El Camí de les Casetes

(…) en aquella mateixa tarda saquejaren (del 26 de juny de 1808) las Casas del Negociant, de la Laya Pasquala, den Franquesa, del Francisquet, den Ponsá, y del Valdiró, y del Solias pero despues tocaren á retiro, y no saquejaren mes en aquella tarde. (1)

Les Cases del Negociant, al passatge del Negociant, a finals de desembre de l’any passat.

El 26, 27 i 28 de juny de 1808 un regiment de les tropes napoleòniques saquejà pràcticament totes les cases de Vallvidrera, enduent-se roba, menjar i diners. El relat del rector de Vallvidrera és esfereïdor, ja que conta els fets que ha viscut en primera persona.

Al dia següent, 27 de juny,

…que fou lo endemà dilluns dia desgraciat per esta Rectoria, é Iglesia, jo infelis me vaig llevar y celebrí la Misa á las sinc del demati, y com no temia de res, ni habia tingut part ni quart ab lo foc quels feren la tarde antes, ni sabi que ells (les tropes napoleòniques) estiguesen acampats desde Sant Pere Martjr fins al Cap de la Costa, me estaba quiet en la Rectoria ab ma germana y una criadeta (…)

(…) quan serian uns dos quarts de set del mati (…) arribaren impensadament dotze Italians (millor diria dotze dimonis encarnats, los quem trobaren en la entrada de la Rectoria, y la primera salutació quem donaren fou apuntarme los fusells al pit y á la cara, volentme matar si nols donaba tots los diners, y Ort i Plata que tingues (…).

La Rectoria de Santa Maria de Vallvidrera a principis del segle XX. L’edifici, del segle XVI, conserva la mateixa fesomia avui en dia que fa en aquesta foto de fa cent anys, com també fa dos-cents anys, quan fou saquejada per les tropes napoleòniques. Font: Arxiu  Fotogràfic de Barcelona (AFB).  

Finalment, els soldats, segurament mercenaris, van pujar i saquejar el pis de dalt de la Rectoria, però marxaren sense matar el rector. A la tarda, els pagesos de la contrada, tement que la tropa entraria també a les seves cases, van portar tots els objectes de valor, escriptures i diners a la rectoria, pensant que, al ja haver estat saquejada, els soldats hi passarien de llarg. Tot i això, però, tancaren les portes i marxaren muntanya enllà. La tropa, però, tornà a saquejar la rectoria enduent-se tots els diners dels pagesos de Vallvidrera. El saqueig continuà encara un dia més:

(…) y lo endemà 28 de Juñy fent lo mateix en los demes Casa com fou la Casa den Cuyás de Sant Joan de Salem, Casa den Llevallol, Casa den Sauró, Casa den Gravat, Casa den Carlos, Casa den Casadet, Casa de Feliu Pinós, Casa del Mandó, Casa de la Pauleta, Casa de la Fernanda, Casa de la Rosaura, Casa de Joseph Badia, Casa den Rasseda, y Casa de la Budallera ahon feren moltissim mal sens contar á mes dels robos las tropelias que cometeren contra la pobre gent que trobaban per las Casas, quedant tothom despullats.

Finalment, després de tres dies de saquejos, els soldats van rebre ordre de marxar a Girona l’endemà, 29 de juny. Havien saquejat un mínim de 22 masies i a més de la rectoria i l’església de Sant Pere Màrtir.

La part posterior de les Cases del Negociant o de Cal Negociant el desembre passat.

Sovint, només acaben sent notícia les desgràcies i els fets funestos. No es relata la vida de cada dia. Sense pretendre-ho, el rector de Vallvidrera va deixar una descripció de molt valor històric: un llistat de les cases de la Vallvidrera de principis del segle XIX.

La Plaça de Vallvidrera l’any 1900. Font: AFB.

Quan es parla de Vallvidrera, quan es mira la Vallvidrera que es veu des de Barcelona, (que anomenarem Vallvidrera d’Amunt), sempre es pensa en les torretes d’estiueig construïdes a partir de l’annexió del municipi a Sarrià, l’any 1891. És llavors que hi anaren a viure o estiuejar les classes benestants i mitges de Sarrià i Barcelona.

A la foto de la plaça hi podem veure d’esquerra a dreta el tros d’una casa de mitjans segle XIX, després Can Trampa, la fonda oberta l’any 1803, i Can Maties, una casa d’aspecte rural i més antic, l’antic hostal del segle XVIII. El coll de Vallvidrera era un lloc de pas, en el camí de Barcelona a l’obaga de Collserola i el Vallès. Hi veiem fondes i carruatges.

Fotografia estereoscòpica, feta per Frederic Bordas l’any 1900, de la plaça de Vallvidrera des de la part del darrere de Can Maties. Font: AFB.

Però a part de les fondes de la plaça, Vallvidrera era un indret eminentment rural. Una gran part dels seus prop de 200 habitants eren pagesos, ramaders i jornalers. L’única excepció eren els fondistes de Can Trampa, un grapat de traginers i els carboners de la vall. A la Vallvidrera del segle XIX no hi havia cap altre ofici.

Al segle XIX Vallvidrera va arribar a tenir gairebé una cinquantena de masies. D’aquestes n’hi havia moltes d’importants, d’aspecte gairebé senyorívol, com la masia de la Budellera o Can Rectoret, però moltes, la majoria (com la que hem encerclat a la imatge de sobre), eren molt senzilles.

Vallvidrera d’Amunt a principis del segle XX. Veiem un grapat de masies repartides per la falda de la muntanya, totes elles tenen una fesomia bàsica: planta i pis, sostre a dues aigües i parets mig recobertes amb calç. Font: Centre Excursionista de Catalunya.  

Tornem enrere. El rector de Vallvidrera ens relatava el llistat de les cases que havien estat saquejades per les tropes napoleòniques.

El primer dia, 26, saquejaren las Casas del Negociant, de la Laya Pasquala, den Franquesa, del Francisquet, den Ponsá, y del Valdiró, y del Solias. Hem de suposar que totes les cases estaven relativament a prop, ja que les van saquejar en poques hores. Aquest fet el confirma el llibre de Llorens Sallent, Història documentada de la Parròquia i del Poble de Vallvidrera (2), on apareix citat el relat del saqueig. Les Cases del Negociant, can Ponsà i Can Francisquet es trobaven al mateix camí, anomenat Camí de les Casetes.

La Torre del Sagrat Cor, al carrer (o camí) de les Casetes. La torre, construïda al tombant del segle XX contrasta amb les cases del Negociant, més senzilles, d’aspecte rural i, per tant, més antigues.

Com explica Llorens Sallent, el camí de les casetes era un camí que menava de la plaça de Vallvidrera, a on hi havia l’hostal, fins a la riera de Can Pujades, també anomenada riera de la Feixa Llarga, a on ara hi ha el Pantà de Vallvidrera, construït l’any 1864, per abastir d’aigua el poble de Sarrià.

La masia de Can Pujades l’any 2008, poc abans que l’ajuntament, que n’era el propietari, l’enderroqués amb l’oposició del veïnat de Vallvidrera. Era una de les masies històricament més importants de la vall, s’en tenia constància des de l’any 1709. Font: Revista La Vall de Vidre.

És difícil fer un catàleg exhaustiu de totes les masies que hi ha a Barcelona o a Vallvidrera. Sovint hi ha vestigis, arguments i informacions però no evidències definitives. A Sant Andreu de Palomar o Les Corts, les associacions de veïns i els historiadors locals han publicat treballs de qualitat com a alternativa al catàleg, força menys exhaustiu, publicat a iniciativa de l’ajuntament l’any 2010.

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi i, en concret, al poble de Vallvidrera no hi ha una obra que en parli amb el rigor que caldria. Parlar de les masies de Vallvidrera és, a més, parlar de totes les cases de la vall, ja que no hi havia cap casa que no fos masia (l’antic hostal de Can Maties i la rectoria també van servir com a masia), amb l’única excepció de Can Trampa. La història de la Vallvidrera anterior a l’annexió és la història de les seves masies.

Can Cabassa és l’única masia del camí de les Casetes que apareix al catàleg de masies i al catàleg arquitectònic de Barcelona. La masia va ser construïda poc després del saqueig, l’any 1810. A més de masia va ser també l’escola de Vallvidrera.    

Vallvidrera mai va arribar a tenir un nucli històric compacte, com Sarrià o Sans. Tot i això, alguns camins i indrets es van poblar més que d’altres. L’entorn de l’església o Vallvidrera d’Amunt foren dos dels indrets on va sorgir un petit grup de cases.

Al camí de les casetes van començar a sorgir petites masies des de mitjans del segle XVIII, coincidint amb una època de pau i puixança demogràfica, econòmica i agrícola al pla de Barcelona. Sallent explica que l’any 1835 hi havia vuit cases entre les masies de Can Ponsà i Can Solias: a més d’aquestes dues, Can Nasari, Ca l’Aleix, Can Francisquet o Martí, Can Bernat, Can Cabassa, Cal Negociant i Can Solias. L’indret era conegut com les Casetes, com encara recorda el carrer de les Casetes que segueix el traçat de l’antic camí de Can Pujades.

Can Solias, avui seu de l’entitat Aspasim, al carrer Mont d’Orsà, l’antic camí de carena que va des la plaça de Vallvidrera fins al Puig d’Ossa o de Sant Pere Màrtir. Font: Viquipèdia.

Algunes masies, com Can Solias, han estat reformades o construïdes de nou i han perdut la seva fesomia rural. D’altres mantenen encara el seu aspecte antic. No es fa difícil distingir quins edificis del carrer de les Casetes podria haver format part d’aquelles casetes i quins van ser construïts més tard, a partir de 1891.

Cases al final del carrer Pelfort, continuació del camí de les Casetes, prop d’on era Can Pujades. És probable que una part d’aquet petit conjunt sigui Can Nasari. 

El problema, però, sorgeix en saber on eren exactament aquestes cases. L’any 1901 l’ajuntament de Sarrià va crear un mapa del municipi que inclou una part de Vallvidrera. Hi apareixen algunes de les Casetes de les quals parlava Sallent, aquí, però, amb els noms dels nous propietaris que van comprar les cases i les terres després de l’annexió de Vallvidrera a Sarrià: Josep Pelfort, Manuel Herrando i Josep Torner.

Fragment del mapa del municipi de Sarrià, de l’any 1901. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

L’obra de Sallent, però, explica tant qui eren els antics com els nous propietaris. Gràcies a això sabem que Josep Pelfort va adquirir Can Francisquet –i va acabar donant nom al carrer Pelfort- i Josep Torner va comprar Can Bernat.

En canvi, d’altres masies com Can Ponsà o Can Pujades no van canviar de mans. És probable que hi jugués un paper important el lloc on es trobaven, més enfonsades a la vall, amb menys vistes i pitjor comunicades amb el nucli de Vallvidrera d’Amunt i la carretera.

Ca n’Aleix, al carrer Pelfort. L’edifici també ha patit reformes importants i ha perdut l’antiga fesomia de masia.

No va ser gens fàcil accedir al llibre de Llorenç Sallent, que podreu trobar a la biblioteca Josep Miracle, al Centre Cívic de Vallvidrera. Un cop a les mans, vaig veure que era un exemplar de la primera edició, publicat l’any 1916, per tant ara fa un segle. L’estat de conservació del llibre no és bo, però és l’únic que estudia amb atenció la història antiga de la vall.

Com aquell rector que relatava els tràgics fets del saqueig napoleònic, Llorenç Sallent també era mossèn de la parròquia de Vallvidrera. A més d’ells i d’un petit grup de veïns llebrencs, han estat molt pocs els que s’han atrevit a pujar muntanya amunt per estudiar la història del que hi havia en aquestes fondes valls fondes abans que hi arribessin els estiuejants de Barcelona i què en queda.       

El final del carrer Pelfort és poc més que una riera que desemboca al Torrent de la Feixa Llarga o de Can Pujades.

Jugar a reconèixer quines cases són més antigues i són d’origen rural i quines no pot ser un bon exercici per enfonsar-nos en la història d’aquest poble. Vallvidrera no ha estat sempre un barri d’estiueig bucòlic i pintoresc, i si ho és avui, és gràcies als pagesos d’antuvi. Durant segles fou un lloc feréstec, rural, pobre. Les seves masies senzilles conviuen avui amb torres modernistes. Passem-hi amb calma.

—

(1) Tots els exemples estan citats a l’obra de Sallent, Llorenç, Història documentada del Poble i Parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, Imprempta de Francesc Xavier Altés i Alabrt, Barcelona (1916).

(2) Op. cit.