L’Infern

Gairebé ja és Carnaval. I per això, avui, us he preparat un article diferent als que faig normalment. És Carnaval i per això us diré coses que potser no diria en un altre moment de l’any. Avui, ens oblidarem de fets històrics contrastats per endinsar-nos en les profunditats de la ciutat, en les llegendes i en els rumors. Alguns d’ells, tant espantosos, que serà millor que segueixin sent sempre només rumors.

L’any 1909, amb la presència de totes les autoritats i d’Alfons XIII, es va començar a enderrocar una cosa propera a la plaça de Sant Sebastià. Era la primera d’un miler d’edificis i desenes de carrers que van desaparèixer en obrir-se la Via Laietana.

Fragment d’un mapa de Barcelona de la dècada de 1850. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Un dels carrers que va desaparèixer va ser el carrer de l’Infern, que connectava els carrers Ripoll (carrer que encara existeix) i Riera de Sant Joan (que ja ha aparegut en un altre article del blog), molt a prop de la catedral. Era un carreró curt, en una zona plena de tavernes de dubtosa reputació.

Doncs bé, segons explica Joan Amades, diu la llegenda (la primera llegenda d’avui), que el matí del 23 d’agost de 1608, Pere Portes, un habitant de Tordera, al Maresme, va exclamar al dimoni quan va saber que el notari que havia donat fe d’haver tornat un deute havia mort. Segons sembla, va aparèixer un home amb aspecte de cavaller distingit que el va guiar a una cova d’Hostalric.

Carrer Infern, l’any 1908, poc abans de ser enderrocat.

Ens estalviarem d’explicar tot el que va viure dins de la cova, però, sembla ser que hi va presenciar turments atroços i fets horribles. En un moment de la temible visita, Pere Portes va exclamar a Déu. Immediatament va aparèixer un home amb aspecte de pelegrí que el va guiar fins a la sortida. Quan va sortir de la cova, però, es va trobar en un lloc molt diferent del qual havia entrat. Jo no era a Hostalric sinó a Barcelona, al soterrani de l’Hostal de l’Infern, situat a l’encreuament del carrer Infern amb el carrer Ripoll, antigament anomenat carrer Cellers. Pere Portes acabava de sortir, viu, de l’Infern. Des de llavors se’l va conèixer amb el nom de Pere Boter o Botero.

Per si voleu saber-ne més de la temible història de les calderes de Pere Boter podeu visitar la pàgina web que relata aquesta i d’altres històries estranyes i fosques de Barcelona. Nosaltres prosseguim el nostre viatge, tres cents anys després.

El 1909 desapareix el carrer de l’Infern. Al seu lloc, però, s’excava un túnel per a que hi passi un metro. El túnel quedarà sense servei fins l’any 1928, quan s’estrena la primera ampliació del Gran Metropolitano, la línia que uneix la plaça Lesseps i la plaça Catalunya. De la parada d’Aragó (actual Passeig de Gràcia) sortia un ramal amb les parades d’Urquinaona, Jaume I i Correus (que va desaparèixer l’any 1973).

1912. Obres de construcció del túnel del metro.

Tanmateix, es va construir encara una altra parada. L’estació del Banc. No va arribar a obrir mai i, en principi, només s’ha fet servir per guardar-hi material del metro. Algunes llegendes urbanes expliquen que l’estació tenia accés directe a l’antiga seu del Banc d’Espanya i que alguns trens nocturns hi transportaven diners.

I per què us explico tot això? Doncs per què l’estació fantasma del Banc és situada just on era el carrer de l’Infern. Si encara existeix alguna resta del soterrani de l’Hostal de l’Infern, un hostal que va existir de veritat, deu ser situat a sota de l’antic Banc d’Espanya, en algun lloc entre les cambres cuirassades i l’estació fantasma.

Foto dels accessos de l’estació de Banc. Font: blog sobre les estacions fantasmes de Barcelona.

Avui en dia, l’andana està tapiada i amb prou feines es pot veure res des dels vagons del metro. Tanmateix, hi ha un fet curiós. Us heu fixat alguna vegada que el tren de l’actual Línia 4 surt de l’estació d’Urquinaona en direcció a Jaume I, va extremadament lent durant un tram del recorregut? Això és així per que el túnel per on estem passant és el més antic del sistema de metro de Barcelona. Té més de cent anys i correspon a aquell túnel construït l’any 1909, molt abans de la inauguració del metro. És un túnel molt estret i per això els trens hi passen molt lentament. En algun lloc d’aquest recorregut a poca velocitat passarem just per on hi havia el soterrani de l’Hostal de l’Infern.

Marcat en vermell el tram que encara existeix del carrer Ripoll i en taronja el que ha desaparegut. En groc el traçat aproximat del carrer Infern.

El que és segur és que si l’infern existeix, està situat a sota d’un banc, molt a prop d’on es guardaven els diners, en les fosques i segures cambres cuirassades del Banc d’Espanya, avui seu de Catalunya Caixa. La història ens ha reservat una amarga ironia, o potser una bona lliçó: Pere Portes, maleint els deutors, surt de l’Infern per on avui hi ha la seu d’un banc, construït aquí per un massiu procés d’especulació.

Seu de Catalunya Caixa, per on Pere Botero va sortir de l’Infern, fugint dels deutors.

Qui sap si encara hi ha alguna cosa allà a baix. Jo de vosaltres no miraria per la finestra del vagó quan passeu per aquell túnel tant antic. I, encara menys, mai, mai, baixaria a les fosques cambres cuirassades de Catalunya Caixa.