L’estiu de l’any 1850 Gràcia aconseguia per tercer cop independitzar-se de Barcelona i tenir, per fi, municipi propi. Aquell mateix any s’aprovava la parcel·lació i urbanització d’una gran peça de terrenys entre el Torrent de l’Olla i la Torre de la Virreina.
L’església de Sant Joan de Gràcia, a la plaça Virreina, construïda al lloc exacte on era el Palau de la Virreina de Gràcia i, molt probablement, amb la runa i les pedres sobrants que va deixar l’enderroc de la torre.
A la dècada de 1840 el negoci de les parcel·lacions i urbanitzacions a Gràcia, que havia viscut un fort impuls a la dècada de 1830, s’havia estancat. L’any 1850, però, Josep Rossell, comerciant de pedres precioses, havia adquirit una part important de la finca de l’antiga Torre de la Virreina.
Fragment del mapa de Tomàs Sanmartí, de 1849. Hi veiem la finca, trapezoïdal, de Josep Rossell –llavors encara en mans de Simó Singla-, encara per urbanitzar. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
En només en un any, la peça que havia comprat Rossell, havia tingut dos propietaris més: Francesc Carreras l’havia venut, com a part de la seva finca, a Simó Singla. Singla, al seu torn n’havia venut una part a Rossell, segurament per un preu superior al de la compra (1).
Es tractava d’una porció de terreny molt gran, de vuit mujades (unes quatre hectàrees), que Rossell decidí urbanitzar tota de cop. El projecte de Rossell era força arriscat (2), ja que pretenia vendre parcel·les en una finca que estava allunyada dels grans eixos viaris de Gràcia: la Travessera i el camí de Gràcia (actual carrer Gran).
La finca de Rossell es trobava, però, envoltada de carrers que ja estaven urbanitzats. D’una banda, l’antic carrer de Sant Antoni (actualment carrer Astúries), habitat des del segle XVIII, i els carrers Santa Àgata i Trilla, parcel·lats a principis de la dècada de 1830. De l’altra els carrers del Solitari (avui Congost) urbanitzat a la dècada de 1840, i el paisatge de petites masies disperses: Can Vidalet, Cal Conrado, Cal Casaca. Al bell mig de Gràcia, el Palau de la Virreina, que en aquella època era propietat de l’Hospital de la Santa Creu.
El carrer Mateu, prop del Torrent de l’Olla i just a sobre del carrer Astúries. Hi veiem cases que semblen haver estat construïdes aglutinant i sobreposant diferents edificis, amb pisos a diferents altures. Es pot tractar d’edificis antics, del primer terç del segle XIX, que han anat sent ampliats. Les cases de les parcel·lacions de Rossell, en canvi, van ser construïdes d’un sol cop i no a partir d’edificis més antics.
La forma de construir, d’urbanitzar, de parcel·lar la peça de Josep Rossell serà diferent a la d’altres llocs de Gràcia, habitats des de feia més temps. Per una banda, trobem petits nuclis rurals o preindustrials, construïts a partir de petites cases rurals que acaben convertint-se en edificis urbans. De l’altra trobem els edificis de la Travessera i el carrer Gran, que concentren gran part de l’activitat comercial de la vila de mitjans segle XIX. Per últim, les places i els carrers sorgits de les parcel·lacions fetes fins a la dècada de 1830.
Fragment del mapa de Antoni Rovira i Trias, de 1863. Hi veiem bona part de la finca de Rossell ja construïda. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.
L’enorme finca de Rossell s’edifica tota des de zero. No hi trobem cap camí ral, masia, cap element antic ja construït. Moltes de les primeres cases que s’hi construeixen són només de planta baixa o planta baixa i pis. La densitat dels nous carrers és força baixa. El caràcter de la nova barriada serà eminentment residencial, a diferència de les parcel·lacions anteriors, que sovint estaven prop d’una fàbrica, d’un mercat o d’una zona de masies.
Detall d’una de les primeres cases construïdes a la finca de Rossell, al carrer de la Plata (ara Guilleries), entre Perla i Vallfogona, amb l’any de construcció al targetó de l’entrada.
Com moltes de les altres parcel·lacions, la de Rossell també reserva un espai central per a una plaça, la del Diamant. A més, però, la parcel·lació de Rossell permet, per primer cop, donar continuïtat al carrer Ample (actualment carrer Verdi), que puja des de la plaça d’Isabel (ara, Revolució) en direcció a la muntanya.
El mateix edifici, vist sencer.
Flanquejat per tres places, el tram central de Verdi és, avui, un dels més populars per als barcelonins que venen a Gràcia, pels cinemes Verdi i la gran quantitat de bars, restaurants i botigues que hi ha. Gràcia guanya així un nou carrer cèntric, que s’afegeix als dos antics camins: la Travessera i el camí de Gràcia-carrer Gran.
Dos dels edificis més antics del barri del Joier, també al carrer de la Plata, prop de la plaça Diamant.
És a la plaça del Diamant i al carrer Ample que es comencen a construir els primers edificis alts, de planta i dos pisos o, com a màxim, planta i tres pisos. Mentrestant, als carrers del voltant hi sovintejaven les casetes baixes.
Un dels pocs edificis de planta i pis del carrer Ample (Verdi), segurament, un dels primers que es van construir en aquest tram del carrer.
La parcel·lació va ser més lenta que en les parcel·lacions que s’havien fet fins llavors, amb l’excepció del carrer Ample. Totes les parcel·les del carrer es van trobar emfiteuta el mateix any 1851. Deu anys més tard, encara hi havia parcel·les buides, sobretot al Torrent de l’Olla. D’altres propietaris havien previst aquest fet evitant oferir parcel·les que donessin a un torrent; però Rossell es va arriscar a parcel·lar també el marge esquerre del Torrent de l’Olla; potser per treure el màxim benefici del negoci.
El barri del Joier
Es fa difícil saber quants barris té Barcelona. El barri pot tenir sovint molts significats. D’una banda trobem els barris oficials, definits als mapes municipals. De l’altra hi ha barris que, tot i no aparèixer al mapa de barris de l’ajuntament, tenen una entitat, un nom, fins i tot una identitat propis, clarament definits.
A l’entrada de l’edifici de la cantonada de la plaça del Diamant i el carrer Topazi hi consta l’any de construcció: 1860. És un dels primers edificis que es van construir a la plaça. Al costat esquerre veiem part d’un edifici que, tot i també ser centenari, es veu molt més modern i de caràcter més urbà. Tot i que la majoria dels edificis de Gràcia van ser construïts durant el segle XIX, hi ha moltes diferències, segons el moment en que van ser edificats.
Però hi ha també certs barris més subtils, que no tenen nom, ni una identitat definida. Els seus habitants, però, hi tenen tot el que necessiten; les botigues, els bars, el quiosc. Gràcia és quelcom més que una vila; no només per la seva història, l’associacionisme, les festes majors o la seva fesomia. Ho és per la seva mida. Més que un barri és una ciutat de mida mitjana –d’una mida comparable a Mollet del Vallès o Granollers i més gran que ciutats com Vic o Sant Adrià de Besòs.
Gràcia és una ciutat formada per diferents barris que, tot i no tenir nom i entitat definits, tenen una fesomia diferenciada. Sovint es tracta d’espais al voltant d’una plaça. Dins l’aparent homogeneïtat de l’arquitectura gracienca cada barri, parcel·lat o construït en un moment diferent, sobretot al llarg del segle XIX, presenta més o menys subtils.
Detall d’un edifici a la cantonada dels carrers Topazi i Robí. L’edifici té un petit entresòl a sota del primer pis. És possible que originàriament l’edifici tingués només planta i pis i que després se li afegís la primera planta. A Gràcia s’hi poden trobar forces edificis així; que semblen haver estat cases baixes, humils, amb planta baixa i un petit primer pis, però on després s’hi va alçar un primer pis més alt.
Al barri del Joier hi trobem molts edificis de mitjans del segle XIX, amb relativa poca densitat. Es tracta d’un barri sensiblement més benestant comparat amb la zona baixa de la vila. A més hi ha molta activitat comercial al voltant del carrer Verdi, que sens dubte segueix sent, en alguns aspectes, el centre social de Gràcia. L’imaginari literari de Gràcia orbita encara entorn de la plaça del Diamant. I Verdi del Mig porta anys guanyant el concurs dels carrers guarnits, a desgrat dels carrers més perifèrics, que també es mereixerien guanyar-lo.
Però l’element més distintiu del barri són els seus noms de carrers. Josep Rossell va decidir batejar-los tots amb els noms de pedres i metalls preciosos: Maragda (ara Astúries), Topazi, Plata (ara Guilleries), Or, Perla i la plaça Diamant, amb l’única excepció del carrer Ample, del qual ja s’havien obert més trams per sobre i per sota de la seva finca.
La plaça Diamant, l’any 1918, fotografiada des de la banda de baix, el carrer Or, prop del Torrent de l’Olla.
Es tracta de reduir l’escala dels barris, la mesura de la nostra forma de veure la ciutat, per què no sigui quelcom d’inabastable. El barri, el veïnat, entès com el propi entorn immediat, és una –potser l’única- forma de fer abastable la ciutat.
—
(1) Enric Serra i Riera, Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia, tesi doctoral (1993).
(2) Serra i Riera, op. cit.