Si hi ha un carrer important a Sarrià, aquest és el carrer Major. En poc més d’un quilòmetre, transcorre tot el poble, des de la plaça Artós a la plaça Borràs.
Data de construcció d’un dels edificis més antics de Sarrià, al número 118 del carrer Major. Acull l’Estanc de Dalt.
S’hi concentren les botigues més antigues, l’ajuntament, l’església i el teatre parroquial. També hi trobem les cases pairals més importants, com Can Foix o Can Sangrà i els edificis més antics de la vila.
Sarrià va créixer al llarg del carrer Major. És una vila allargada i poc ample. A banda i banda de la vila hi trobem dos torrents; els responsables de la fesomia que ha anat prenent el poble: la Riera de les Monges i la Riera de Gardenyes.
Sarrià al mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
Al nucli antic de Sarrià també trobem nombroses masies. Sovint són cases pairals, que tenien les seves propietats i camps fora del poble. Però algunes, més petites, tenien els seus camps i horts al costat.
Detall del Mas Bernal.
Com explica el web Història de Sarrià, fins l’any 1840 hi havia nombrosos horts o camps dintre del poble. Coincidint amb el final de la segona guerra carlina i un període d’estabilitat i bonança econòmica, la vila va viure un procés de creixement urbanístic a partir de la dècada de 1840.
L’any 1843 s’urbanitza la carretera de Barcelona a Sarrià, que substitueix l’antic camí ral, que serà conegut com el Camí Vell de Sarrià. El 1864 s’inaugura el tren de Sarrià. Les millores de les comunicacions amb Barcelona portaran a un fort creixement urbanístic, ja que molts burgesos de la ciutat es construiran una residència d’estiu al poble.
Data de construcció i de reforma de la Casa Roura.
En aquest procés d’urbanització algunes de les masies de Sarrià es reformen. Deixen de ser masies per passar a ser edificis de caràcter urbà. És el cas de la Casa Roura o del Mas Bernal.
La Casa Roura des del carrer del Pare Miquel.
Sarrià vol deixar enrere la seva etapa com a poble rural, almenys arquitectònicament. En part, per què gran part dels propietaris de les finques de la vila són patricis barcelonins que hi venen a estiuejar.
El Mas Bernal, al carrer de Santa Magdalena Sofia.
L’actual Mas Bernal no té l’aspecte de masia, sinó d’edifici d’habitatges de principis del segle XX. Però manté la façana ampla, enretirada del carrer i dirigida cap al mar, típica de moltes masies de la ciutat. És interessant que a la façana també hi consti el nom de la masia. Deixa constància del passat rural de la finca.
Detall de la façana del Mas Bernal.
Tot i això, no totes les masies van canviar de fesomia de forma tant radical. Algunes de més petites van optar per reformar l’antic edifici.
Can Coletes.
És el cas de Can Coletes (1). Va optar per pintar la façana, decorar la porta i les finestres i col·locar una figura de sant a la part superior. Encara avui es pot endevinar la forma basilical tant típica de moltes masies catalanes.
Can Coletes és un dels pocs edificis del carrer Major que no tenen la façana dirigida al carrer sinó al mar. Això ha fet que l’espai al davant de la casa sigui una mica més ample que el d’un carrer normal. A més, el que hauria de ser un carrer que es dirigeix en direcció Besòs, és un petit atzucac, tallat pels últims edificis del carrer Avió Plus Ultra, que també acaba en aquest punt.
La plaça d’Amich des del carrer Major.
L’espai ha acabat formant la plaça d’Amich. El nom d’Amich és un cognom lligat a la masia de Can Coletes, que apareix als censos de la vila de principis i mitjans del segle XIX (2). Els Amich eren propietaris de la finca que es va acabar urbanitzant al voltant de Can Coletes. Fins fa pocs anys, el nomenclàtor de Barcelona havia relacionat el nom de la plaça amb el d’un mercader tarragoní, que no tenia relació amb Sarrià; ara, però, han esmenat l’error.
Detall de Can Coletes
La plaça d’Amich és segurament la plaça més petita de Barcelona. Ben a prop n’hi ha una altra que també té unes dimensions minúscules; la plaça de Sant Gaietà. A la plaça hi dóna un sol edifici, Can Coletes.
—
(1) Mañé i Sàbat, Antoni, Finques i masies del vell Sarrià, ed. El Mirador (2009).
(2) Podreu trobar i descarregar els padrons de 1828 i 1850 al web Història de Sarrià.