El carrer Carolines i la casa Vicens l’any 1962. Al fons del carrer encara s’hi veuen els arbres de la Font de Santa Rita, que havia format part del jardí de la casa. La Font i el jardí s’enderrocarien aquell mateix any per a construir-hi un bloc de pisos.
Santa Rita és una de les santes més populars entre els creients de l’església catòlica. És coneguda com la patrona dels impossibles. El 22 de maig es celebra al Raval, al voltant de l’església de Sant Agustí Nou, la festa de Santa Rita, patrona de l’antic convent. Molta gent ve a portar roses a les relíquies de la santa que es conserven dins de l’església (1).
La cantonada de la Riera de Cassoles (avui Avinguda Príncep d’Astúries) i el carrer Carolines, on hi havia hagut la Font de Santa Rita.
Però Santa Rita és també un petit racó, l’encreuament entre dos camins (de fet, una riera i un camí), el nom d’un forn centenari i la raó per la qual algunes dones del barri es diuen Rita.
La Riera de Cassoles l’any 1932, una mica per sobre del carrer Guillem Tell. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
El que avui és l’avinguda Príncep d’Astúries va ser durant molts segles una de les rieres més importants del Pla de Barcelona i, segons alguns autors, el vestigi de l’antic camí ral de Collserola i Sant Cugat. Per l’erosió de l’indret s’enfangava sovint els dies de pluja i va acabar convertint-se en llera de riera.
La paret d’una antiga torre prop de l’actual cruïlla del carrer Madrazo amb la Riera de Cassoles (Avinguda Príncep d’Astúries), amb propaganda electoral l’any 1936. Per l’estil de l’edifici sembla ser un edifici del segle XVII o XVIII, que avui ja no existeix. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
No és d’estranyar, per tant, que hi hagués una font. A més de ser riera, deuria tenir molta aigua al subsòl, a través de deus subterrànies. No sabem quin va ser l’origen del Pou de Santa Rita, però podem suposar que té més de dos segles d’història.
Mapa de la parcel·lació d’Antoni Rabassa, de l’any 1836. Font: Enric Serra i Riera (2).
L’any 1835 Antoni Rabassa hereta el que quedava de la finca de Can Trilla de la seva padrina Àgueda Trilla, que ja havia parcel·lat una bona porció de la finca de la masia (3). La porció de terra que hereta Rabassa, però, està limitada per diferents construccions més antigues, a més de la Riera de Cassoles.
La masia de la Fontana limità la finca que Antoni Rabassa podia parcel·lar per la banda de mar. La Fontana limitava també amb la Riera de Cassoles, una bona font d’abastiment d’aigua. Font: Centre Excursionista de Catalunya.
A més de Can Trilla i La Fontana, dues grans masies del segle XVII, hi havia altres construccions més antigues que limitaven el terreny de la finca que encara quedava lliure per parcel·lar i urbanitzar. La banda muntanya del carrer Carolines, per exemple, estava ja totalment construïda, tal i com mostra el mapa de Serra i Riera (4).
Palauet neoclàssic que estava a la cantonada del camí de Gràcia (carrer Gran) i la Travessia de Sant Gervasi (Carolines), probablement del segle XVIII. Fotografia de Josep Barrillon, font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
En l’època en que Antoni Rabassa urbanitza l’entorn dels actuals carrers Bretón de los Herreros (llavors Padilla) i Aulèstia i Pijoan (Riego) el carrer Carolines ja existia com a carrer – camí, anomenat Travessia de Sant Gervasi. Es tractava d’un antic camí que menava a Sant Gervasi de Cassoles. El terme municpal de Cassoles començava justament un cop creuada la Riera de Cassoles, que encara avui fa de frontera entre els districtes de Gràcia i Sarrià- Sant Gervasi.
La cantonada de la Travessia de Sant Gervasi – carrer Carolines i el carrer Gran avui. A la dècada de 1930 s’enderrocà el palauet per construir-hi un bloc d’edificis.
La Travessia de Sant Gervasi – carrer Carolines té continuïtat directa amb el carrer Santa Àgueda, antic límit de la finca de Can Trilla, creuat el carrer Gran. A l’altra banda de la Riera de Cassoles, el Guillem Tell manté també més o menys la continuïtat de la Travessia de Sant Gervasi.
Un dels edificis més antics del carrer de les Carolines, de l’any 1856. Actualment acull una congregació religiosa al costat d’un dels centres de formació de la fundació Pere Tarrés.
La Travessia dibuixa un eix paral·lel a les altres dues Travesseres, la de Gràcia i la de Dalt. És possible que es tracti per tant d’un antic camí carreter d’origen antic -potser medieval-.
Fragment del mapa municipal de Gràcia de l’any 1863, d’Antoni Rovira i Trias. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
Al mapa de 1863 d’Antoni Rovira veiem la Travessia de Sant Gervasi amb el nom Carreró de Sant Gervasi. De nou hi veiem edificacions disperses a la banda muntanya, que semblen d’origen pre-urbà, rural, és a dir, d’abans que Gràcia s’anés convertint en ciutat. Sabem, per l’estudi de Serra i Riera que la banda muntanya de la Travessia estava construïda almenys des de la dècada de 1830.
Al mapa, però, destaca un altre camí, paral·lel al carrer Gran. Pel que hi veiem sembla un camí carreter que porta cap a una casa que es troba enretirada de la Travessia de Sant Gervasi, probablement un edifici de caràcter rural.
El carreró de les Carolines mirant cap al carrer de les Carolines.
Aquest camí carreter segueix existint avui com a carreró, però sense l’edifici que l’havia originat. Avui el carreró de les Carolines és un atzucac que no porta a cap casa.
La Casa Vicens l’any 1962. Al fons encara s’intueixen els arbres del jardí del Manantial de Santa Rita, poc abans de ser enderrocat. Font: Club Excursionista de Gràcia – Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
Són molts els turistes que venen a visitar la Travessia de Sant Gervasi, però no per recordar el Pou de Sant Rita ni el pas de la Riera de Cassoles. Van a veure la Casa Vicens, la primera casa dissenyada per Antoni Gaudí, l’any 1883.
Tanmateix, segons consta al registre de l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia, però, Manuel Vicens i Muntaner, propietari d’una fàbrica de ceràmica el nou propietari de la finca a la Travessia de Sant Gervasi heretat de la seva mare, va haver de demanar dos permisos per a la construcció de la Casa Vicens. A més del permís per a la construcció del nou edifici va haver de demanar-ne un altre per a l’enderroc d’un edifici preexistent.
L’església annexa al centre de formació de la fundació Pere Tarrés no segueix l’alineació actual del carrer de les Carolines. És l’únic edifici que segueix encara l’alineació antiga, anterior a la dècada de 1880 en que el carrer era força més estret.
Com recorden la gent més gran de Gràcia i del Farró i el Putxet, els barris de Sant Gervasi de Cassoles més propers a Gràcia, era habitual anar a visitar el manantial de Santa Rita per prendre-hi les aigües, que, segons sembla, tenien una mica de gas. El preu d’un got d’aigua del manantial costava pocs cèntims de pesseta, i es prenia al jardí de la font. Una veïna del carrer Bertran, al Putxet, recorda com anava a la font que hi havia a la riera i que aquest va ser un dels motius pels quals la van batejar amb el nom de Rita.
El forn de Santa Rita al carrer Gran. Segons expliquen els treballadors del forn es tracta d’un forn pràcticament centenari que sempre ha portat aquest nom. L’edifici és un dels més antics del carrer Gran, del primer terç del segle XIX (5).
L’entorn del Pou de Sant Rita va ser durant dècades –i segles- l’indret d’un petit i dens paisatge cultural. Queda clar que fou habitat des de fa almenys dos-cents anys, sinó més, abans fins i tot que es comencés a construir la Gràcia urbana a partir del segon terç del segle XIX.
El meandre que fa la Riera de Cassoles (avinguda Príncep d’Astúries) ja apareix als primers mapes del pla de Barcelona, del segle XVIII. La riera fa el meandre just allà on hi havia el Pou de Sant Rita.
L’any 1962 només va caldre enderrocar el petit templet del manantial i arrasar el jardí per construir-hi un bloc d’edificis a canvi de grans guanys econòmics per esborrar la memòria física d’aquest lloc tant antic. Però hi ha veïna del carrer Bertran que es diu Rita i el forner que fa trenta anys va decidir no canviar el nom de l’antic forn que acabava d’adquirir dels antics forners. I turistes que tot i no poder fotografiar la Casa Vicens, ara propietat d’un banc andorrà i coberta amb una lona per la restauració que la convertirà en una casa-museu, venen aquí, en un modern peregrinatge laïc, arquitectònic, subtilment dedicat a Santa Rita.
La Casa Vicens al tombant del segle XX. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
—
(1) Font: viquipèdia. Articles sobre Santa Rita i la Festa de Santa Rita.
(2) Enric Serra i Riera, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia, tesi doctoral (1993).
(3) Serra i Riera, op. cit.
(4) Serra i Riera, op. cit.
(5) Elsa Castella, Les masies de Gràcia. Vestigis d’una ruralia històrica, Taller d’història de Gràcia, Gràcia (2006).
Soc gracienca i sempre hem viscut al carrer Gran a tocar amb Carolines, anavem al forn de Santa Rita (segons la meva mare era el millor del barri).
Per mi la casa Vicens sempre ha sigut un misteri, encara avui en dia si hi passo m’aturo a mirarla, m’encanta.
Els meus avis m’explicaven lo maca que havia sigut a primers de segle amb tot el jardi que arrivaba a príncep d’Asturies i havia el templet.
Suposo que ara fa molts anys que no es fa, per ho m’enrecordo que el dia de Santa Rita obrien el jardí i podies entrar a veure una gruta en la que hi havia la santa
Montse! Gràcies de nou per comentar i llegir el blog! Com dius el jardí de la casa Vicens anava de la casa fins a l’avinguda Príncep d’Astúries (Riera de Cassoles). Primer es va construir un bloc entre la casa i el Manantial de Santa Rita i després es va enderrocar el manantial per construir-hi un gran bloc de pisos. És una llàstima que hagi desaparegut el jardí i la font!
Pel que sé encara es celebra la diada de Santa Rita i fins l’any 2014 la família obria la casa el dia 22 de maig. Al pati del darrere de la casa Vicens hi ha una capella dedicada a Santa Rita on s’hi feia una missa el dia 22 de maig. Amb les obres que s’estan fent a la casa la missa es va traslladar a la capella de la Fundació Pere Tarrés, al costat de la Casa Vicens.