A l’avinguda Vallcarca no hi havia res, no hi passava cap tramvia. (1)

Qualsevol persona que hagi viscut al voltant de la plaça Lesseps als anys 1940 i 1950 recorda els tramvies que passaven per a plaça. El 20, de Paral·lel a Lesseps, i que feia la volta per la bassa de Ca n’Alegre per tornar a baixar cap al centre; el 22, entre plaça Catalunya i Penitents; el 23, que feia la circumval·lació per la ciutat; el 24, de Drassanes a Sant Josep de la Muntanya, o el 25, que pujava al Coll,  que pujava pel carrer de la Mare de Déu del Coll.

Dos tramvies, de les línies 20 i 25, el dia de Sant Medir de 1940.

Tot i ser força estret, el carrer Mare de Déu del Coll va ser l’opció triada per al recorregut del 25. Des del punt de vista actual, semblaria que l’avinguda Vallcarca, molt més ampla, era un espai molt més adient per als tramvies que pujaven cap al Coll. Però l’avinguda Vallcarca no era una avinguda, no era un carrer.

Un tramvia descarrilat al carrer Mare de Déu del Coll.

No va ser fins després de les riuades de l’any 1962 que la Riera de Vallcarca va ser definitivament urbanitzada com a avinguda. La nova urbanització va impulsar les plusvàlues del sòl. És llavors que van aparèixer blocs de pisos. Fins llavors havia estat una esplanada de terra, canyissars, amb cases i horts a banda i banda del seu recorregut tortuós. Era lògic que els tramvies preferissin un carrer urbanitzat, tot i que fos estret i costerut, per tal d’estalviar-es les constants inundacions de la riera.

Fotografia de la plaça de la Creu i la Riera de Vallcarca, de l’any 1930. Font: Arxiu Municipal del Districte de Gràcia.

La riera i l’avinguda

Entre les dècades de 1950 i 1970, la riera de Vallcarca va anar perdent la seva fesomia i va passar a ser una avinguda plenament urbana. Fins llavors, l’espai havia quedat com una excepció urbanística, al marge del creixement urbà, envoltada per dos barris ja consolidats: el Putxet i el Coll i Vallcarca.

Cases de la Riera de Vallcarca, en un dibuix d’Ignasi Mundó (1918-2012), que va viure i treballar a Vallcarca. Font: web ignasimundo.com.

Les imatges de les antigues cases de la riera van omplir les teles de diversos artistes, com Pau Yll i Ignasi Mundó, que n’evocaven el caràcter rural. La riera va anar perdent el seu paisatge originari en un procés molt llarg, de mar a muntanya.

Dibuix de Pau Yll Fabrés, de 1925. Yll Fabrés va dibuixar diversos espais que conservaven la fesomia rural dins de Barcelona, a la dècada de 1920. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

L’any 1950 hi havia un pastor que es guanyava la vida amb el seu ramat de cabres, que portva a pasturar al Turó del Putxet (7). Encara l’any 2009, el tram entre el Torrent de la Farigola i el pont de Vallcarca, conservava bona part de les edificacions antigues.

Cases a la Riera de Vallcarca, l’any 1997. Van ser enderrocades l’any 2009. Fotografies d’Eduard Olivella. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Avui, la riera mostra una fesomia plenament urbana, amb una filera de grans blocs de pisos de vuit o nou plantes.

L’avinguda de Vallcarca, avui.

Just abans d’arribar a la plaça Lesseps, la Riera de Vallcarca feia un gir força brusc en direcció a l’església dels Josepets. Quan es va començar a urbanitzar el tram baix de la riera per convertir-la en una avinguda, a mitjans de la dècada de 1920, el tram final de la riera va quedar sense urbanitzar, ja que no seguia un traç rectilini.

Aquest petit tros de la riera, que avui dóna la volta pel darrere de la Biblioteca Jaume Fuster, va acabar mantenint el nom Riera de Vallcarca, mentre que la resta de la riera va passar a ser l’avinguda Hospital Militar, avui avinguda Vallcarca.

Placa de carrer de la Riera de Vallcarca.

Els ponts

L’octubre de l’any 1891 Andreu Ventosa, Antoni Cirera i Cirilo Gualdo presentaven una projecte als ajuntaments de Sant Joan d’Horta i de Sant Gervasi de Cassoles per a la construcció d’un pont sobre la Riera de Vallcarca, a l’alçada del carrer de la Glòria, l’actual carrer Agramunt. Uns mesos després es presentava a l’ajuntament de Sant Joan d’Horta un recurs d’uns veïns contra la construcció del pont.

Fragment del mapa de Josep Maria Serra, de 1890. S’hi pot veure la frontera entre els municipis d’Horta i Sant Gervasi de Cassoles, que marcava la Riera de Vallcarca. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Es fa difícil saber per què els veïns es van oposar a la construcció del pont i van presentar un recurs en un ajuntament diferent al qual s’havia presentat el projecte. Segurament es va tractar d’un conflicte entre els propietaris afectats, que no volien cedir part de les seves finques. És possible que els veïns presentessin el recurs en un altre consistori per què era més favorable als seus interessos (2).

Notícia apareguda a La Vanguardia, el 16 de setembre del 1900. Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Els ponts de la Baixada de la Glòria i de la Travessera de Dalt salvaven el desnivell de la riera, ja que la llera quedava força per sota de l’actual nivell del carrer. Mentre els carrers dels voltants s’anaven urbanitzant, va créixer la necessitat de connectar-los tot creuant la riera, que, cada cop més, es convertia en un obstacle.

Les cases de la riera

Des del carrer és fa difícil imaginar que dins d’uns baixos hi ha la seu de l’Observatori de la Vida Quotidiana, un grup d’investigació interdisciplinari, format per antropòlegs i historiadors, que fa recerca i crea continguts, per a exposicions, llibres i webs, sobre les dinàmiques de la vida quotidiana contemporània, tal i com s’explica al seu web.

Una de les raons per les quals el seu despatx passa desapercebut és el fet que es troba ben bé dos metres per sota del nivell del carrer. El terra de l’Observatori, és clar, correspon a l’antiga llera de la Riera de Vallcarca.

El traçat de la riera, en el mapa parcel·lari de 1931. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. (ICGC).   

Un pla urbanístic preveu enderrocar tots els edificis de l’illa -inclosa la seu de l’Observatori- entre l’avinguda i els carrers Bolívar, Ballester i Agramunt, per crear una rambla verda, que ha de connectar la plaça Lesseps amb la muntanya de Collserola. En el primer tram, fruit de l’enderroc de la Casita Blanca, però, el color predominant no és el verd dels arbres, encara ben minsos, sinó el groc de les pèrgoles. Tanmateix, molts veïns no n’acaben de copsar la funció pràctica.

A la paret del número 53 de l’avinguda de Vallcarca es veu clarament com l’edifici va ser construït en dues fases. Les dues parets dibuixen un angle, quan haurien de formar una sola línia recta.

Tres dels edificis afectats conserven la traça de la riera. Es tracta de tres edificis dobles, que originalment eren més estrets, ja que la llera passava arran de les cases, però que van ser ampliades, aprofitant l’espai sobrant amb la urbanització de l’avinguda i la desaparició de curs de la riera.

La paret més propera a l’avinguda formava part de la canalització de la riera, segons es veu al mapa parcel·lari de 1931.

Fragment del plànol parcel·lari de 1931, amb la paret ressaltada en vermell. Font: ICGC.

La paret del número 51 mostra les diferents fases de construcció de la casa, des de la torre, l’element més antic, fins a la façana que dóna a l’avinguda, la part més nova, tot i el seu caràcter neogòtic.

Paret del número 51 de l’avinguda Vallcarca.

Tant el número 51 com el 53 apareixen a tots els mapes antics, des del parcel·lari de 1931 al d’Ildefons Cerdà, de 1850, com una petita agrupació de cases al costat de la riera de Vallcarca.

Són l’últim exemple d’aquell primer nucli que va créixer a banda i banda de la riera i que avui, semblen més aviat una excepció, una anomalia, envoltada de grans blocs.

Edifici racionalista, construïda l’any 1933 (3), al número 28 del carrer Bolívar, a la cantonada amb el carrer Agramunt.

L’edifici del número 28 del carrer Bolívar, és una bona mostra de com un edifici que segueix les pautes de l’arquitectura moderna pot ser respectuós amb l’entorn, tot evitant una alçada excessiva i mantenint una parcel·lació petita, com els edificis del voltant. Es tracta, a més, d’un interessant exemple de l’arquitectura racionalista dels anys 1930. Vallcarca conserva dos edificis racionalistes més; dos habitatges unifamiliars, inclosos en el catàleg arquitectònic. Aquest edifici plurifamiliar, però, no té cap mena de protecció i, segons el pla urbanístic hauria de ser enderrocat.

La misteriosa casa de Vallcarca

Al novembre del 2013 apareixia en aquest blog una entrada sobre l’edifici del número 51 de l’avinguda de Vallcarca, del qual hem tornat a parlar avui. Es tracta d’una casa que a la façana del carrer Bolívar manté una placa amb la data de 1790, que sembla l’any de construcció. Al web del cadastre dóna aquest any com a data de construcció de la casa.

Fragment del dibuix de Pau Yll, que vèiem més amunt, de les cases de la Riera de Vallcarca. Ressaltat en vermell hi veiem un edifici de planta i pis. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Resulta temptador, si més no, imaginar-nos, que aquesta casa és la mateixa que avui encara resta dempeus, amagada, rere la seva ampliació, amb una façana neogòtica.

Fotografia actual de la casa, amb la que seria la part més antiga de l’edifici, ressaltada en vermell.

Quan Pau Yll va recórrer la Riera de Vallcarca, les cases del número 47, 51 i 53 amb prou feines tenien un número de carrer assignat. Els seus murs estaven envoltats de bardissa i de canyissars. Avui hi creix la bardissa urbana.

 

 

—

(1) Conversa realitzada el 12 d’agost amb Jordi Craven, nascut l’any 1949, al número 2 de la plaça Lesseps.

(2) Gràcies a la investigació feta per l’Helena Nualart, de l’Observatori de Vallcarca, sobre els conflictes de les porpietats durant la construcció del Pont de Vallcarca, a principis de la dècada de 1920.

(3) Font: Seu electrònica del cadastre.