Els principis de l’Eixample

L’Eixample, a la dècada de 1870. Al fons, el tren de Sarrià.

Els principis de l’Eixample van ser inhòspits. Com tots els grans projectes, l’inici d’aquest immens barri va ser lent. Edificis aïllats enmig del no res, carrers polsegosos amb prou feines delineats al terra, quatre arbres prims, descampats inacabables. Poques botigues.

Som a l’any 1865. L’Eixample compta amb uns pocs centenars d’habitants. Cerdà rebia crítiques de tot arreu. Al fet que el seu projecte havia estat imposat des del govern espanyol s’hi afegia el fet que Cerdà era militar.

Entorn de la futura universitat

L’immens territori de l’Eixample havia estat un erm durant un segle i mig, degut a la prohibició de construir en l’espai entre la muralla barcelonina i la distància que podia recórrer una bala de canó. Aquesta distància variava constantment; és a dir, augmentava quan a ciutat hi havia revoltes. Així, el monestir de Jesús, a la part baixa de Gràcia va ser enderrocat dos cops per ordre governativa en vint anys de diferència.

El 1854 s’enderrocaven gran part de les muralles terrestres. Només restaren dempeus el tram de Drassanes i la muralla de mar. Els primers edificis que es van començar construir va ser la precària estació de tren de la línia de Martorell. Elies Rogent iniciava les obres de la universitat sobre els fonaments d’un fortí avançat de l’antiga muralla. Les obres durarien deu anys.

Consell de Cent, 371 / Roger de Llúria, 60 detall.

Quina va ser però la casa d’habitatges que es va construir a l’Eixample? Van ser les cases Cerdà, anomenades així pel seu propietari, de cognom Cerdà, i no per Ildefons Cerdà. Van ser construïts entre 1862 i 1864, només un any després de la redacció del pla Cerdà.

Consell de Cent, 371 / Roger de Llúria, 60. Ara és un hotel.

I sí, encara estan dempeus, al carrer Consell de Cent, 340, 369 i 371, a la cruïlla amb Roger de Llúria. Els edificis són de factura senzilla, tot i que ben decorats amb esgrafiats. Segueixen les directrius de Cerdà per als edificis de l’Eixample; una excepció d’excepcions. La fondària de les edificacions cap a l’interior de l’illa és petita, de 10 metres, fet que permet que hi hagi molt d’espai lliure dedicat a un hipotètic jardí.

Consell de Cent 340 / Roger de Llúria, 49. Detall.

Ben aviat els propietaris i arquitectes van ignorar les directrius de Cerdà, primer per oposició al govern espanyol i segon (i sobretot) per poder treure més rendiment al sòl. I és que la construcció de l’Eixample va comportar una immensa operació d’especulació del territori que va desvirtuar moltes de les virtuts del pla Cerdà reduint al màxim els espais verds i públics als interiors d’illa.

Ben a prop de les Cases Cerdà es troben dos més dels edificis pioners de l’Eixample. D’una banda, el conegut passatge Permanyer, dissenyat per Jeroni Granell i construït el 1864. És el passatge més antic de l’Eixample de Cerdà i el que més bé s’ha conservat.

El Passatge Permanyer és el millor exemple de “Cases a l’anglesa” a Barcelona.

Ens queda un últim edifici per visitar. Poc conegut, es confon amb un bloc d’edificis del segle XIX com qualsevol altre del barri. Però la façana el distingeix amb l’any de construcció: 1865. Es troba, també ben a prop, a la cruïlla dels carrers Girona, 57 amb Diputació, 310.

Coronament de la façana, amb la data de construcció.

Un fragment de la façana.

Queda clar que el rectangle entre Girona, Gran Via, Pau Claris i Aragó va ser el primer en començar a ser urbanitzat. Pocs anys més tard es van començar a urbanitzar el Camp del Grassot (a Gràcia), el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, i les zones al voltant de la Ronda de Sant Antoni i de la Ronda de Sant Pere.

Institut Cartogràfic de Catalunya, mapa de Barcelona, 1870.

Els dos principis de l’Eixample (tant el principi cronologic com els principis arquitectònics, ideològics) van ser precaris. Els principis sempre són precaris, i sovint s’acaben desvirtuant. Tot i això, l’Eixample, avui, té altres virtuts que no apareixien al pla Cerdà. El barri s’ha sabut convertir en el centre de la ciutat, un centre dens i urbà, però a escala humana.