El lloc de Vilapicina és una cruïlla de camins. En el punt on hi ha l’església s’hi creuen el camí de la Travessera de Dalt o camí de Piferrer, que va de Sant Andreu de Palomar a Gràcia, Sarrià i Pedralbes, i el de Sant Iscle, que va cap a Collserola i Cerdanyola, passant per l’església de Sant Iscle de les Feixes.
Can Basté i el pont cap a l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, a principis del segle XX. Per sota hi passa el camí de la Travessera de Dalt. Font: Estudi de la Masia Catalana, Centre Excursionista de Catalunya.
El camí passa per sota del pont de Can Basté, que connecta l’eslgésia de Santa Eulàlia i la masia. El camí, però, es troba per sota dels dos edificis i fa una petita pujada per arribar al nucli de Vilapicina. Tot i així, per entrar a l’eslgésia, encara s’han de pujar uns graons.
El pont i la base de l’església.
El terra de l’eslgésia es troba, per tant, ben bé un metre i mig per sobre del nivell del camí. La base del temple té dues parts: una primera, que sobresurt de la paret de l’edifici, feta d’una barreja de pedres mal arrenglerades i morter de calç, i una segona, amb pedres arrenglerades de forma més ordenada i que forma una unitat amb la paret. Tot i això, es pot endevinar on acaba la base i comença el mur de l’església.
Gran part de la base de l’edifici és d’origen romà, tot i que ha anat sent reconstruït durant els segles. Així, una part de les pedres d’aquesta base, els carreus més ben tallats, va ser reaprofitada per la construcció de les masies dels voltants –potser també per a l’hostal de Ca n’Artés-. La base de l’església forma, a més, un mur de contenció que, a més, deixa l’església enlairada, en un bon punt per a controlar i dominar el pas del camí per aquest indret.
Detall de la base de l’església.
L’església de Santa Eulàlia de Vilapicina va ser reconstruïda l’any 1781, sufragada pels veïns de Vilapicina i, en gran part, per la família Nadal, propietària de Can Basté. El temple s’amplià considerablement i s’hi afegí una façana amb esgrafiats i un campanar. De l’església anterior, romànica, en va quedar la zona de l’altar i la petita sagristia, ara convertides en una capella lateral.
Planta de l’antiga església romànica sobreposada a la planta de l’església del segle XVIII.
La capella romànica es va descobrir sota l’estucat que recobria i recobreix la majoria del temple. En aquesta part de l’església però es va decidir retirar-lo per mostrar les pedres i els arcs romànics.
La capella de l’altar, d’origen romànic.
La petita capella conserva vestigis de moltes èpoques diferents. D’una banda l’arc o dovella de l’esquerra, fet de carreus i pedres reaprofitats de diferents llocs i el de la dreta més homogeni. Tot sembla l’església patí una destrucció important durant la ràtzia d’Almansor, l’any 985. Gran part d’aquesta capella és, per tant, del segle X.
Detall de l’arc central de la capella.
A la base de l’arc central hi veiem una pedra llarga, que fa de base i de banqueta. Es tracta d’un carreu d’origen romà, que va ser reaprofitat d’una antiga construcció, potser una vila romana, que donaria nom a l’indret: Vila-picina.
Tres orígens pel nom de Vilapicina
Com hem vist, l’església de Santa Eulàlia alguns vestigis del passat romà d’aquest indret. A més dels rastres físics, l’església i l’indret també conserven el nom d’origen romà. Tot i que sabem del cert que es tracta d’un nom d’origen llatí, hi ha tres teories del seu origen.
La primera relaciona l’afegit picina amb el de peix, piscis, i ho vincula al fet que era un símbol paleocristià. Segons aquesta teoria, per tant, Vilapicina hauria estat un dels primers llocs de culte cristià al pla de Barcelona.
La masia de Can Sitjar, que estava a la plaça de Virrei Amat, a prop del nucli de Vilapicina. Font: Estudia de la Masia Catalana, CEC.
Segons Joan Coromines, el nom de Vilapicina –ell ho escriu com a Vilapiscina- vindria, senzillament, del fet que hi havia una piscina o bassa, a prop d’una vila romana. Coromines proposa que aquesta vila pogués ser Can Sitjar, que disposava d’una mina d’aigua i dues grans basses. L’edifici estava, a més, al costat de la Riera d’Horta. Tot i això, el nom de Can Sitjar de Vilapicina ve del fet que els masovers de la masia de Can Sitjar Gran d’Horta i no del fet que la masia tingués sitges.
Cotxes aparcats davant de Can Sitjar Gran, al passeig Valldaura, a Horta.
Una tercera història pel nom de Vilapicina ve del fet que a l’edat mitjana hi havia forns de pega a la zona. El mot llatí per a pega és pixis, que acabaria derivant a Vilapixina o Vilapicina. El forn també va donar nom a la masia de Can Peguera, que es trobava camí de Sant Iscle amunt. La masia va ser enderrocada als anys 1940, però Can Peguera segueix donant nom al barri de cases barates construït entre 1928 i 1929.
Can Peguera, poc abans de la construcció de les cases barates. Font: blog Memòria dels Barris.
El nucli històric de Nou Barris
L’any 1721 es va aprovar la nova organització territorial de Catalunya, en municipis, corregiments i províncies. Al pla de Barcelona moltes de les parròquies fora muralles van convertir-se també en ajuntaments: Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià, Sans, Sant Genís dels Agudells (després Horta), Sant Andreu de Palomar, etc.
Alguns dels nous municipis eren poca cosa més que una església, una rectoria i un petit grup de masies escampades pel territori, com ara Sant Gervasi o Vallvidrera. Vilapicina, en canvi, no va esdevenir un municipi, tot i que tenia prou població i entitat per ser-ho i va acabar formant part del terme de Sant Andreu de Palomar. És probable que Vilapicina no fos municipi independent pel fet d’estar massa a prop del poble de Sant Andreu o a mig camí d’Horta.
Vilapicina a la dècada de 1970.
Sigui com sigui, Vilapicina s’anomena avui sovint el nucli històric de Nou Barris, el districte que, justament, té fama per ser el més nou de la ciutat. D’alguna manera, s’ha convertit en centre històric d’un nou àmbit territorial. Comença a aparèixer a les guies turístiques i és un símbol del patrimoni del districte juntament amb el Castell de Torre del Baró i la Torre Llobeta.
És per això que hem començat parlant precisament de Vilapicina. Com veurem a les properes entrades, de llocs antics n’hi ha molts a Nou Barris. El patrimoni històric, social i arquitectònic s’estén per tots els barris del districte fins al punt que es dilueix i confon amb la fesomia de cada indret. És perillós triar un lloc com a vestigi històric, com a centre, per acabar oblidant la miríade de torretes modernistes, masies, carrers, noms, rieres i camins que travessen Nou Barris.