de doble perifèria, de Barcelona i de Sant Adrià.

Nosaltres, no parlarem de la Mina Vella, ni de la Nova, ni de la Industrial. Parlarem d’una Mina que va desaparèixer fa molt pocs anys, no només per reivindicar el seu patrimoni i passat rural, sinó també per saber com i per què es va enderrocar.

Can Petroli

Començarem a fora de la Mina, al barri de Besòs, a la banda de Sant Adrià. Des de la plaça de Glòries, la Gran Via es converteix en una autopista urbana. A banda i banda hi veiem grans blocs de pisos. Els últims blocs s’obren per formar una plaça, la plaça de Pius XII, ja dins del municipi de Sant Adrià.

Can Petroli. Va ser a punt de ser enderrocada l’any 2011, per l’eixamplament de l’avinguda Sant Ramon de Penyafort.  

A l’altre costat de la plaça hi trobem Can Petroli. Encara que no estiguem a la Mina, comencem per aquesta masia, de mitjans del segle XIX, per que es troba al principi de la Carretera de la Mina o Carretera Negra. Aquesta carretera era l’antic camí que unia la Carretera de Mataró i el Camí de la Verneda, que passaven per l’interior, amb les masies de la Mina.

La carretera de la Mina als anys 1960. Al costat esquerre els polígons del Besòs. Al costat dret les masies i els petits nuclis de La Mina. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

La Mina es troba en una zona deltaica. Com el delta del Llobregat, el delta del Besòs era una terra plana i fèrtil. Fins al segle XIX, però, la Mina va tenir poques masies. Al trobar-se a prop de la desembocadura del riu, s’inundava sovint.

Can Petroli als anys 1960, amb la plaça de Pius XII ja urbanitzada. Font: Arxiu Històric del Camp de la Bota i La Mina (AHBM).

La urbanització i industrialització del Poblenou va fer que els pagesos d’aquella zona s’anessin traslladant cap a l’única zona lliure que quedava, la de la riba dreta del Besòs: la Mina i la Verneda. La majoria de les masies es van construir al llarg del segle XIX, sobretot a partir de 1850. Tot i això també hi havia masies més antigues com Ca la Gaietana o Can Sabatés.

Ca la Gaietana, del segle XVIII, al costat de les vies de la línia de tren del Maresme, que abans del soterrament passava per l’actual avinguda Eduard Maristany. Els primers pagesos de la masia van tenir el valor de construir-la en una zona d’aiguamolls en que la mortaldat de malària i paludisme era encara molt gran. Font: ajuntament de Sant Adrià de Besòs. 

El Besòs Vell

Un altre factor important pel creixement de la Mina va ser la construcció de la Sèquia Madriguera. Aquest canal desviava aigua del Besòs a l’alçada del barri de Baró de Viver. La sèquia recorria la llera antiga del Besòs, l’anomenat Besòs Vell, que ara fa de frontera entre Barcelona i Sant Adrià. Avui, la frontera talla pel mig molts blocs de pisos, i se n’ha perdut gran part del traçat.

Imatge aèria de la Mina. Hi veiem l’avinguda Sant Ramon de Penyafort, que correspon més o menys al traçat de la Carretera de la Mina i, ressaltada, la frontera municipal entre Barcelona i Sant Adrià. Font: ICC.

La sèquia baixava paral·lela a la Carretera de la Mina, pel costat dret (mirant a mar). Avui en dia, la Carretera de la Mina segueix existint, tot i que ara es diu Avinguda Sant Ramon de Penyafort, però la Sèquia ha desaparegut físicament, tot i que virtualment segueix sent la frontera entre els dos municipis.

Can Co

Can Co, al primer terç del segle XX. Font: AHBM.

Era fàcil arribar a Can Co. Baixant per la Carretera Negra, passat Can Sabater, s’agafava un caminet a mà esquerra. Can Co no era una masia de parets arrebossades, grans carreus, finestres gòtiques. No era un edifici bonic.

Però formava part de la Mina Rural que es va salvar, no se sap ben bé per què, durant la construcció dels blocs d’habitatges dels anys 1960 i 1970. Ca Co va quedar al mig de la Mina Vella, a la cantonada del carrer Oriente i l’avinguda Sant Ramon de Penyafort.

Can Co, envoltat d’edificis, a la dècada de 1990. Font: AHBM.

Davant de que Can Co, l’edifici blanc i llarg, hi havia un bon nombre de tallers. Els Porxos de Can Co van acollir diversos negocis fins que, als anys 2000 s’hi va establir l’església evangèlica de Filadèlfia, que els veïns coneixen com el culto. L’any 2011, però, s’estrenava un temple nou, molt més gran –tan gran que els feligresos l’anomenen La Catedral; és el temple més gran que hi ha d’aquesta congregació a Catalunya- a la Mina Nova.

Can Co va quedar sense cap ús, i propietat del Consorci de la Mina, l’ens públic encarregat de reformar el barri. L’associació de veïns va demanar que es restaurés i es convertís en un centre cultural i social pel barri. En les diferents reunions el consorci no va aclarir què s’hi faria, insinuant però que probablement sí que es restauraria. Finalment Can Co es va enderrocar. Era l’última masia que quedava dempeus de la vintena que havia tingut la Mina fins als 1960.

Quatre anys després de l’enderroc de Can Co el terreny on s’aixecava  la masia segueix sense cap ús. El Consorci va prometre fer-hi un espai verd, i un cartell escrostonat anuncia inversions de la Unió Europea.    

Sant Pere Armengol

La capella i l’escola de Sant Pere Armengol acabada d’inaugurar, el gener de 1943. Font: AHBM

Seguim baixant per la Carretera de la Mina (l’avinguda Sant Ramon de Penyafort). A mà dreta veiem una escola i un camp de futbol. Just a sota un edifici senzill. Es tracta de la parròquia de Sant Pere Armengol.

L’església de Sant Pere Armengol, avui.

L’església és un edifici molt senzill, construït l’any 1942. La manca d’inversions de l’ajuntament de Sant Adrià va fer que els veïns acabessin la construcció de l’església i fins i tot compressin part del material de construcció. S’estrenava així la primera escola que va tenir la Mina. Avui en dia és l’únic edifici que subsisteix del nucli rural de la Mina. És també l’edifici més antic del barri.

La Font de la Mina.

El nucli de la Font de la Mina. A la dreta els pisos de Ca l’Oller. A l’esquerra els bancs del berenador de la Mina, la font, Cal Joanet i Ca la Gracieta. Font: AHBM.

Sembla que la Font de la Mina va sorgir amb la canalització d’aigua de la Sèquia Madriguera, a mitjans del segle XIX. Al voltant de la font es va construir un petit merendero fet de canyes i fustes. Poc a poc es va anar construint un petit nucli de cases: Ca n’Oller, Cal Joanet i Ca la Gracieta.

El lloc on hi havia el nucli de la Font de la Mina. Avui hi ha l’edifici de la Fundació Formació i Treball de Càritas i el final de l’avinguda Sant Ramon de Penyafort.  

Quan el Poblenou va començar a omplir-se de fàbriques alguns dels pagesos es van traslladar a la Mina. Al barri també s’hi van establir nombroses vaqueries que a Barcelona començaven a ser molestes. Així la Mina va ser la destinació de tot allò que generava molèsties, que no es volia a la ciutat. En gran part segueix sent així; Barcelona expulsa tot allò que pugui espatllar o embrutir la seva imatge cap a fora, cap a la perifèria.

La vaqueria de Can Rossell, avui.

Al voltant de la font hi havia la vaqueria de Can Rossell. L’establiment tenia les seves pròpies vaques i en venia la llet. Va funcionar gairebé fins als últims dies abans de l’enderroc, l’any 1999.

La parada del tramvia de Can Llima.

Can Llima va ser l’última masia que es va construir a la Mina, l’any 1933. Es va construir en els terrenys de Ca la Gaietana, una de les masies més antigues de la Mina, construïda al segle XVIII. L’agricultura era encara una activitat prou rentable com per què a la dècada dels 1930 es seguissin construint masies noves a la zona.

La Laura Pla treballava d’infermera pel barri i era coneguda com l’infermera de la Mina. El seu marit, en Sebastià Llima va treballar de pagès a compte propi i després de jornaler a la terres de Ca n’Oller.

Can Llima, poc abans de ser enderrocat, a finals de la dècada de 1990. Font: AHBM.

Can Llima és un bon exemple del que s’ha fet amb el passat rural a Barcelona. Es va enderrocar al moment en que es construïa la parada del tramvia amb el nom de la masia. D’aquí a pocs anys, però, la parada canviarà de nom quan s’obri la nova facultat de la UPC. Al lloc on hi havia Can Llima s’hi va construir l’IES Fòrum 2004.

La Mina Pija

La dècada de 1990 va ser la dels grans projectes urbanístics. La ciutat estava eufòrica per l’èxit dels jocs olímpics del 92, en que es va enderrocar tot el barri d’Icària i en que la ciutat va quedar separada de Collserola per la Ronda de Dalt.

A finals de la dècada de 1990 s’enderroquen grans parts del Barri Xino. Enderrocar per construir  moderns blocs de pisos i carrers amples semblava la millor de les solucions per eradicar la marginalitat, la brutícia i la pobresa.

Edificis al voltant de la Mina Pija, avui.

A la Mina s’hi planteja un pla de renovació molt ambiciós. S’enderrocaran dues grans peces de terrenys, la de la Mina Rural (La Font de la Mina, Can Llima, Can Rossell). A la primera peça (la de la Font de la Mina i Can Llima) s’hi construirà un 60% d’habitatges de promoció privada i un 40% d’habitatges de lloguer social. A la segona peça, entre el carrer Llull i la Mina Vella, on hi havia la Vaqueria de Can Rossell i la Mina industrial, s’hi construirà exclusivament habitatge de lloguer social.

Els terrenys de la Mina industrial i Can Rossell, sense urbanitzar.

Aquesta va ser la promesa consensuada amb l’associació de veïns de la Mina. Els veïns van entendre que hi havia un preu a pagar; renunciar al nucli més antic del barri, als últims vestigis rurals de la Mina, la font que havia donat nom al barri. A canvi molts veïns accedirien a pisos de lloguer social i es construirien equipaments públics.

Finalment, però, no es va construir cap pis de lloguer social. La filera de blocs de pisos que s’han edificat són tots de promoció privada. Multipliquen per molt els preus dels pisos de la resta del barri. Els nous veïns tenen un nivell socio-econòmic molt superior al de la resta del veïnat. És per això que els veïns de dalt –els pobres- l’anomenen la Mina Pija.

Els nous edificis funcionen com una autèntica pantalla que tapa la Mina Vella. Així, des del Fòrum l’únic que es veu són els nous blocs construïts a sobre del que havia estat Can Joanet, la Font de la Mina, Can Llima. Així, els veïns van renunciar al nucli rural del barri canvi de ben poc –el nou Institut de secundària, que té menys places que els instituts que hi havia abans, al voltant de l’avinguda Sant Ramon de Penyafort, a la Mina Vella-. En altres paraules, el Consorci de la Mina els va estafar. Els milions invertits en la renovació del barri no van millorar efectivament la vida dels veïns; el que buscaven era gentrificar un dels barris més pobres del Pla de Barcelona.

Detall d’un dels flamants pisos de la Mina Pija.

De nou un altre pla urbanístic fallit, que a més ha destruït els últims vestigis rurals del barri. Crec que aquest punt és important: els veïns van entendre que havien de renunciar a aquell bocí de patrimoni rural. Hi havia necessitats més importants a cobrir. El patrimoni és sovint un tema que només ens podem plantejar els que hem pogut estudiar, els que tenen una feina estable i cert nivell socio-econòmic. Sembla clar que diferents ajuntaments de les dècades dels 1980, 1990 i 2000 es van aprofitar aquesta situació per a lucrar-se amb l’excusa de renovar i modernitzar els barris marginals.

Avui els nous veïns de la Mina Pija estan decebuts i enfadats per la brutícia al seu petit nou barri. La renovació no s’ha completat (3). Expliquen que els veïns de dalt, de la Mina Vella, segueixen sent pobres –les taxes d’atur dupliquen les de Barcelona- i bruts –molts pisos vells necessiten una reforma que les comunitats de veïns no poden pagar-. Es veuen xeringues al terra i homes joves punxant-se. Aquí almenys la policia no els multa com passa als carrers de la Barcelona turística.

—

(1) Vull agrair-li al Josep Maria Monferrer, l’arxiver de l’Arxiu Històric de La Mina que m’ensenyés el barri. Les coses s’escriuen i es veuen diferent quan es parla amb els veïns que hi viuen.

(2) Gran part de la informació d’aquest article està extret del llibre de Josep Maria Monferrer i Celades, La història de Sant Adrià de Besòs llegida des de la Mina, Editorial Octaedro, Barcelona.

(3) L’1 de setembre d’enguany apareixia un reportatge al Periódico. Tant pel to, com pel llenguatge, és un text prou representatiu d’una forma de veure la Mina i l’urbanisme de la ciutat en general. Al rotatiu, però, ningú, s’ha preocupat per parlar amb els altres veïns o per fer una mínima investigació de la història del lloc.

(4) D’alguna manera em sento pretensiós volent escriure d’un lloc tant complex i tant especial -especial en el bon sentit-, tant poderós, tant valent com la Mina. Jo visc a Barcelona i no he patit la misèria. Perdoneu per tant la meva gosadia. No he sabut com escriure tot el que n’he après aquestes setmanes; he fet el millor que he pogut.