A l’extrem nord del Park Güell s’enfila un mur molt llarg. És un mur de pedra, que puja, recte, fins al capdamunt de la muntanya. Va a parar a una esplanada, el Mirador del Virolai. Des d’allà veurem tota la ciutat, el mar, però també, si ens girem, el Puig de l’Àliga o Tibidabo, el barri del Coll, la Muntanya Pelada i la masia de Can Móra.
Al mur l’acompanyen unes escales interminables. Al tram final el camí té dos murs a banda i banda. Tot i la forta pujada, els murs de pedra, els arbres i plantes i les vistes sobre la ciutat donen al camí molt d’encís.
Aquest era el límit de la extensa finca de Can Muntaner de Dalt o Can Larrard, la masia que va comprar la família Güell per construir-hi la ciutat jardí fallida que després es convertiria en el Park Güell. El fet que la finca i el parc acabin aquí no és gens casual.
El més lògic és pensar que el camí que mena fins al Mirador del Virolai es construís tot resseguint el mur nord del Park. Però va ser més aviat al contrari: el mur es va construir resseguint el traçat del camí. Encara avui, aquest camí té certa importància política: és el límit entre els districtes de Gràcia i Horta-Guinardó.
Detall de l’entrada de Can Móra. Al portal es pot llegir l’antic nom de la masia i l’any de construcció: Torre Sana, 1750.
I és que el que tenim sota els nostres peus no és ni més ni menys que el Camí de les Donzelles, també anomenat Camí de Sant Sever, de Can Móra o de la Mina. Segons un article de Magí Travesset, aquest camí sortia de la Travessera de Gràcia, l’antiga Via Subteriora, prenia el carrer Escorial (a tocar del Torrent del Pecat) i la seva continuació, el carrer Molist i el passatge Sagrada Família, i per últim el carrer Josep Cottolengo.
Can Mora, l’any 1913. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca
Fotografia feta des del mateix lloc, avui en dia. El tram final del Camí de Can Mora és ple de casetes d’una sola planta.
Aquí començava el que avui rep el nom de Camí de Can Móra. D’aquest camí hem vist el primer tram, de pujada. El camí, però, segueix més enllà del Mirador, fins a arribar a la masia de Can Móra, que li dóna nom. Des d’alla es dirigeix al Santuari del Coll i pren el camí de Lligalbé o dels Àngels, que el porta fins a Sant Genís dels Agudells, Sant Medir i, finalment, Sant Cugat.
Camí dels Àngels o de Lligalbé. El torrent – camí de Lligalbé va aparèixer al blog fa uns mesos. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Part baixa del Camí de les Donzelles, a principis del segle XX. A la dreta s’intueix la masia de Can Xirot. Font. Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
El Camí de les Donzelles, Antic de Sant Sever, de Can Mora oa de la Mina és un camí molt antic. Ja ens ho diu el fet que tingui tants noms. Els murs que ens acompanyen tenen més d’un segle. I el camí data com a mínim del segle V, tot i que probablement és d’origen romà. El que el fa especial és el que hi ha sota de les escales de formigó. Fins fa poques dècades (crec que als anys 1980), encara s’hi podia veure part de l’antiquíssim empedrat original.
Per què es va tapar i substituir per aquestes escales? Probablement per que no hi ensopeguessin els turistes. I és que l’Ajuntament ensopega sovint amb la història de la ciutat. D’alguna manera, sospito que, si es tornés a treure tot el ciment de les escales, hi trobaríem encara, part d’aquell empedrat. Tant de bo, algun dia, podem tornar a ensopegar amb tants segles d’història.
Camí de les Donzelles, a principis del segle XX. a la imatge s’hi pot intuir part de l’empedrat antic. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.
Camí de les Donzelles, avui en dia. Fotografia feta exactement des del mateix lloc, a l’indret on el camí comença tenir un mur a banda i banda.
Enric H. March diguè:
Peter, t’estàs convertint en un autèntic especialista en fronteres urbanes. M’encanta veure com encara es poden resseguir els antics camins sobre la trama actual.
cancowley diguè:
Gràcies Enric! Em fascina poder resseguir camins, sovint molt precaris, que fa segles que hi són i veure com la ciutat s’ha construït al voltant d’ells.