El 23 de juliol de 1906 l’ajuntament de Barcelona va imposar una multa de 25 pessetes a un escombriaire. Pel que sembla, l’escombriaire havia infringit les noves ordenances que regulaven el seu ofici.

Retrat d’Albert Bastardas, de Ramon Casas. Bastardas va ser l’alcalde accidental durant l’estiu de 1906. Font: Viquipèdia-MNAC.

Aquest fet hauria pogut ser una senzilla anècdota, una notícia breu dels diaris del dia següent. Però quan al dia 23 un grup d’escombriaires d’Hostafrancs va anar a l’ajuntament per demanar que es retirés la multa sota l’amenaça d’una vaga -25 pessetes eren una petita fortuna per a un treballador de l’època-, la comissió d’higiene urbana de l’ajuntament va donar suport a Bastardas.

Segons La Vanguardia (1), sembla que els escombriaires comptaven amb que l’alcalde accidental es sentiria amb poca autoritat i que, amb l’amenaça d’una vaga en ple estiu, aconseguirien el seu propòsit. Bastardas, però, volia refermar l’autoritat de l’ajuntament. És així que començava un tour de force entre els escombriaires i l’ajuntament.

Caricatura de l’Esquella de la Torratxa sobre la vaga d’escombriaires, al número del 10 d’agost de 1906. Font: Biblioteca de Catalunya.

Com era de preveure, el dia 4 d’agost es va convocar la vaga. Els piquets van sortir del barri d’Hostafrancs intentant estendre la vaga per tota la ciutat. Tot i així, el dia 9, els escombriaires acceptaren les condicions imposades per l’ajuntament i el pagament de la multa.

Les escombraries de 1906

El conflicte de la vaga d’escombriaires de l’estiu de 1906 n’amaga un altre de més gran. L’any 1906 l’ajuntament prohibirà la instal·lació dels escombriaires al municipi de Barcelona i, en especial, al barri d’Hostafrancs. És aquí on es convoca la vaga i a on tindrà més seguiment, a diferència dels escombriaires d’altres zones de la ciutat.

A principis del segle XX Barcelona no disposava d’un servei de recollida d’escombraries públic. Els escombriaires -175, segons La Vanguardia- eren contractats per l’ajuntament (2), com a particulars o, sovint, per a petites empreses -de nou, La Vanguardia parla dels “cabecillesas de los basureros”-. Cada escombriaire dipositava les deixalles recollides per la ciutat al pati de casa seva o en petits patis col·lectius. Les escombraries servien llavors per a fer adob o com a aliment per a criar bestiar, sobretot per a criar porcs. Això era possible ja que la gran majoria d’aquests residus eren orgànics, en una època on encara no existien els envasos de plàstic.

Porcs al pati d’un escombriaire a Collblanc, l’any 1932. Font: Blog Local-mundial.

Ser escombriaire era un ofici rentable. A més dels diners que rebien per la recollida de les deixalles, els escombriaires podien criar i vendre els porcs. L’adob era venut als agricultors de la zona del Delta, la Marina i la vall baixa del Llobregat. (3) Prestaven, a més, un servei bàsic per a la ciutat. Tanmateix, el creixement de la ciutat havia apropat els patis dels escombriaires al casc urbà. Sense l’aïllament necessari, eren freqüents les filtracions a l’aigua del subsol i les males olors.

En una època en que la higiene urbana començava a tenir certa importància tant per a l’opinió pública com per a l’ajuntament -que havia creat una comissió específica per a tractar aquest tema- la nova regulació per als escombriaires toparia amb un grup que es resistia a aquest nou control governamental.

Pati d’una casa amb barraques, al carrer Martorell, al barri de la Torrassa, a l’Hospitalet, a principis de la dècada de 1930. A l’entorn dels carrers Martorell, Vallparda i el Torrent del Gornal hi vivien molt escombriaires. Font: Blog Local-mundial.

Però al darrere de les queixes veïnals, que trobaven el seu eco als diaris i a l’ajuntament, hi havia també un component social. Tot i que hi havia una majoria d’escombriaires que podien viure dignament i practicaven el seu ofici de forma regulada i legalitzada, un bon nombre d’escombriaires eren pobres i vivien en barraques. El rebuig a la brutícia que generaven -o més ben dit, el que generaven la població de Barcelona- es sumava al fet que vivien en barraques i donaven una mala imatge al barri.

Fragment de la crònica sobre la vaga d’escombriaires al diari de La Publicidad, del 5 d’agost de 1906. Font: Biblioteca de Catalunya.

Probablement va ser amb aquesta vaga que l’ajuntament es va plantejar, tot i que de forma molt improvitzada, la possibilitat d’un tractament generalitzat d’escombraries.

Fragment de la notícia breu sobre la vaga, a La Vanguardia del 7 d’agost de 1906. Font: Hemeroteca de La Vanguardia.

Tot i les ofertes dels industrials a Bastardas, l’ajuntament no creà un servei de tractament de deixalles fins a la dècada de 1950.

Escombriaires a l’Hospitalet

El ple del consistori de l’Hospitalet del 10 d’agost del 1906 es va fer ressò de la vaga i l’imminent expulsió dels escombriaires d’Hostafrancs. Era evident que l’Hospitalet seria l’opció triada per la majoria dels escombriaires, ja que oferia zones no-urbanitzades a prop tant de Barcelona i com de les zones agrícoles del Llobregat. Tot i un informe negatiu de la Comissió d’Higiene, l’ajuntament de l’Hospitalet va votar a favor de l’establiment dels escombriaires, tot i que amb un resultat molt ajustat: 6 vots a favor i cinc en contra (4).

Placa del carrer Torns, al barri de Collblanc, dedicat al propietari dels terrenys, Joan Torns.

Pocs dies després de l’acord es concedia un permís de construcció a Joan Torns en una finca de la seva propietat, a l’actual barri de Collblanc, prop del Torrent de Gornal. Al permís s’especificava que no li era permès establir femers i escombriaires a les seves parcel·les. Torns, però, va arrendar-les a uun grup escombriaires d’Hostafrancs (5).

Jardí, a, costat d’n solar, a la cantonada dels carrers Torn i Vallparda. És possible que l’espai hagués estat el pati d’un escombriaire, posteriorment convertit en hort o jardí. És un dels pocs horts que es conserven al barri.

La urbanització de Torns va ser l’inici d’un nucli d’escombriaires que es va establir entorn a l’actual carrer Vallparda, un antic camí rural, i el Torrent de Gornal, entre els actuals barris de Collblanc i la Torrassa. Fins a 1923 es van construir dues dotzenes de cases de planta baixa al passatge de la Vinyeta. També es van estendre per la Travessera de Collblanc i la Carretera del Mig, a Sant Eulàlia, on ja n’hi havia almenys des de 1904. A principis de la dècada de 1930, 250 famílies de la Torrassa, Collblanc i Sant Eulàlia vivien del tractament d’escombraries i la cria de fins a 11.000 porcs.

La indústria nauseabunda

Ben aviat, l’entorn del carrer Vallparda es va anomenar, irònicament, el barri del Bon-aire. Les queixes dels propietaris i veïns de la zona s’afegien als intents constants d’expulsar els escombriaires del municipi, per traslladar-los a una zona més llunyana. El febrer de l’any 1912 el Foment de Propietaris de la Torrassa endegava una campanya per a erradicar la “continua invasión que sufre el barrio de inmundas instalaciones y pestilentes estercoleros” mentre que l’alcalde de barri de la Torrassa parlava de “la huella infecta de los basureros con sus lúgubres barracones, de patios llenos de desperdicios, donde reina el desorden y la suciedad, estos depósitos de basuras constituyen una industria nauseabunda.” (6)

Detall del trencadís en la cornisa d’una casa del carrer Torn, una de les poques que encara conserva un pati al costat de la  casa.

Els termes, durs, en que es descrivia la seva activitat i els constants intents d’expulsar-los del municipi van fer que 171 escombriaires enviessin una carta a l’ajuntament de l’Hospitalet, tot defensant la utilitat i dignitat del seu ofici.

Casa del passatge Albiol, a prop del carrer Vallparda. Les primeres cases d’escombriaires eren molt semblants a aquesta, de planta baixa, amb un pati al darrere.

L’any 1931, amb l’adveniment de la República i els primers ajuntaments democràtics es va tornar a buscar una solució al problema dels femers. Les prohibicions unilaterals -com la de l’1 de gener 1932, que prohibia l’entrada d’escombraries al municipi- no funcionaven. L’any 1933, el GATCPAC proposava una solució que preveia ressituar als escombriaires a la zona de la Marina, dins d’un pla urbanístic molt més extens, el Pla Macià. La guerra, però, va impedir que es realitzés.

Jardí d’una casa del carrer Graner, un dels pocs jardins que es conserven dels molts que hi havia al barri. Possiblement podria ser un dels patis d’un escombriaire. Seria interessant estudiar, divulgar i protegir el patrimoni, a cavall entre el món rural i el món urbà i industrial dels escombriaires de la Torrassa. 

Tot i les noves regulacions de la Junta de Sanitat de l’ajuntament durant postguerra, va ser la pesta porcina que va afectar diferents països europeus l’any 1960 la que va acabar amb la venta de porcs dels escombriaires. Van seguir treballant al sector nombrosos drapaires i ferrovellers, que recollien ferralla i cartrons, fins a l’aparició de les primeres plantes de reciclatge. (7)

Els dos torrents Gornal

Fins a la dècada de 1940, el Torrent Gornal marcava el límit, el final del contínuum urbà de Sans, la Torrassa i Collblanc.

Fragment del mapa municipal de l’Hospitalet de 1932, on s’hi veu el traçat ondulant del Torrent Gornal. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Tot i les petites urbanitzacions de la Florida als anys 1920 i 1930 (les barriades de Ceravalls i La Granota), no va ser fins a la dècada de 1950, amb la urbanització dels carrers la construcció dels Blocs de la Florida, que la ciutat no es va estendre a l’altra banda del torrent. La urbanització de l’avinguda i la construcció del mercat van convertir el torrent fer en un espai urbà. Curiosament, però, la nova avinguda va mantenir el nom del torrent.

L’avinguda i el mercat del Torrent Gornal, inaugurat l’any 1970. 

Els escombriaires de la Torrassa i Collblanc de principis del segle XX havien anat a viure al costat del Torrent Gornal, més enllà de la frontera urbana del barri de la Torrassa, que amb prou feines s’havia començat a construir.

La font de la Plaça Espanyola de la Torrassa, construïda l’any 1906 pels propietaris de la zona per a afavorir la urbanització de l’indret.

La zona a on s’havien establert era encara rural -la finca que urbanitza Joan Torns, l’any 1907, era un camp de vinyes anomenat Les Feixes– tot i que propera a algunes fàbriques (la bòvila Martí Abadal, la fàbrica Tecla Sala, etc.). Semblava, per tant, un lloc idoni. Pocs podien preveure que el ràpid creixement dels barris de la Torrassa i Collblanc que van passsr dels 301 habitants, l’any 1900, als 21.000 l’any 1930. El barri dels escombriaires passaria a integrar-se al nou nucli urbà.

Vestigi del que sembla que van ser les escales d’un pont que creuava l’antic Torrent Gornal, al carrer Albiol, prop de l’avinguda del Torrent Gornal.

La urbanització, als anys 1960, del Torrent Gornal com a una avinguda va desdoblar el torrent i en va fer desaparèixer el traçat antic, molt més tortuós. Avui per tant, hi ha dos Torrents Gornal: l’oficial, de l’avinguda i el mercat, i el que resta amagat entre les illes de cases por on passava l’antic torrent.

El traçat del Torrent Gornal, al carrer Graner, a prop de l’avinguda del mateix nom.

Un altre vestigi és el fort desnivell dels carrers que baixen del turó de la Torrasa cap al torrent. En poc menys de 200 de metres, el carrer Graner té un desnivell de 10 metres (8).

Unes escales mecàniques salven el desnivell del carrer Graner. 

A més del carrer Graner, les restes del traçat del torrent també són visibles des dels dos carrers de sobre (Mont i Cotonat).

Traçat de l’antic Torrent Gornal al carrer Cotonat, des del carrer de l’Estudi, al barri de Collblanc.

Els escombriaires del torrent

Sovint, les vores dels torrents han estat els llocs menys preuats per a construir-hi una casa. És per això que s’hi ha establert la població més pobre o la que tenia oficis més molestos i les feines més precàries: tallers, indústries, drapaires, escombriaires. A mesura que creixia la ciutat consolidada, urbana, (més o menys) ordenada, s’esperava que tota aquesta població precària, semi-rural, s’anés traslladant més lluny, fora dels límits de la ciutat. Però la ciutat creixia ràpidament i deixava bosses rurals, precàries, de provisionalitat, d’oficis molestos, d’escombriaires, drapaires i ferrovellers.

El primer bloc de pisos alt que es va construir al barri de Collblanc, l’any 1925, al carrer Vallparda, a prop del barri dels escombriaires.  L’any 1928 es començava a construir el Gratacels de Collblanc, a la Carretera de Collblanc, dissenyat per l’arquitecte racionalista Ramon Puig i Gairalt.

El creixement de la ciutat és també quelcom de contradictori, en que no tot el territori s’urbanitza per igual. I és també un procés hipòcrita, en que generacions de polítics parlaran d’higiene urbana -potser amb cert menyspreu cap a certes classes socials que no es podien permetre viure millor- sense pensar en qui recollia i reciclava tantes tones de deixalles, com si fer desaparèixer els escombriaires també feia, per art de màgia, desaparèixer les seves escombraries, en què hagués fet la ciutat sense el petit exèrcit dels escombriaires del Torrent Gornal que sortia cada dia a recollir les deixalles nostre passat.

 

—

(1) Hemeroteca de La Vanguardia.

(2) Hemeroteca de La Vanguardia.

(3) Miquel Carandell Baruzzi, “75 anys de salut pública a l’Hospitalet de Llobregat (1875-1950)”, Beques de l’Hospitalet 2017.

(4) Salmerón Vargas, Inocencio, et al., Història de Collblanc i la Torrassa, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat (2009).

(5) Salmerón, op. cit.

(6) Citat a Salmerón, op. cit.

(7) Carandell Baruzzi, op. cit.

(8) Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.