Sardana ballada a la carretera de Collblanc, a principis del segle XX, durant la festa major, que se celebrava per la Mare de Déu de la Mercè. Avui en dia la festa major se celebra pocs dies més tard, per Sant Ramon.
Avui en dia seria difícil ballar una sardana al bell mig de la carretera de Collblanc, pel tràfic constant de cotxes i autobusos de interurbans que tenen la seva parada final en aquest indret. Tot i això, aquest tram del carrer de Collblanc conserva encara molts dels edificis de la imatge de fa cent anys. Hi ha és clar, alguna excepció. En la imatge hi veiem alguns blocs de pisos, que trenca la successió de cases baixes o centenàries de la primera o segona del segle XIX i principis del XX.
La banda de muntanya del carrer de Collblanc conserva molts edificis centenaris.
Després de més d’un mes de pausa, tornem a publicar una entrada al blog. La feina de final de curs i alguns problemes informàtics ens han tret temps per treballar i publicar al blog. Ara que ja s’acaba el curs hi tornem. De nou resseguirem els vestigis del Collblanc del segle XVIII i compararem traçats d’antics camins.
Francisco de Zamora
Entre 1785 i 1790, l’intelectual il·lustrat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya per descriure’n els pobles i els seus habitants, els paisatges i camins amb molt de detall. Al pla de Barcelona parla de petits nuclis rurals com Sant Genís dels Agudells o la Farigola de Vallcarca.
La capella de Collblanc, del segle XVII. Al costat, el que podria l’Obrador dels Lluch, en una imatge dels anys 1920. Font: Arxiu Gavin.
Tot i seguir la carretera reial en direcció a Esplugues, Sant Just Desvern i Martorell, no fa cap menció del nucli de Collblanc. Zamora, per tant, va passar per Collblanc sense fer-ne esment.
El Collblanc de Francisco de Zamora
Podria semblar, per tant, que quan Zamora passà per Collblanc, aquell paratge estava deshabitat i per urbanitzar. Si avui passem per Collblanc trobarem molts edificis antics que, però, tenen cent o, com a màxim cent cinquanta anys i que, per tant, no hi eren a finals del segle XVIII.
Les senzilles cases menestrals del Garatge Collblanc i la botiga de maletes i bosses Mas i Mas són alguns dels edificis més antics de Collblanc, segurament de mitjans del segle XIX.
Però a Collblanc hi havia almenys tres edificis més antics que han desaparegut: una masia i la seva capella, a més de l’hostal, que vem conèixer fa un mes, construïts al segle XVII. Hi havien de ser, per tant, quan Zamora va passar per Collblanc.
L’hostal i la capella foren enderrocats a la dècada de 1920. Quedava però un altre edifici del segle XVIII: l’Obrador Lluch. L’obrador havia estat una ebenisteria. Segons Josep Maria Jordà i Capdevila (1) l’edifici on es trobava l’obrador tenia una entrada amb una arcada feta de grans carreus a l’estil del de les antigues masies. Un dels trets més interessants per Jordà era el fet que des del carrer s’havien de baixar diversos graons a l’entrar a la casa. L’alçada del terra de l’Obrador estava força per sota del nivell del carrer de Collblanc. Per Jordà, aquest fet era una prova que l’edifici era anterior a la construcció de la carretera reial, de la dècada de 1760.
L’obrador Lluch va tancar l’any 1997 quan es va jubilar Ricard Lluch, l’últim d’una nissaga de quatre generacions d’ebenistes. L’establiment va tancar després de 127 anys. L’edifici del número 31, un dels més antics de Collblanc, va ser enderrocat sense cap mena de mirament. Al seu lloc hi ha un bloc de pisos (l’edifici de l’esquerra de la imatge). A peu de carrer no hi ha cap menció de l’existència de l’obrador.
Segons Jordà i Capdevila l’obrador es va construir al peu de l’antic camí ral d’origen romà i medieval. Aquest camí tenia més o menys el mateix traçat que la nova carretera vuitcentista, tot i en pocs trams coincidia exactament. És probable que ambdós traçats coincidissin, però, en aquest punt, just davant de l’antic obrador.
Can Ramonet, l’any 1994. Font: Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.
L’enderroc de l’Obrador coincidí, pocs anys després amb l’enderroc de la Vaqueria, al carrer Major de l’Hospitalet i amb l’antiquíssim hostal de Can Ramonet, a la cruïlla de la Riera Blanca i el carrer de Santa Eulàlia, tres edificis emblemàtics històrics substituïts per blocs de pisos de promoció privada. Són una mostra del poc respecte que encara avui en dia té el consistori de l’Hostpitalet –i molts d’altres de la regió metropolitana- envers del seu propi patrimoni.
El Forn
Tot i això, al carrer de Collblanc hi queda encara un edifici que a primer cop d’ull ja sembla tenir molta història.
El Forn Rovira
Si comparem aquesta imatge amb la que vèiem al principi, veurem que l’edifici de fa cent anys era pràcticament igual, amb l’excepció del rellotge de sol, que sembla un afegit modern.
Detall de la imatge antiga, amb el forn, a principis del segle XX.
Destaca sobretot l’estructura de l’edifici, que sembla voler imitar la d’algunes masies: tres cossos amb un de central més alt, amb planta, pis i golfes amb galeria porxada.
A l’entrada del nou Forn Rovira hi posa la data d’obertura: 1925. Tot i això, l’interior del forn ha perdut completament la fesomia original i s’assembla més a una cafeteria – forn de pa d’una cadena. De fet, el Forn Rovira ha establert una cadena de forns per la zona. N’hi ha almenys dos més a Collblanc i Badal.
Al seu llibre, Jordà i Capdevila (2) explica que hi havia dos establiments i edificis antics que havien arribat als nostres dies: l’obrador i el forn. Jordà i Capdevila publicava el seu llibre l’any 1996, un any abans del tancament i enderroc de l’Obrador Lluch. Per tant, avui, només queda dempeus un dels edificis del Collblanc del segle XVIII: el forn Rovira.
Els graons i el Camí de Dalt
Com havíem explicat a l’anterior entrada, abans que s’hi construís la Carretera Reial de Barcelona a Lleida, Saragossa i Madrid, ja hi passava l’antic camí ral, d’origen romà i medieval. S’havia anomenat Camí de Dalt, per contrast amb el Camí de Provençana (o de Baix), que anava per la carretera de la Bordeta, Santa Eulàlia, i enllaçava amb el Carrer Major de l’Hospitalet, en direcció a Cornellà i Sant Boi o al delta del Llobregat.
El Passatge de Rius des de la Travessera de les Corts.
Fins al segle XVIII el Camí de Baix sempre havia estat el camí més transitat per sortir de Barcelona cap al sud, però la construcció de la nova carretera reial a la dècada de 1760 va fer augmentar molt el trànsit pel traçat de dalt per Sans i Collblanc.
Tot i això, Collblanc ja existia abans de la construcció de la nova carretera. Hi havia almenys un hostal, una capella i un grapat de masies disperses. El forn, probablement, es va construir a finals del segle XVIII seguint el traçat de la nova carretera. Com hem vist, es van enderrocar tots els edificis més antics de Collblanc: l’hostal i la capella, a la dècada de 1920 i l’Obrador Lluch, l’any 1997.
El passatge de Rius és un atzucac. Com es veu a la imatge, al final del passatge hi ha una tanca i, al darrere, una palmera.
Tot i això, queden traces del que havia estat el Collblanc del segle XVIII. A més del forn, trobem el passatge de Rius. Es tracta d’un atzucac. Els passatges i, encara més, els atzucacs, són sovint vestigis amb molta història. És probable que el passatge de Rius sigui un vestigi del pas de l’antic camí ral per Collblanc, que reapareix, pocs metres més enllà, com a carrer: la Travessera de Collblanc.
L’antic camí ral seguia, bàsicament, el mateix traçat que la carretera reial, però de forma menys rectilínia. Originàriament deuria tenir també un traçat força recte, però el pas del temps en va anar variant el traçat per adaptar-se a l’orografia canviant: rieres, torrents, desnivells, edificis importants, etc.
Al final del passatge de Rius, al costat de la palmera, visible des de l’entrada del passatge, hi trobem un senzill edifici de planta baixa i dos pisos i amb un terrat a dues aigües.
De nou, com passa sovint, no hi ha cap informació sobre què era i quina història té aquest edifici. Tanmateix, per la fesomia sembla podria ser un edifici força antic, fins i tot del segle XVIII.
L’edifici, des d’una altra perspectiva.
La seva ubicació és també molt interessant; està molt enretirat de la carretera, però en segueix l’alineació. Es tracta d’un edifici aïllat, que segurament es construí aquí envoltat de camps, abans que Collblanc s’urbanitzés, a finals del segle XIX i principis del segle XX. Podria ser que en aquest indret hi hagués hagut un edifici més antic que, al ser reformat, a la segona meitat del segle XVIII s’alineés amb la nova carretera?
Fragment d’un mapa de 1921. En taronja el probable traçat de l’antic camí ral. Ressaltat en blau, l’edifici del passatge de Rius. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.
Hi ha, a més, un últim detall interessant d’aquest edifici. Quan Jordà i Capdevila descriu l’Obrador Lluch explicava que a l’entrada del taller s’havien de baixar una graons. L’obrador, per tant, estava enfonsat respecte el nivell del carrer de Collblanc, de la carretera reial.
L’entrada de l’edifici del passatge de Rius.
Passa quelcom de semblant amb l’edifici del passatge de Rius. L’entrada des del passatge està almenys dos graons per sobre que l’entrada de l’edifici.
Com tants altres barris, la trama urbana -i social- de Collblanc és densa i contradictòria, fruit d’almenys quatre segles d’evolució i, com en tants altres casos, ha estat molt poc estudiada.
—
(1) Jordà i Capdevila, Josep M., Collblanc i la parròquia de Sant Ramon Nonat, ed. de la Parròquia de Sant Ramon Nonat, Collblanc (1996).
(2) Jordà i Capdevila, op. cit.
Hola, en primer lloc felicitats per el blog!
M’agradaria portar el meu granet de sorra sobre “El forn”.
Abans de ser un forn va ser una hostada, allà cap al 1890, ja que era una zona de molt de pas per comerciants que anaven a Barcelona a vendre els seus productes.
Després va passar a ser un forn amb la seva botiga, el seu obrador i a la part de d’alt vivien els amos del forn, més endavant aquests van traspassar el negoci a una altra família, pels anys 50 i aquest van mantenir el negoci fins al 2012, que aleshores va ser traspassat als forns Rovira. La data que hi ha a la façana del forn, és l’any que varen començar amb els forns la familía Rovira, però no té res abeure amb l’edifici.
I per últim el rellotge solar que hi ha a la façana està fet per l’obrador Lluch.
Gràcies!
Marc, moltíssimes gràcies per les teves putualitzacions! Ho revisaré!