D’un temps ençà les carreteres passen de moda. No són prou ràpides ni prou directes. Se’n construeixen de noves, es fan ponts, túnels, es foraden muntanyes.
La Carretera de Mataró, a la cantonada amb el carrer Tramuntana, prop de la via del tren que talla el seu recorregut.
A la carretera de Mataró li ha passat una cosa semblant. No era prou ràpida. Passava per dins de diferents nuclis urbans. L’augment del tràfic va ser un altre motiu per externalitzar –si es pot dir així- l’autopista cap al Maresme.
L’autopista del Maresme (C-32) va ser inaugurada l’any 1970. És molt més ràpida que l’antiga Carretera de Mataró, construïda a la dècada de 1760. Però alhora fa de barrera física implacable entre Gramenet i Sant Adrià, entre Sistrells i el Raval de Badalona.
La carretera de Mataró l’any 1962, gairebé al mateix punt que a la fotografia anterior, al barri de la Verneda, a Sant Adrià de Besòs. Font: Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.
La Carretera de Mataró, però, també va significar una millora i, alhora, una externalització per a l’antic Camí de la Verneda que passava prop d’aquí. El camí de la Verneda, del qual encara existeix un tram, a la frontera entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià, existeix i s’ha fet servir almenys des de l’època romana. Però avui no hem vingut a parlar de l’antic camí de la Verneda, sinó de la Carretera de Mataró, construïda a la dècada de 1760, i, per tant, també força antiga.
Una filera de plàtans majestuosos acompanyen la Carretera de Mataró des del barri de La Pau, a la Rambla Prim fins a la Verneda. Molts d’ells són arbres centenaris.
El catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona ha catalogat els plàtans d’ombra que es troben a l’encreuament de la Carretera de Mataró amb la Rambla Prim. Segons el catàleg aquests arbres, que abans s’estenien per tota la carretera, es van plantar l’any 1903.
Pel mateix temps, l’any 1902, obria a la Verneda una petita fonda, anomenada La Deliciosa. Amb el temps, la fonda es va convertir en restaurant per als obrers que treballaven a les naus i fàbriques del voltant.
La fonda, l’any 1920. Font: Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.
Les fàbriques i naus del voltant han deixat de funcionar. Només sobreviuen uns quants tallers mecànics i dues benzineres. Abans tots els cotxes que anaven a Mataró i al Maresme passaven per la Carretera de Mataró. Ara amb prou feines hi passa cap vehicle.
Una xemeneia, a l’encreuament del carrer Guipúscoa amb la carretera de Mataró.
Les naus i antics tallers, la xemeneia, avui abandonades, podrien ser un lloc excel·lent per a acollir noves activitats culturals, veïnals, associatives. Però de moment resten buides.
Detall d’una de les dues benzineres de la zona i del taller de pneumàtics Firestone, que també ha tancat.
Cent tretze anys després de ser fundada, La Deliciosa segueix funcionant, convertida en lloc de trobada de mares i pares dels nens i nenes que s’entrenen a l’escola de futbol del RCD Espanyol, que es troba al costat del restaurant.
Però avui tampoc hem vingut a parlar de La Deliciosa, ni de les naus abandonades, ni dels plàtans centenaris, que, combinats, formen un paisatge concret, significatiu del què va ser la Carretera de Mataró i el fet de viatjar ciutat enllà fa unes dècades.
La Deliciosa, avui.
Pocs metres després de La Deliciosa, la Carretera es troba amb el carrer Guipúscoa, al costat de la masia neoclàssica de Can Serra, que acull el Museu de la Immigració de Catalunya. Hi trobem la benzinera que vèiem abans, amb el taller de pneumàtics Firestone, tancat des de fa anys, i també els plàtans d’ombra centenaris, els últims que acompanyen la Carretera.
Sí. S’hi concentren tots els elements que hem anat veient, i que configuren tot el que era una carretera, la Carretera, fa algunes dècades. Però hi ha més.
El terra de la Carretera.
Si mirem al terra, hi trobarem llambordes i uns rails de tramvia que arrenquen del no-res i porten al no-res. Els rails i les llambordes desapareixen sota l’asfalt just abans de Can Serra, després d’un traçat d’uns cinc metres.
És difícil veure’ls ja que sovint hi aparquen els cotxes que fan cua per entrar a la benzinera. L’indret és ple de brossa i ningú pensa en que aquí hi passen els rails, un petit vestigi històric de no-fa-tant-de-temps.
Els rails del tramvia 70 a Sant Adrià i Badalona, i el detall del tronc d’un plàtan pintat de groc, per que ni hi xoquin els cotxes de la benzinera.
Els primers tramvies, tirats per cavalls, van començar a circular pel Pla de Barcelona l’any 1872. A finals de la dècada de 1960 es comencen a suprimir les línies de tramvia, amb l’excusa que entorpeixen el trànsit de cotxes, la gran prioritat de les polítiques urbanístiques franquistes i postfranquistes. Els últims tramvies es retiren a mitjans de març de 1971, gairebé un segle després que circulessin els primers tramvies per la ciutat.
Des de llavors els vestigis dels tramvies, els rails, els cables, i els mateixos combois de tramvies han anat desapareixent. L’única excepció va ser el Tramvia Blau, que es va convertir en una atracció turística; únicament turística, ja que el preu del tiquet, 5,50€ el viatge, duplica el preu del bitllet senzill normal (ja de per si car), tot i que el tramvia apareix dins del mapa (i, per tant, en forma part) de la xarxa de transport públic de Barcelona.
Rails del tramvia a la Carretera. Al fons, el pal de la catenària.
El primer servei de tramvia entre Barcelona, Sant Adrià i Badalona sorgeix l’any 1873. Els rails que es conserven avui en dia són del tramvia 70. Aquesta línia sortia de l’Estació del Nord de Barcelona, recorria tota la Carretera de Mataró (avui Pere IV) fins a Sant Adrià. Després seguia cap a Badalona i Montgat. Fins a l’any 1970 encara arribava fins a la plaça de Pep Ventura de Badalona. Des de llavors es van anar suprimint trams de la línia, fins a la supressió total de la línia, l’any 1971.
El tramvia 70, al seu pas per la Carretera de Mataró, a la dècada de 1960.
Què costaria dignificar una mica aquests antics rails, el pal de la catenària i les llambordes? Podríem recuperar, així, una part de l’antiga forma de viatjar més lentament, d’anar als llocs amb una mica més de calma i prenent, sempre, el camí més antic.
Els tramvies per el carrer Pere IV, van deixar de circular el 19 de maig de 1965. La última línia a circular va ser la 70, limitada a las hores de Estació del Nord a Barri Besos. Al dia següent va començar a circular el bus 42. Era la última línia de via estreta de Barcelona.
Cert! Sóc massa jove per haver vist desaparèixer els tramvies (els he vist aparèixer de nou, per la Diagonal), però pel que sé la política de l’ajuntament franquista va ser de substitució sistemàtica dels tramvies pels busos. Els busos de la línia 17 van conservar la numeració i més o menys la mateixa ruta que els tramvies de la línia 17 per St Gervasi de Cassoles.
Encara la recordo com a carretera, i sempre que hi passo els plàtans em recorden aquell territori de frontera. La Deliciosa és tot un referent i s’hi menja molt bé.
Hi ha algun racó de Barcelona que no coneguis?! És cert, és un territori de frontera, té un caràcter de carretera, de provisionalitat, de viatge del passat. Aquesta primavera vaig ser a La Panadella (a la frontera entre l’Anoia i la Segarra), fent un tros del Camí de Sant Jaume, i em va recordar una mica aquest indret.
És un territori de frontera com de final de película, fet i construït per fer-nos sentir que som al final de la ciutat i que valdria la pena tornar enrere, de nou cap al centre. Si, en canvi, decidim tirar endavant, arribarem a la inacabable, insalvable, impenetrable perifèria barcelonina: Badalona, Gramenet, Sant Adrià. Ens sorprendrem de veure que hi ha molta ciutat més enllà de Barcelona, la ciutat oficial.
Intentant respondre a la pregunta: no costaria gaire, potser res, si es trobessin els espónsor adequats. Però per això mateix, perquè no costaria gaire, hi hauria poc negoci i això ja no interessa tant! Correspon a les autoritats municipals estirar aquest carro.
Salut i endavant amb aquesta excel·lent feina d'”arqueologia històrica”.
Gràcies Joan. La meva feina potser és la més fàcil, la de fer arqueologia urbana… El que és difícil és reivindicar i insistir per que les autoritats municipals et facin cas i no acabin utilitzant les màquines excavadores.
Pingback: Trobada per reivindicar el TRAMVIA PER LA DIAGONAL | Eix Pere IV
M’encanta la teva mirada, trobant els vestigis d’un mon desaparegut amagats a l’entorn en el que vivim. Fas reviure la ciutat d’una manera impressionant.
Només qüestionaria en aquest article la declaració (amb referència al Tramvia Blau) de que “el preu del tiquet, 5,50€ el viatge, duplica el preu del bitllet senzill normal (ja de per si car)”.
Si amb el “bitllet senzill” et refereixes al bitllet típic de TMB, el T10, el preu a l’agost de 2016 és de menys d’un euro.
Encara que sembli una ximpleria, ho dic perque molt sovint sento a gent que es queixa del preu del transport públic a Barcelona, mentre una comparació amb el transport públic a d’altres grans ciutats europees fa pensar no está tan malament. A més de reconèixer i de preservar lo més valuòs del passat, també s’han de valorar les millores hagudes, que no són tan poques.
Stephen, d’entrada et demano disculpes per trigar tant en contestar! Tot i haver passar l’agost a la ciutat vaig voler desconectar. A l’obrir el blog ahir vaig veure que m’havies escrit fa un mes.
Me n’alegro que t’agradi l’entrada i el blog!
Feia referència al preu del bitllet senzill, d’un sol ús, que costa 2,15 i el fet que el tramvia blau no tingui el mateix preu. En certa manera, sempre he volgut ser crític, sobretot amb la manera en que s’ha gestionat el patrimoni de la ciutat, sobretot durant els últims 40 anys i, per extensió, amb d’altres àmbits de la ciutat, per allunyar-me de pàgines webs i llibres escrits des de l’ajuntament i donar un altre punt de vista. Això fa que no tothom estigui d’acord amb les meves opinions. Les meves opinions, evidentment, no són les úniques vàlides. És molt més interessant que tothom qui vulgui em comenti i expressi la seva pròpia opinió, com passa sovint. Per això t’agraeixo que m’hagis escrit i hagis donat el teu punt de vista.
Tanmateix, i vist en perspectiva (ara que fa un any que vaig publicar aquesta entrada), trobo que tens raó. Hauria de valorar les millores que s’estan aconseguint, que com dius, no són poques, i no sempre ser crític per principi.
Gràcies!