Placa de la plaça Josep Maria Huertas Clavería, a Can Felipa, al Poblenou
Us presento l’Otilio Alba. Nascut a Cuenca a finals del segle XIX, va arribar a Barcelona l’any 1916. Treballava com a ferrer en un taller de l’avinguda Icària, al Poblenou. Hagués caigut en l’oblit, com tants altres ferrers, manobres i obrers manxecs, murcians, andalusos i catalans del Poblenou i de Barcelona. Però Josep Maria Huertas Clavería en va descobrir la seva petita gran història.
Avui comencem amb presentacions. De moment ja sabem qui era Otilio Alba. Però qui era en Josep Maria Huertas Clavería? Fou uns dels grans periodistes i historiadors dels barris de Barcelona. Veí del Poblenou, va escriure més de 100 llibres (sol o amb col•laboradors com Jaume Fabra) i més de 6000 articles. Sí, 6000. Anava de barri en barri parlant amb els veïns, dels seus problemes, fent-se ressò de gent que ningú tenia en compte. Els seus petits i contundents volums de Barris de Barcelona (que van ajudar a configurar l’actual mapa dels barris de la ciutat) són els meus llibres de capçalera. És difícil trobar un llibre sobre Barcelona que no porti la seva signatura –o la de Lluís Permanyer-. Es pot dir que aquest bloc és un petit homenatge al Huertas. Dissortadament no el vaig conèixer; però la seva actitud, humil i combativa, sempre curiosa, sempre receptiva em serveix d’exemple.
Josep Maria Huertas Clavería, sortint de la presó, el 1975.
És gràcies a ell que avui us relato aquesta història, gràcies a ell i a Marc Andreu, president de l’associació de veïns del Poblenou i que l’explicà a l’acte d’inauguració de la plaça Huertas Clavería. Aquí teniu el vídeo amb el seu parlament, força crític amb la situació del seu barri (i que, oportunament, va ser escapçat pels mitjans públics catalans). La història que transcric apareix a partir del minut 9:40.
Prou presentacions. Anem a conèixer més sobre Otilio Alba. Ja sabem que arriba a Barcelona l’any 1916. A la dècada de 1920, es va fer una caseta en un descampat, prop del carrer Pujades, o del que en un futur seria el carrer Pujades. Durant un temps, casa seva no tenia adreça. No era enlloc.
Comprensiblement, Otilio Alba no rebia cap carta. I, fart d’aquesta situació, se’n va anar a l’ajuntament per solucionar el problema. S’havia de posar nom al carrer. El carrer que encara no era carrer. El funcionari de torn li va preguntar: “i quin nom li posaries?”. Otirio Alba, que era militant republicà, li va dir: “Ciutadans”. Passatge dels Ciutadans. Tant fàcil com això.
Era un nom provisional. I tant provisional, que no el va canviar ni el franquisme. La policia franquista però, sí que va canviar la sort de la família Alba, ja que al mateix passatge va anar a buscar el fill de l’Otilio Alba, també republicà militant. I el va afusellar al Camp de la Bota.
M’emociona aquesta història. Pel qui la va redescobrir i pel qui la va viure i patir. Mai ho diré prou ni amb prou vehemència. Són els ciutadans qui fan la ciutat, qui viuen i pateixen les seva història.
És per això que els ciutadans no tenim una avinguda, ni un carrer, sovint reservats a sagnants gestes militars (Girona, Bailèn, Lepant, Bruc, Tetuan), cabdills sanguinaris (Roger de Llúria, Roger de Flor, Jaume I) i rics potentats del passat (Balmes, Casanovas, Alfonso López, Güell). Tenim un petit passatge, batejat per un ferrer del Poblenou.
Quina història més guapa!! No la coneixia…. per cert, a banda dels que anomenes, a la nostra ciutat també li sobren noms de carrers dedicats a la monarquia… plaça del rei, plaça reial, príncep d’astúries, joan carles I, alfons x, alfons XII, maria cristina…. bufff!!!!!!!
Totalment d’acord! No n’he parlat per no ferir als monàrquics que llegeixin el meu blog, tot i que en deuen quedar molt pocs! Tinc un post sobre l’Hotel Juan Carlos I que parla una mica d’això!