Pere IV mai va ser rei de la Corona d’Aragó, sinó el candidat frustrat al tro de la Casa de Barcelona. Va perdre la guerra civil catalana del segle XV contra el bàndol que estava a favor del candidat de la casa dels Trastàmara. Tanmateix, a Barcelona, al Poblenou hi ha un carrer dedicat a ell. És un carrer llarg. Històricament, va ser el primer tram de la carretera de Mataró. Al perdre aquesta funció i passar a ser un carrer urbà va rebre aquest nom.
Avui en dia, Pere IV surt del carrer Joan d’Àustria, creua vint-i-tres illes de cases i vint-i-cinc carrers, fins arribar a la Rambla Prim. Amb la Rambla del Poblenou, és un dels carrers més emblemàtics del Poblenou. Dedicarem moltes entrades a aquest carrer, un dels meus preferits. D’aquí a una setmana anirem al tram central. Però avui anirem al final de Pere IV.
Sembla absurd parlar del final d’un carrer; els carrers no tenen ni final ni principi, ja que tant es poden recórrer d’un costat a l’altre o a la inversa. Tanmateix, el tram de Pere IV que arriba a la Rambla Prim, a tocar de la Gran Via, certament sembla un final de moltes coses.
Ca l’Illa, construïda l’any 1930, amb influències art déco i modernistes, al carrer Josep Pla, prop de Pere IV.
Detall de l’antiga fàbrica de material quirúrgic Valls, Teixidos i Jordana, de 1909, d’estil modernista; carrer Pere IV.
El patrimoni del final de Pere IV és inabastable. Almenys una desena de passatges dels anys 1920, fàbriques modernistes, art-déco i racionalistes, una masia, centenars d’edificis interessants. Tanmateix, no farem un repàs de tot el que ens ofereix aquest tram de carrer, sinó que ens fixarem en allò que apareix massa poc al blog. Les persones que hi viuen.
Aquí podreu recórrer illes de cases senceres i comptar desenes d’habitatges precaris, de barraques, que han estat tapiats pels propietaris i tornats a obrir per gent que es negava a haver de dormir al carrer. Un altre cop, el problema de l’habitatge. Si a d’altres zones de la ciutat passa de forma subtil, discreta, aquí es veu a plena llum del dia. És a aquesta zona on hi van a parar tots aquells que no troben aixopluc a la resta de la ciutat, sempre sota l’amenaça que els facin fora del que ara és casa seva; per molt precària que sigui.
Barraca al carrer Josep Pla, just al costat d’una nau.
El que fascina –si es pot dir així- d’aquest lloc és el fet que molts dels habitatges precaris són dels anys 1920 i 1930. Porten gairebé un segle de vida precària. I, tot i ser precaris, tenen un innegable valor històric i arquitectònic. Tots d’una sola planta, de dimensions reduïdes, pintats amb colors clars, rajoles, senzills ornaments.
Casetes dels anys 1920. Mig derruïdes, probablement pels propietaris de la finca, per habitar que s’ocupin. Tot i això, estan habitades. Carrer Cristóbal de Moura, cantonada Josep Pla.
El més fàcil seria enderrocar-los i construir edificis nous, hotels de luxe i factories high-tech; que és el que sembla que vol fer l’ajuntament. Però proposo restaurar-los, mantenin-hi els seus habitants. Crec que són edificis que val la pena conservar, pel seu valor arquitectònic, per qui els va construir i per que hi viu. Ja és hora que a més dels edificis dissenyats per i per a la burgesia també ens preocupem de valorar els edificis que va construir la classe treballadora de la ciutat.
Hotel de luxe al carrer Cristóbal de Moura, cantonada Agricultura.
A la zona conviuen naus abandonades i grans descampats. Són molt pocs els negocis que encara segueixen en funcionament en aquest tram de Pere IV. Destaquen la seu de Semillas Fitó, a l’antiga masia de Ca l’Augustí, dos negocis de reparació de cotxes i tres bars.
A la cantonada amb el carrer Puigcerdà hi ha un immens descampat. Fins fa poc hi vivien centenars de persones dins d’una antiga nau. A més de viure-hi, però, s’hi feien projectes artístics. Es va recórrer a la solució habitual: enviar-hi furgones plenes d’agents de policies, expulsar als inquilins (que ara viuen al carrer, repartits per la ciutat) i enderrocar l’edifici. Algunes de les persones han pogut trobar sostre en fàbriques abandonades dels voltants, que, però, també es van enderrocant.
Detall d’una nau que havia estat habitada per algunes de les persones que havien viscut a la nau enderrocada del carrer Puigcerdà. La frase que hi ha escrita és significativa. Avui en dia, aquesta nau també ha estat ednerrocada.
Al seu tram final, Pere IV és un carrer molt ample. Amb un asfalt antic. Tenim la sensació d’estar a les afores d’una ciutat; quan de fet, just al costat comença un altre barri, el Besòs, i després, creuant el riu, ens en trobarem molts més. No estem a les afores, o, més ben dit, aquest tram de les afores de la Barcelona dels anys 1950 ha quedat envoltat per altres barris. Un bocí de perifèria al mig de Barcelona.
Imatge de tota la nau, poques setmanes abans que s’enderroqués.
És aquí que vaig entendre que la perifèria social, és també la perifèria arquitectònica, urbana. Les zones oblidades ho són volgudament, són zones ermes, en que ben aviat s’especularà i edificarà impunement.
El final de Pere IV és també el final de Barcelona. Un terreny erm en que alguns encara intenten treure’n profit, a costa dels seus habitants. Una ciutat que va acollir Can Tunis, el Somorrostro, La Perona i el barri dels Canons amb milers de persones vivint en barrques hauria d’haver après que l’habitatge és un dret, no un privilegi. El problema de l’habitatge, sempre l’habitatge.
La Perona, nucli de barraques a la Sagrera. Es va enderrocar als anys 1970.
Quan aprendrem de la nostra història? El Poblenou, Pere IV, podria ser un bon lloc per començar a aprendre.
Us deixo amb un parell d’enllaços.
– Un l’enllaç sobre un article que parla del nou barraquisme de Barcelona al segle XXI. Els problemes d’habitatge avui són diferents que el de les dècades 1920 o 1950 i 1960, però no menys greus. T
– Dos enllaços més. Un sobre el desallotjament de la nau del carrer Puigcerdà cantonada Pere IV en que, segons sembla es va fer servir gas pebre. L’altre sobre les irregularitats comeses pel consistori durant el desallotjament de la nau.
Nucli de barrques a Can Tunis, al vessant sud de Montjuïc. 1960.
Cada cop queden menys vestigis d’aquell carrer Pere IV que havia estat tan vital i actiu quan era camí de sortida i entrada. Ple de tavernes, amb cinemes, cooperatives, casinos… Però la meva imatge inesborrable saps quina és? Aquells magnífics arbres que hi havia al final del carrer, fent com de portalada amb Sant Adrià. Encara hi són, però ja no tenen aquell aire de frontera.
Em sembla que sé quins vols dir. Són just a la cantonda amb la Rambla Prim?
Antigament el Besòs marcava la frontera entre Barcelona i Sant Adrià. Els arbres devien estar llavors just a la llera del riu. Quan es va desviar el riu, la frontera es va mantenir i Sant Adrià va passar a tenir una porció a banda i banda del Besòs.
Jo sóc força jove i vaig descobrir Pere IV fa només 3-4 anys i em va impressionar aquell paisatge una mica inhòspit.
Exacte, són els arbres gruixuts a l’alçada de Prim, i probablement tinguin el seu origen en l’antiga llera del Besòs, com tu dius.
Aquests arbres formen part de les antigues infraestrutures viàries de les carreteres que recorrien tot el país. Són vestigis dels arbres d’alineació de l’antiga carretera a Mataró i/o França, noms que en funció del tram tenia antigament el carrer Pere IV.
Encara queden alguns més en la perllongació del carrer, a tocar del carrer Alfons el Magnànim
Gràcies pel teu comentari, Jordi. Certament, són arbres amb història. N’hi ha un, a la cantonada de Pere IV i Prim que està catalogat, però els que dius tu, no ho estan.
Et passo l’enllaç dels arbres catalogats al districte de Sant Martí:
http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.37ea1e76b6660e13e9c5e9c5a2ef8a0c/?vgnextoid=e9feed9f1a321310VgnVCM10000074fea8c0RCRD&vgnextchannel=e9feed9f1a321310VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=ca_ES
Primer de tot, felicitar-te pel blog, brutal la tasca que fas per a difondre la història de la ciutat!
Estava llegint altres articles del blog i he arribat a aquest. I m’ha fet especial gràcia perquè l’any passat vaig estar col·laborant en la redacció del projecte de reurbanització d’aquest tram de carrer (que l’Ajuntament està ara executant) i a mi també em va impressionar conèixer-lo, sobretot per la combinació d’ús industrial i alhora residencial que té: recordo una bodega (excel·lent), una petita cafeteria i una ocelleria que semblaven d’altres temps…
Sent com sóc un amant de la història, m’entristeix que la meva feina d’enginyer serveixi en part per a esborrar parts de la memòria de la ciutat… tot i que em consola pensar que al mateix temps estem construint (petita) història futura.
Només per a fegir un parell de coses relacionades amb el projecte: com no podia ser d’altra manera, els plàtans majestuosos dels què parleu als comentaris s’han mantingut. I per preservar (encara que sigui mínimament) part de la memòria del carrer actual, algunes de les peces de formigó de paviment antic que es troben en les zones d’aparcament adjacent a les voreres, es preveu que es recol·loquin en la vorera muntanya entre Maresme i Prim (al costat dels plataners).
Bon dia Xavi,
perdona, d’entrada, que hagi trigat tant en respondre. He estat uns mesos desconnectat del blog i ara aprofito les vacances d’estiu per tornar-m’hi a posar.
T’agraeixo molt el teu comentari. Fa uns mesos vaig ser al casal de Ca l’Isidret i vaig veure una part de les obres del carrer Pere IV, però després de llegir el teu comentari tinc ganes de tornar-hi i mirar-me el resultat de la reforma amb més calma! Comparteixo el que dius: es tracta de trobar un equilibri entre preservar el patrimoni i construir una història futura, prenent com a referència el punt de vista dels i les veïnes que son els qui més faran servir -o patiran- les reformes. Per sort, penso, hem deixat enrere les polítiques urbanístiques dels temps passats, més destructores, i que avui hi ha un major respecte al patrimoni i a l’opinió del veïnat.
Moltes gràcies i felicitats per la reforma!