Trulla

Barcelona és una ciutat d’identitats. Ha sabut conservar, com poques, la consciència de ser d’un barri, d’una antiga vila. Aquesta memòria col·lectiva, s’ha traduït en festes majors, oficials i alternatives, en botigues, centenars de topònims alternatius, tradicions, símbols, samarretes reivindicatives o fins i tot moviments de caire polític.

El passatge de Trullàs, que dóna nom al barri, avui enderrocat.

Sovint, aquesta riquesa social i identitària és banalitzada per l’ajuntament, que mai acaba d’entendre com n’és de singular. És per això que avui comencem un petit cicle, en que coneixerem alguns dels barris de Sant Martí de Provençals. El barri de Trulla o Trullàs és una de la dotzena llarga de barris del Poblenou. Com tants d’altres, va créixer al costat de la carretera de Mataró, construïda a mitjans del segle XVIII, l’actual carrer de Pere IV.

El barri de Trulla, avui, a la cantonada del carrer Pere IV i el passatge Iglésias.

El barri s’estén aproximadament per dues o tres illes, entre els carrers Àvila i Badajoz. Al centre del barri trobem el carrer Pere IV i el passatge Iglésias. Trullàs (com consta al nomenclàtor oficial) o Trulla (com en diuen alguns dels botiguers de la zona) va sorgir a mitjans del segle XIX, abans de la urbanització de l’Eixample. L’origen del nom podria venir del cognom d’un propietari de camps (com el del passatge Iglésias) o d’un industrial de la zona.

Fragment del mapa d’Ildefons Cerdà, de 1855. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

Al mapa d’Ildefons Cerdà, de l’any 1855, ja apareixen quatre edificis aïllats a la zona on després hi hauria el barri de Trulla o Trullàs. Al costat veiem l’antic Camí del Pont de les Vaques, un camí rural que després es va convertir en el passatge Caminal. El passatge encara avui dibuixa la mateixa corba que fa cent cinquanta o doscents anys, quan era un camí enmig de prats i camps.

El passatge Iglésias des del carrer Pere IV.

Al mapa també apareix la paraula MILITAR. Marca el límit de la jurisdicció militar, on estava prohibit construir-hi res. Sembla ser que aquesta prohibició, que servia per que forces rebels no es poguessin parapetar amb cap construcció, era més laxa en temps de pau i més severa quan hi havia una revolta o una guerra. És per això que, l’any 1855 apareixen aquests quatre edificis aïllats dins de la zona on estava prohibit construir-hi.

Fragment d’un mapa de 1885. Hi apareix el barri de Trulla, ja plenament format, però encara aïllat, sense cap continuïtat urbana amb l’Eixample barceloní ni amb el Poblenou. Font: ICC.

El traçat dels passatges de Trullàs i d’Iglésias trenca clarament amb el dels carrers Àvila o Badajoz. La raó, van sorgir abans que Cerdà dissenyés els carrers de l’Eixample. Prenen com a punt de partida la carretera de Mataró (Pere IV), l’únic element urbanitzat que hia havia a mitjans del segle XIX. És per això que dibuixen un angle recte amb el carrer Pere IV però tallen les illes de l’Eixmaple en diagonal.

Edifici del passatge Iglésias, a la cantonada amb el carrer Pujades.

Aquest és probablement l’edifici més antic del barri de Trulla. Està format per dos cossos. El primer segueix el traçat del passatge i el segon s’adapta al traçat del carrer Pujades. Es podria tractar d’un edifici de caràcter rural, una petita masia o un habitatge on vivien hortolans o treballadors d’un dels prats d’indianes de la zona.

Detall del mateix edifici, amb un panell que indica en quina direcció podien circular els carros per aquest passatge, de muntanya a mar.

Finestra de l’edifici, feta amb carreus antics.

Fruit del seu aïllament físic, el barri de Trulla va arribar una entitat pròpia i va arribar a organitzar la seva pròpia festa major. A l’Arxiu Històric del Poblenou, encara es conserva una nota de premsa amb el programa de la festa major de l’any 1900.

Programa de la Festa Major de Trulla, que es celebrava al voltant del Casal Familiar de Provençals. Font: Arxiu Històric del Poblenou.

La festa major però ja es celebrava com a mínim des de l’any 1876. En un article de l’Institut d’Estudis Vallencs, aparegut a la revista Quaderns de Vilaniu, s’estudia l’arribada de la tradició castellera al pla de Barcelona. Les primeres mencions, molt breus són de l’any 1852. Per primer cop, l’any 1876, es mencionen places concretes on es fan castells de la Colla dels Xiquets de Valls.

Casa Antònia Serra i Mas, a la cantonada dels carrers Pere IV i Pallars, construïda l’any 1926, per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Ha estat reformada fa poc, i ha tornat a recuperar el templet que corona l’edifici.

Un dels indrets on es tiren els primers castells és a les festes majors de Gràcia i Sants, però també al barri de Trullàs. Hi ha però una diferència. Si a Sants i Gràcia, els diaris parlen de l’actuació dels Xiquets de Valls, a la festa major de Trulla el Diari de Barcelona (28 de setembre de 1876) parla de “castillos de hombres como lo practican los Xiquets de Valls”.

Aquesta subtil diferència fa pensar en que aquí, al barri de Trulla, per primer cop són els barcelonins els que organitzen els seus propis castells, a la manera dels Xiquets de Valls, a diferència de les altres festes, on actua la colla vallenca. A la dècada de 1890, es fundarà la Colla dels Xiquets de Gràcia, la primera colla castellera del pla de Barcelona. La colla actua fins a la guerra civil, i es funda de nou l’any 1996.

La Barberia Colomer, una de les botigues més antigues del barri, fundada l’any 1903.

És molt pobable que fos aquí, al barri de Trulla, on per primer cop, alguns homes s’ajuntessin, potser amb l’ajuda de tarragonins i vallencs emigrats al Poblenou, a tirar els primers castells. No van arribar a crear una colla estable, com si que va passar a Gràcia.

Estructura d’una antiga fàbrica, que després es va convertir en magatzem de cervesa, al costat del passatge de Trullàs. 

Avui en dia, molts dels edificis del barri segueixen dempeus, però ja no hi ha ningú que, preguntats pel barri de Trulla, saben dir on és. Trulla o Trullàs, és un de tants barris desapareguts de la memòria col·lectiva. Alguns dels vells clients del bar de la cantonada del carrer Pere IV i Àvila, però, encara dibuixen un petit somriure quan els hi dic que sóc historiador i què estic buscant el barri de Trulla.