El Fondo de Valldonzella

Alguns veïns del barri de Sant Antoni tenen pisos de formes estranyes. Al menjador no hi tenen cap angle recte a on posar-hi bé els mobles.

Cruïlla triple dels carrers Entença, Floridablanca i l’avinguda Mistral.

En té la culpa, en part, l’avinguda Mistral, que travessa el barri en diagonal. Des que s’ha convertit en passeig de vianants, però, molts veïns deuen tolerar millor els angles estranys que fa casa seva.

Hi ha però, alguns pisos que no donen a l’avinguda Mistral que també dibuixen formes estranyes, trapezis o rectangles en diagonal. De fet, són poques les illes de Sant Antoni que no tinguin una forma si més no original d’estar organitzades.

L’avinguda Mistral, l’any 1932. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 1872 Pere Ballesté demanava permís per instal·lar una caldera de vapor per a la seva fàbrica de tints. Es tractava d’un permís força freqüent per l’època. Eren molts els fabricants que s’establien a la zona que es començava a conèixer com a Eixample de Sant Antoni.

L’any 1874, poc més de deu anys després de l’aprovació del projecte d’Ildefons Cerdà, ja hi havia instal·lades una cinquantena de fàbriques, a més de quatre bòviles i un prat d’indianes a la zona de Sant Antoni (1). L’indret era molt propici per a la indústria. En primer lloc per la bona connexió, tant ferroviària com viària. Hi passaven dues línies de tren ben a prop, a més de l’avinguda Mistral, llavors la carretera de Madrid, que seguia per l’actual carrer de la Creu Coberta / carrer de Sants.

Sant Antoni va ser el lloc escollit per molts industrials per la seva proximitat amb el Raval, que fins a aquella havia estat un dels grans centres fabrils de la Barcelona emmurallada. Moltes de les noves fàbriques havien tingut la seva seu al Raval (2).

L’antiga fàbrica Moritz, una de les primeres fàbriques en instal·lar-se a Sant Antoni i en tot l’Eixample. Ja constava com a un edifici acabat l’any 1863. Lluís Moritz havia tingut una fàbrica des de l’any 1856 al carrer d’en Cirés i després al Portal de Sant Madrona, al Raval. Font: moritz.com

La fàbrica de tints Coderch i Ballester, de la qual va ser propietari Pere Ballesté, era una de les 5 fàbriques de tints tèxtils que hi havia a Sant Antoni. Tot i això, era una de les més grans del barri, com mostra el fet d’instal·lar una nova caldera de vapor. Tot i això, si avui volguéssim anar a veure l’indret on era aquesta fàbrica trobarem que ni tant sols existeix el carrer on estava situada.

El Fondo de Valldonzella

La seva adreça era Fondo de Valldonzella, 24; després Camí del Fons de Valldonzella (3). Es tractava d’un camí que prenia el nom d’un indret, el Fondo (o Fons) de Valldonzella. Es tractava d’un petit barri de cases aïllades que havia sorgit fora muralles, al voltant del baluard de Sant Antoni, a finals del segle XVIII.

Fragment del mapa d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà, de l’any 1861. És un dels pocs mapes precisos fets de tot el pla de Barcelona i, en especial, de la zona de Sant Antoni abans de l’edificació de l’Eixample. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Al mapa de Rovira i Cerdà hi veiem, encerclat en vermell, el Fondo de Valldonzella. És un dels pocs documents gràfics que hi fan referència. Hi podem veure una xarxa de camins que connecten els dos camins més importants de l’indret: el passeig de la Creu Coberta i la Travessera de la Creu Coberta. El primer dels dos havia estat urbanitzat per convertir-se en passeig arbrat a principis del segle XIX, mentre que la Travessera seguia sent un camí de terra, prou important, però, com per vertebrar tota aquesta zona.

Els dos camins es trobaven, precisament, a on hi havia hagut la Creu Coberta, la creu del terme que indicava el final (o principi) del territori de la ciutat. Era situat en un dels llocs més alts del Turó de la Vinyeta, un turó que ara ha quedat desdibuixat, però que, abans de la urbanització de l’Eixample feia de frontera natural entre Sans i Barcelona.

Com indica el seu nom, el Fondo de Valldonzella era una zona enclotada, entre la muralla de la ciutat i el Turó de la Vinyeta. Hi passaven algunes rieres, com la de Bargalló i la de la Creu d’en Malla, que anaven a desguassar a les zona de les Hortes de Sant Bertran, al Poble-sec.

Valldonzella havia estat un monestir situat a l’indret a on ara hi ha el centre cívic de la Casa Golferichs. Tot i fundar-se a Collserola, la comunitat s’hi va traslladar al segle XIV. El monestir va patir importants destrosses durant els setges de la ciutat, als segles XVII i XVIII i va ser definitivament clausurat després del 1714. La comunitat s’establí primer al Raval i després a la zona de Bellesguard, a la part alta de Sant Gervasi de Cassoles.

La zona del portal de Sant Antoni i de Tallers i el monestir de Valldonzella, fora muralles, a la zona entre l’actual Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni en una representació que va fer Anton van der Wyngaerde del pla Barcelona, l’any 1563.

A mitjans del segle XIX ja feia més d’un segle que el monestir s’havia traslladat al barri dels Àngels del Raval, dintre muralles. Tot i això, l’indret conservava el nom de l’antic monestir, del qual deurien quedar algunes ruïnes.

Amb el setge de 1714 es va imposar la prohibició de construir cap edifici estable a una certa distància de la muralla de Barcelona, per tal d’evitar que cap exèrcit o força militar s’hi pogués parapetar per atacar la ciutat. És així que alguns ravals fora muralles van ser derruïts sense miraments, com ara el Raval de Jesús.

Des de finals del segle XVIII, però, aquesta restricció es va fer més flexible, amb l’excepció d’alguns moments de revoltes, en que la restricció tornava a fer ser efectiva. És així que al voltant del nou passeig de la Creu Coberta i al Fons de Valldonzella van començar a sorgir barraques que oferien begudes als barcelonins que anaven a passejar fora de la Barcelona emmurallada, els diumenges i dies festius.

El Fondo de Valldonzella segons un dibuix de Pau Febrés i Yll, de l’any 1935. Es tracta d’un dels poquíssims -sinó l’únic- documents gràfics sobre aquest indret. Tot i la data del dibuix, 1935, és més que probable que Febrés pintés el barri tal i com l’havia vist anys enrere. Al fons del dibuix s’hi veuen xemeneies, fet que dóna fe del caràcter industrial que va tenir Sant Antoni durant gairebé un segle, i a més ens ajuda a datar el paisatge que retrata el dibuix (pintat l’any 1935) cap a finals del segle XIX. En primer terme veiem una casa, una tanca i uns girasols, que construeix un ambient fins a cert punt bucòlic i fins a cert punt encara rural. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (4).

El Fondo de Valldonzella es convertí en un barri de barraques, que per estar situades en una zona on oficialment estava prohibit construir-hi, havien de ser forçosament provisionals. Tot i això, aquelles barraques eren prou importants i nombroses per aparèixer en un mapa com el d’Antoni Rovira i Ildefons Cerdà. Segons Rovira, al Fons de Valldonzella hi vivia gent molt humil.

Fragment d’un mapa del municipi de Barcelona de l’any 1885. El nou Eixample de Sant Antoni ja està urbanitzat al voltant de les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau i el mercat, però la trama de Cerdà queda molt desdibuixada més enlà. Font: ICGC.

Amb la construcció de l’Eixample de Sant Antoni, a partir de 1861, el Fons de Valldonzella no desapareix. Com veiem al mapa de 1885, la nova trama de l’Eixample sembla barrejar-se amb la trama de camins del Fons de Valldonzella.

L’obertura del carrer Sepúlveda

Fem un salt en el temps. L’any 1928 un propietari -no en sabem el nom- cedia la seva parcel·la al Camí del Fons de Valldonzella a l’ajuntament de Barcelona. Trobem, de nou, una fàbrica vinculada a Sant Antoni i, en concret, al Fons de Valldonzella. L’expedient parla de cessió a l’ajuntament per a l’obertura del carrer Sepulveda.

Imatge aèria de l’entorn de l’avinguda Mistral de l’any 1927. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

A la imatge aèria hi veiem diverses línies. Les de color taronja ressalten les traces dels antics camins anteriors a 1860 en la trama de l’Eixample i que encara segueixen presents avui. Les línies de color lila, però, ens mostren la de dos carrers que van existir fins l’any 1928.

Dues d’elles, assenyalades amb els números 1 i 2, formen part del Camí del Fons de Valldonzella. L’antic camí, segurament l’últim vestigi de la Travessera de la Creu Coberta, mantenia la traça i el nom de l’antic monestir, destruït dos segles abans, o més aviat, de l’antic barri de barraques.

Les dues illes delimitades pels carrers Entença, Vilamarí, Gran Via i l’avinguda Mistral estaven unides, pel pas de l’antic camí. La proximitat amb la plaça Espanya que havia d’acollir el recinte de l’Exposició Universal, l’any següent, va impulsar al consistori a obrir el carrer Sepúlveda i fer desaparèixer aquella petita contradicció urbanístca, aquell petit reducte de resistència a la trama de l’Eixample. A l’Arxiu Històric de Barcelona hi trobem almenys una dotzena d’expedients de cessions de parcel·les, de permutes per altres parcel·les i indemnitzacions, en el que no deuria ser un projecte fàcil.

Sant Antoni abans de Sant Antoni

Per provisional que fos, el Fondo de Valldonzella va ser un dels primers nuclis habitats del barri de Sant Antoni. D’alguna manera, no s’ha insistit prou en el fet que nuclis com el del Fons de Valldonzella van ser l’origen del barri de Sant Antoni i, per extensió, de tota l’Eixample.

Els jardins de Tete Montoliu, a l’interior de l’illa entre els carrers Viladomat, Sepúlveda, Calàbria i Floridablanca. La paret groga, segueix encara el traçat d’un dels camins del nuclis del Fons de Valldonzella. Font: bcncatfilmcommission.com

Casos com el del passatge Conradí, un antic nucli rural que va quedar fossilitzat dins d’una illa de l’Eixample, al barri del Camp d’en Grassot, al districte de Gràcia, ens demostren que, durant molts decennis, els nuclis anteriors a l’Eixample –i els camins carreters i les masies- van conviure i convergir amb les noves urbanitzacions.

 

—

(1) Mercè Tatjer Mir, “La indústria a l’Eixample de Barcelona: el sector de Sant Antoni, 1860, 1874”, Barcelona Quaderns d’història, núm. 14, Barcelona (2008).

(2) Mercè Tatjer Mir, op. cit.

(3) Hi ha documents, sobretot dels segles XIX i principis del XX, en que apareix el nom de Fondo de Valldonzella, i d’altres de més moderns amb la versió catalana, Fons de Valldonzella. M’he decidit per emprar la primera, pel fet que s’emprava en l’època en que existia el barri, i per que són molts els topònims catalans que empren la paraula fondo, com ara el barri (i la parada de metro) de Fondo de Santa Coloma de Gramenet, que pren el nom de l’antic Camí Fondo.

(4) Voldria agrair a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la rapidesa amb que m’han enviat aquesta imatge i les facilitats que m’han donat per publicar-la al blog.