Se nos dice que cuantas personas tuvieron ocasión de pasar el domingo último por la tarde, por el camino que des de el punto de la parada de los coches que prestan servicio de Vallcarca á Barcelona, conduce á la conocida Fuente de Nuestra Señora del Remedio, contemplaron escandalizados como funcionaban en mitad de la via pública una verdadera timba.

Era de ver allí, añaden, como los incautos iban perdiendo su dinero, pues las apuestas menores eren de á 20 reales.

Reccomendamos la antecedente notica á las autoridades.

L’edició del 22 de juny de 1886 de La Vanguardia (1) es feia ressò d’una carta d’un lector (2) apareguda dies abans a La Publicidad. El fet que un diari citi a un altre diari era molt habitual a l’època. Moltes de les pàgines dels diaris barcelonins de la dècada de 1880 es limitaven a enumerar notícies de temes, fonts i llocs diversos sense cap ordre.

El que és interessant en l’article és el fet que un diari conservador i monàrquic com La Vanguardia citi a un diari republicà com ho era La Publicidad. Ho fa, justament, per a denunciar i fer-se ressò d’un acte il·lícit a la via pública. És interessant que el text faci servir el terme via pública. Avui ens imaginaríem un carrer net i endreçat, ben asfaltat, amb voreres, papereres i parterres amb flors. La via pública a la qual es refereix el diari, però, era la llera d’una riera, amb canyissars i horts i un camí de terra.

La riera de Vallcarca, en un dibuix de Pau Yll, de la dècada de 1920. Encara presenta un paisatge plenament rural. Font: Arxiu Històric de la Ciutat  de Barcelona.

Un vespre de finals d’octubre del 1934 uns agents de la brigada d’investigació criminal de la guàrdia civil entraven al Bar Les Canyes, de Vallcarca. Allà s’hi trobava un grup jugant a un joc il·legal. Tots van ser detinguts i portats a comissaria. La notícia portava un títol cridaner i que gairebé resultava temptador, Los juegos prohibidos.

Notícia breu apareguda a La Vanguardia, el 30 d’octubre 1934. Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Com explica el diari, la detenció formava part d’una campanya policial contra el joc a la ciutat. Finalment, va ser processat José Aragón Ruiz, propietari del bar, però per un càrrec diferent: tinença d’armes.

El problema del joc, però, no es limitava només a Vallcarca, sinó que tenia un abast nacional. L’any 1889 Manuel Colmeiro, fiscal del tribunal suprem, presenta una memòria en que descriu els jocs de cartes com a símptomes greus d’una societat malalta, pel gran nombre de sumaris instruïts per suïcidis relacionats amb deutes de jocs (3). L’any següent, el debat es va estendre fins al congrés dels diputats que proposarà prohibir tots els jocs de cartes. La moció, però, no va prosperar.

Quins eren aquests jocs prohibits?  La nit del 22 al 23 de desembre de 1880, quatre mossos d’esquadra intentaven accedir a la taverna de Josep Ozerans a Cardedeu, però la porta estava tancada amb balda. Quan finalment s’obre la porta, els mossos descobreixen un joc de cartes i acusen als presents, un grup de set homes del poble, d’estar jugant al canet, un joc de cartes prohibit. Ells, però, afirmen que estaven jugant al bancadillo, un joc que sí era legal. Alguns jocs, per tant, estaven permesos i d’altres no.

Imatge d’una notícia de La Vanguàrdia, de l’1 de novembre de 1906. Alguns jocs, que avui ens semblen tant inofensius com el burro, només estaven permesos fins a certes hores de la nit. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

Els jocs de cartes sempre anaven acompanyats d’apostes. Es jugaven a les nits, a les tavernes, i feien furor entre les classes socials més humils (4), que es gastaven les seves minses setmanades en apostes i aiguardent. Se’n feien ressò els diaris i els polítics conservadors, escandalitzats per la falta de moral i disciplina dels obrers. La resposta de les autoritats passava per prohibir certs jocs i permetre’n d’altres, o per restringir-ne els horaris de forma més o menys arbitrària.

El Bar Les Canyes

El Bar Les Canyes va rebre nombroses visites de la policia. La pressió policial es va intensificar als anys 1940, tot i que ja no per enxampar a jugadors, sinó per exercir una repressió indiscriminada. Com s’explica a La Campana. Memòria d’una taverna de Gràcia, la policia feia visites periòdiques als bars de la zona de la Plaça de la Creu.

 

“Aquestes ràtzies es practicaven generalment els diumenges al matí (…). Normalment els establiments que tenien el galdós honor de rebre la visita de la policia eren tres: Les Canyes, a la Riera de Vallcarca, local famós pel seu ball de patacada dels dijous, dissabtes i diumenges i on tenia la seu social un equip de futbol amateur, denominat Club Aragón perquè la majoria dels seus socis i jugadors eren emigrants (…) de Terol. En segon lloc, tocava el rebre al bar (…) del senyor Silvestres, situada quasi al costat de l’anterior. Finalment, tot pujant i ja en plena plaça de la Creu, arribava el torn de La Campana.

Com que, invariablement, se seguia la mateixa ruta, la collita de “sospitosos” era més abundant a Les Canyes, sobretot entre els aficionats del club de futbol, gent jove i despreocupada que no portaven cap mena de paper que els identifiqués. Aquesta colla d’indocumentats encetaven la sorprenent renglera de ciutadans immobilitzats al bell mig del carrer, costudiats per un escamot de guàrdies uniformats.” (5)

El Bar Les Canyes, als anys 1940, un dels locals històrics de Vallcarca. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.

La cita de Joan Esteve il·lustra una pràctica típica del franquisme de la postguerra: la detenció d’un grup de persones sense càrrecs, només pel fet de no portar a sobre la seva documentació. Com s’explica al final del capítol, tots els detinguts acabaven sent posats en llibertat  a mitja tarda o al matí del dia següent.

La baixada cap a la Riera de Vallcarca des de la plaça de la Creu, als anys 1930. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Resulta il·lustratiu que el bar sempre fos el primer que visitava la policia. Tot i això, l’autor no descriu el local com un tuguri d’activitats il·legals sinó com un centre social del barri, el lloc de trobada dels immigrants aragonesos, la població més humil del barri.

Durant el seu mig segle d’existència, el Bar Les Canyes es va convertir en porta d’entrada a Vallcarca. El bar era, a més, una institució cultural del barri. Així, durant anys s’hi va reunir el Foment de Vallcarca, l’associació que des de finals del segle XIX organitzava la festa major del barri.

Fragment del mapa de Tomàs Sanmartí, de 1849, en que ja hi apareixen els edificis que formaven el costat sud de la futura plaça de la Creu. Font: Arxiu Municipal del Districte.

El bar i tota l’illa de cases que formava el costat sud de la plaça de la Creu i el passatge del Carreró, van ser enderrocats a principi de la dècada de 1950, per l’obertura de la nova avinguda Vallcarca. Avui, a l’indret a on hi havia el bar hi trobem l’escola Rius i Taulet.

L’afer Vallcarca

L’any 1897 Barcelona s’annexionava sis municipis del Pla de Barcelona, tots excepte Horta i Sarrià. Al juliol de l’any 1903, el consell de ministres aprovava l’agregació d’Horta a Barcelona, que es feia efectiva al migdia de l’1 de gener del 1904, quan una comitiva de l’ajuntament de Barcelona prenia possessió de tota la documentació de l’antic consistori.

Durant set anys, Vallcarca va passar a fer frontera amb Barcelona, ja que Gràcia havia estat agregat l’any 1897. Vallcarca passava a ser, efectivament, un territori fronterer, tot i que, històricament, sempre ha estat ha fet de frontissa entre Gràcia i Horta, Barcelona i Collserola.

El 22 de desembre de 1903, a 8 dies de l’annexió del terme d’Horta a Barcelona, es celebrava una reunió de la Comissió especial de Consums, al “saloncito immediato al despacho de la Alcaldía” amb un únic punt a l’ordre del dia: acordar las disposicions relacionades con la cobranza del impuesto que conviene que adopte el Ayuntamiento al realizarse la agregación de Horta y Vallcarca, para evitar que sean defraudados los intereses de Barcelona.  O, dit de forma menys subtil; l’impost sobre els productes de consum era molt inferior al terme d’Horta que al de Barcelona i s’havia de trobar la manera de fer valdre el nou impost, més car.

Com explica la nota de La Vanguardia, els reunits expusieron las dificultades que ofrecerá la exacción del impuesto en la barriada de Vallcarca, cuyos vecinos, conforme dijimos, pagaban los derechos de consumo por reparto y donde existe acopiada una cantidad exorbitante de mercancías, entrades allí libremente. La reunió va acabar decidint establir un servei especial de vigilància que permita mantenerla aislada del resto de la zona fiscal.

La notícia apareguda al diari, el 23 de desembre del 1903. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

El text de la notícia és una obra mestra del periodisme conservador del tombant de segle, amb l’ús de fórmules enrevessades per a parlar del que senzillament era un  impopular i sobtat augment dels impostos al barri, tot posant-se de part del consistori barceloní (para evitar que sean defraudados los intereses de Barcelona), i denunciant que al barri de Vallcarca s’hi havia acumulat una quantitat exorbitant de mercaderies.

Els veïns, d’entrada, només havien aprofitat una situació avantatjosa, però de forma legal -tot i que és molt probable que també s’hi practiqués el contraban cap a Barcelona-. Podien vendre els seus producte a millor preu que les botigues del municipi de Barcelona. Ara de cop, resultava que havien de pagar més impostos. És probable que molts, tant venedors com compradors, decidissin aprofitar la situació fins al final i comprar i vendre amb antelació.

Notícia apareguda a La Vanguardia, el 8 de gener de 1904. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

La reacció del barri al cobrament dels nous impostos va ser molt intel·ligent. Molts propietaris de les mercaderies senzillament no s’hi van presentar. Així, els funcionaris, víctimes de la seva pròpia burocràcia, no van poder cobrar el nou càrrec municipal, que s’havia de realitzar de forma presencial.

Les fronteres de Vallcarca

Són pocs els vallcarquencs que coneixen les fronteres del seu barri. No s’han conservat cap dels seus límits històrics. Oficialment barri ara inclou la zona de Penitents, però no la del Coll, amb la que té més llaços socials. Alguns desitjarien agregar-hi el barri del Putxet -sobretot molts dels habitants del Putxet que diuen ser de Vallcarca-. Més difusos encara són els límits amb la Salut. La plaça Lesseps, però, és un punt de separació claríssim amb Gràcia, sobretot des de l’obertura de la Ronda del Mig. Tot i així, hi ha una associació de veïns que va escollir el nom de Gràcia Nord. Molts dels veïns, però, tenen molt clar que no són ni volen formar part de la vila.

El passatge Napoleó, un indret del que ja va aparèixer al blog fa uns anys, és un dels millors vestigis de la frontera que separava el municipi d’Horta -i Vallcarca- del de Barcelona -i Gràcia-. Avui no fa frontera, sinó que únicament forma part del barri de La Salut. La seva forta pujada, però, sí que fa de partió entre el territori del pla i el de la muntanya. Per sota, a l’avinguda Vallcarca, és aquí que s’acaben els bars i les processons veïnals, que amb l’última copa tornen a pujar a casa seva.

Fragment del mapa del municipi de Gràcia, d’Antoni Rovira i Trias, de 1863. Ressaltat en vermell, la traça del que seria el passatge Napoleó. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

Totes les fronteres dels antics municipis del pla de Barcelona es basaven en camins d’origen medieval o anterior i, sobretot, en torrents, rieres i accidents geogràfics. Aquest tros de la frontera d’Horta semblava un intent de partir el Turó d’en Muntaner o de les Tres Creus en dues meitats, una per a Gràcia i l’altra per a Horta.

Fragment del mapa geològic de Jaume Almera, de 1891. Encerclat en taronja, el passatge Napoleó, representat com a curs fluvial. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Jaume Almera representa el passatge Napoleó com a part o afluent del Torrent de l’Olla, fet que explicaria d’on ve aquest torrent que sembla aparèixer del no res, a la plaça Lesseps. El nomenclàtor explica que el passatge va ser el resultat de la compra d’un solar per part del matrimoni dels Napoleon, Anaïs Tiffon i Antonio Fernández Soriano, l’any 1875. Però la traça del passatge-torrent ja apareix dotze anys abans en el mapa de 1863.

El passatge Napoleó, avui.

En aquest mapa, la traça del futur passatge sembla un camí que menava a una casa rural, el que podria haver estat la Torre Maignon, família d’origen francès que donà nom al carrer Maignon. L’edifici, un dels més antics del barri de La Salut, marcava la frontera entre els dos municipis.

L’edifici, avui, al número 3 del carrer Valldoreix.

Va ser aquest torrent estret el que va separar dos municipis. Durant uns anys, a  una banda no s’havien de pagar impostos pels producte de consum i a l’altra sí. Cap cos policial hagués pogut evitar el contraban.  

Criminales de alto coturno

Pel seu terreny abrupte, al peu dels turons, pel seu caràcter rural, que es resistia en deixar enrere, Vallcarca va ser un dels barris més difícils d’annexionar a la vida urbana i civilitzada, si hem de fer cas a les notícies que n’apareixien a La Vanguardia.

El 23 d’abril de l’any 1885 apareixia una extensa dissertació sobre la proliferació de criminals a la ciutat, des dels petits lladregots als ASSASSINS, escrit així, en majúscules. L’autor proposava millorar l’efectivitat dels cossos policials i recomanava que visitessin certs barris de la perifèria entre els quals, és clar, també hi apareixia Valllcarca:

“Visitar de vez en cuando las cases de comida de la falta de Montjuich, la villa de Gracia, Las Corts, Vallcarca y el Ninot, lugares donde se guarecen todos los criminales de alto coturno (…).”

Les timbes, les periòdiques batudes al Bar Les Canyes, enderrocat al principi de la dècada dels 1950, els mueblés, la riera que es resistia a ser una via pública civilitzada, el contraban i els problemes amb els impostos i les constants demandes de més presència policial al barri.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890, on es veuen les fronteres dels antics municipis. El municipi d’Horta arribava a la plaça de la Creu, l’actual plaça Lesseps, en forma de punxa. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Una nota breu, del 15 d’agost de 1901 anunciava que el govern civil demanava al ministeri de governació l’annexió de Vallcarca; però no d’Horta. L’expedient no va tenir cap efecte. Finalment tot el municipi seria annexionat dos anys i mig més tard. És temptador pensar que si hi havia interès en annexionar Horta era sobretot per poder annexionar Vallcarca, aquell petit i esporàdic paradís fiscal que va acumular quantitats exorbitants de productes, aquell esperó de terreny punxegut, rural i incivilitzat que mirava cap a la ciutat. En alguns aspectes, per sort, Vallcarca no va poder ser annexionat.

 

—

(1) Font: Hemeroteca digital de La Vannguardia. Vull agrair la feina fet per l’Helena Nualart, de l’Observatori de Vallcarca, per la recopilació i sel·lecció dels articles de l’hemeroteca sobre Vallcarca.

(2) No he consultat la font primària de la notícia, al diari La Publicidad, ja que les edicions d’aquest rotatiu no estan digitalitzades, com sí que ho estan les de La Vanguardia. Pel to, però, penso que es tracta d’una carta d’un lector, tot i que no aparegués citada com a tal. Als diaris de l’època les notícies dels corresponsals i els relats i les cartes dels lectors apareixien juntes.

(3) Pino Abad, Miguel, El delito de los juegos prohibidos. Análisis histórico-jurídico. Ed. Dykinson, Madrid (2011).

(4) Esteva i Blasi, Joan, La Campana. Memòria d’una taverna de Gràcia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montcada i Reixac (2000).

(5) Font: Hemeroteca de La Vanguardia.