Comencem un recorregut que durant gairebé dos mesos ens portarà per diferents llocs i moments de Nou Barris.
El Castell de Torre Baró, recentment restaurat, i convertit en mirador sobre la ciutat, emblema de Nou Barris i atracció turística.
Ens fixarem, és clar, en alguns detalls del patrimoni històric. Però intentarem, també, reflexionar sobre què és patrimoni i què no, quins criteris s’utilitzen per decidir què entra a la selecta llista del catàleg arquitectònic de la ciutat.
El barri de Torre Baró, ben a prop del castell de Torre Baró, un dels barris autoconstruïts de Barcelona.
L’any 1976 Josep Maria Huertas Clavería i Jaume Fabre publicaven Tots els barris de Barcelona. Vuit volums que parlaven sobre cadascun dels setanta barris en que divideixen la ciutat, sobre la seva història i les seves problemàtiques actuals –actuals per a l’època-.
Detall del barri de Roquetes
Un dels volums està dedicat als barris Nou Barris. I un dels capítols del volum parla de Roquetes. Dins d’aquest capítol apareix el terme Anarcourbanisme, per referir-se al caos urbanístic del barri de Roquetes. Es tracta d’un barri que havia de ser un parc urbà, segons els plans urbanístics de principis del segle XX. Es troba en una zona en fort pendent, travessat per almenys dos torrents (el de Can Campanyà i el de Can Dragó). Va acabar sent un barri autoconstruït, en que els veïns van dedicar tots els pocs dies lliures que tenien per construir el clavegueram i asfaltar els carrers.
Les cases del carrer Llobera vistes des del carrer Briquets, a Roquetes. D’un carrer a l’altre hi ha un desnivell de 15 metres.
Una cosa anàrquica és sinònim de quelcom de desordenat –com si això fos negatiu-i caòtic. Un barri com cal ha de seguir un pla urbanístic ordenat, decidit i redactat pel govern competent. Grans parts de Nou Barris qüestionen encara els plans urbanístics de Barcelona, i per tant, el terme anarcourbanisme es podia fer extensiu a moltes zones del districte, senzillament per què els seus habitants no van poder comptar amb l’ajuda de cap govern i van autogestionar-se i autoconstruir-se casa seva. Després, a més, hi ha barris amb una forta tradició política anarquista, com Can Peguera. Alguns dels polígons que sí que van ser impulsats per projectes públics, com els del Turó de la Peira, Trinitat Nova o les Cases del Governador, de Verdum, van presentar serioses deficiències i mancances i es van haver d’enderrocar.
Els Blocs del Governador, poc abans del seu enderroc, l’any 2011. Font: Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris.
Coneixerem part de la història més antiga de Nou Barris, ens fixarem en totes les casetes dels anys 1920 del Verdum i, de pas, ens preguntarem si el barri s’hauria d’escriure amb m o amb n. També coneixerem, és clar, alguns dels torrents i antics camins. Gran part de la informació l’he pogut aconseguir gràcies a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, una entitat que fa més de trenta anys que promou i fa recerca sobre la història dels tretze barris del districte. També en això, els veïns han fet més feina que l’administració, tot i que avui disposen d’un espai, dins de l’Espai Flavència, d’altra banda, ben merescut. El de Nou Barris és un dels millors arxius sobre història local que he trobat a Barcelona. Tenen centenars d’imatges sobre exactament allò que busques. Les anirem veient.