Segons explica la llegenda (1), el doll d’aigua de la Font del Gat que surt de la muntanya de Montjuïc va ser trobat per un gat l’any 1855. En alguns casos, com el de la Font Trobada (a sota de les Piscines Picornell) també ens ha arribat una història sobre com es va trobar la sortida de l’aigua. En el seu moment, cada font deuria tenir la seva pròpia història de com fou descoberta. Sovint sembla que foren descobertes de forma fortuïta, com en el cas d’aquestes dues fonts (en el cas de la Font Trobada, el mateix nom ho indica). Tot i això, és més probable que els pagesos de la zona ja coneguessin aquestes fonts des de feia segles i que més aviat foren redescobertes per a popularitzar-les i atreure-hi públic.
La Font del Gat, a principis del segle XX. Font: Blog historiadebarcelona.org.
En el cas de la Font del Gat, la redescoberta va venir acompanyada de la cançó de la noia i el soldat que baixaven de la font. És significatiu que la cançó només digui que la noia i el soldat baixen de la font, com si amb aquesta informació ja n’hi hagués prou per justificar l’interès de tota la història. La segona estrofa explica com es diu la noia i quin sobrenom té: Marieta de l’ull viu. Encara hi ha una tercera estrofa que parla del que porta la Marieta al cistell: figues de moro i un clavell.
Sembla clar que la noia, com tantes noies de l’època, havia pujat a la Font del Gat per anar a buscar un dels soldats que baixaven del Castell de Montjuïc i que, per si encara no hagués quedat clar que anaven a fer els dos joves (els barcelonins de l’època ja entenien que volia dir anar a la Font del Gat i què feien una noia i un soldat en un paratge aïllat com aquell) s’especifica que la Maria té l’ull (en singular, no en plural) viu. Al cistell, és clar, hi porta figues de moro i un clavell, segurament vermell.
El fet que la cançó doni per entès el que s’explica i que, al llarg del temps hagi acabat perdent el seu significat picant ha ajudat a que hagi arribat fins avui, ara com una cançó infantil. Moltes de les cançons menys picants i més explícites es van perdre o no es van recollir per part dels primers etnomusicòlegs del segle XIX per ser considerades poc decoroses o immorals. En certa manera, la subtilesa de la cançó de la Font del Gat també ha acabat salvant la mateixa Font del Gat.
L’entrada de la Font del Gat, de 1884, avui. Font: Viquipèdia.
L’any 1927, Enric Morera i Antoni Vives van incorporar la cançó popular (sembla que era o formava part d’una antiga corranda) en una sardana amb una lletra més poètica, que descriu el paratge de la font i la noia que de bon matí va a buscar aigua a la font i enamora al soldat amb qui es casarà; reescrivint la història de la cançó popular en un text més d’acord amb la moral immaculada que havia de tenir tota noia:
La Marieta encisera és un tresor
que molts comprarien a preu d’or
i a ulls clucs.
Té sentiment i agraïment de cor,
amb el donzell, que li fa l’amor de temps.
I la festa acabarà amb tota certesa
quan sigui portada a l’altar.
Tantes altres fonts, com la Font Trobada, la Font d’en Conna, la Font d’en Pessetes, la Font dels Tres Pins o la Font de Bellavista s’han perdut o resten amagades i abandonades. La Font del Gat, en canvi, no només ha sobreviscut sinó que segueix tenint el mateix ús que fa cent anys, com a lloc d’esbarjo, amb un restaurant i un bar, amb un espai enjardinat i urbanitzat primer a la dècada de 1880 i després, als anys 1920, per Puig i Cadafalch (3). El procés de reurbanització de la font va coincidir amb la composició de la sardana que convertia la cançó picant en una poètica sardana de caire popular. Font i cançó han creat una bona parella que han aconseguit fer sobreviure la Font del Gat a les grans reformes urbanístiques del 1929 i 1992.
La Font del Grat i la Creu de Molers
Però per on baixaven la Marieta –que només anava a buscar aigua a la font- i el soldat –el donzell de la sardana de Morera-? Avui intentarem trobar les traces de l’antic camí de la Creu de Molers o de Santa Madrona (4). Com tants camins que baixaven de la muntanya -en aquest cas de Montjuïc- el camí de Santa Madrona era alhora un camí i un torrent els dies de pluja.
Fragment d’un mapa militar francès de 1706. S’hi veu una xarxa de camins i torrents que baixen de Montjuïc cap al perímetre de la muralla del Raval (anomenat “Ville Neuve”, Vila Nova). Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
El carrer de la Creu de Molers fa referència a una creu de terme que estava situada a l’actual plaça dels Ocellets, just a la línia de façana del número 67 del carrer Blai (prop de la cantonada amb el carrer Creu de Molers). La creu rebia aquest nom pels molers (o picapedrers) que hi passaven, sortint del Portal de Sant Antoni, de camí a les moltes pedreres que hi havia a Montjuïc. El camí també portava a l’ermita de Santa Madrona, l’última d’un gran nombre d’ermites i esglésies que hi havia hagut a la muntanya. És probable (5) que antigament la Font del Gat s’hagués anomenat del Grat, i per evolució hagués passat a Gat, juntament amb la història del gat que la (re)descobria.
Fragment d’una recreació cartogràfica d’un mapa parcel·lari agrícola del pla de Barcelona de l’última meitat del segle XVIII. Els noms dels torrents són una proposta meva. Font: Web de l’Any Cerdà (CCCB).
És difícil saber com era i per on passava el primer tram del torrent de la Font del Gat o del Grat. Deuria creuar els Jardins de Laribal, el Palau de les Arts Gràfiques (l’actual Museu d’Arqueologia) i el Palau d’Agricultura (per l’actual Mercat de les Flors i la plaça Margarida Xirgu). El torrent apareix just després de la plaça de Margarida Xirgu.
El carrer Concòrdia des del carrer de la França Xica. Al fons, el Teatre Lliure.
Aquest tram és el que millor ha conservat la fesomia de l’antic torrent de la Font del Grat. Encara s’hi poden veure traces de la vegetació de ribera típica d’un torrent, com ara un petit canyissar en un solar d’unes cases que han estat enderrocades, els números 20 i 22 del carrer Puríssima Concepció.
El final del carrer Concòrdia mirant cap a la plaça Margarida Xirgu, que està molt per sobre del nivell del carrer.
El desnivell entre els carrers Puríssima Concepció i Concòrdia (de fet, la llera de l’antic torrent) és considerable: arriba als quatre metres (6). Les cases del tram final dels dos carrers han de salvar aquest desnivell (l’esquivalent a gairebé dos pisos) quan els dos carrers estan a una distància de només vuit metres.
Detall de les cases del tram final del carrer Concòrdia. La línia de façana conserva encara el traçat irregular del torrent. És probable que siguin edificis d’origen rural, dels més primers que es van construir a la zona del Poble-sec, a sobre dels quals es van anar aixecant més pisos.
Un cop creuat el carrer de la França Xica, que recorda el nom d’aquest barri (7), un dels quatre que formen l’actual barri del Poble-sec, el torrent de la Font del Grat segueix pel carrer Concòrdia.
La casa més antiga d’aquest tram del carrer Concòrdia, a la cantonada amb el carrer de la França Xica. La casa, al ser més antiga, està al nivell original del carrer – o torrent-, per sota del nivell actual.
En el tram del carrer Concòrdia entre els carrers de la França Xica i Magalhães el desnivell del carrer és tant gran que el carrer tallat i hi ha una rampa que salva la baixada. Aquests desnivells són típics dels carrers que segueixen la traça dels torrents; i un autèntic malson pels urbanistes.
La rampa del carrer Concòrdia entre els carrers de la França Xica i Magalhães.
El torrent segueix el mateix traçat que el carrer Concòrdia fins a la plaça del Setge de 1714, on forma un triangle amb el carrer Radas, just abans d’arribar a l’avinguda Paral·lel.
A mig camí, el torrent de la Font del Gat rebia un petit afluent del que també queden algunes traces. No sabem d’on venia el torrent ni quin nom tenia, tot i que és molt probable que també sorgís d’una font de Montjuïc.
Traça del torrent, ara un petit espai entre dos edificis, als números 18bis i 20 del carrer de la França Xica.
Aquest afluent es trobava amb el torrent de la Font del Gat al número 5 del carrer Concòrdia. Encara avui, la part posterior de mols dels edificis del tram baix del carrer Concòrdia segueixen la traça irregular d’aquest afluent.
Punt en que l’afluent es troba amb el carrer Concòrdia, el torrent de la Font del Gat. Avui hi ha un garatge.
L’any 2015 s’enderrocava la finca dels números 3-5 del carrer Radas, a la plaça del setge 1714. Es tractava d’un petit taller, després una copisteria, de forma triangular. Entre aquest edifici i la paret de la finca número 7 hi havia un petit espai buit. Es tractava d’un vestigi de la traça del torrent de la Font del Gat que en aquest punt es ficava dintre de l’illa de cases dels carrers Radas-Blai-Elkano-Creu de Molers.
L’enderroc del taller ha deixat al descobert la paret que segueix la traça del torrent.
És extraordinari que s’hagi pogut conservar el vestigi d’un torrent al costat mateix dels grans blocs de pisos de l’avinguda Paral·lel. És una mostra més de com el traçat d’un torrent va definir els límits de les parcel·les sobre les quals es va acabar construint. És just en aquest punt que se suposa que hi havia la Creu de Molers.
El passatge Pere Calders i l’estranya entrada a l’escola Ferran Sunyer
Amb aquest títol, que sembla més aviat tret d’una novel·la escandinava arribem al tram final del torrent. Un cop creuada l’avinguda Paral·lel, la traça del torrent encara es conserva dins d’una de les illes de l’Eixample del barri de Sant Antoni.
Entrada de l’escola Ferran Sunyer, des del carrer Viladomat.
L’entrada de l’escola Ferran Sunyer, dins de l’edifici del centre cívic Cotxeres Borrell, no és perpendicular sinó que dibuixa un angle lleugerament superior als 90º. Aquest detall minúscul confirma que segueix també la traça del torrent o camí de la Font del Gat (o de la Creu de Molers).
Vistos a peu de carrer semblen un detall sense importància o l’ocurrència de l’arquitecte d’aquell edifici. Però amb un mapa parcel·lari a la mà, es pot veure clarament que el traçat abasta tota l’illa de cases, i que, per tant, respon a una traçat que afecta el disseny de les parcel·les, i que, al seu torn, és una pervivència dels antics traçats (els límits dels camps, torrents, camins) d’aquest l’indret, abans que s’urbanitzés.
Mapa parcel·lari del 1933, amb la traça del Torrent del Gat o del Grat i del probable perímetre del fossar de la muralla del segle XVIII. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
L’escola Ferran Sunyer té una segona entrada des del passatge Pere Calders, que, en realitat són dos atzucacs que surten del carrer Parlament entren dins de dues illes de cases. Des d’aquesta entrada, al fons del passatge també es pot veure la traça del torrent, lleugerament en diagonal –i no perpendicular- al traçat dels carrers de l’Eixample.
Imatge de satèl·lit de l’entorn del passatge Pere Calders, marcat en vermell. En blau la traça del Torrent de la Font del Grat. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
De fet, l’existència mateixa del passatge, dels seus dos trams, es deu a la pervivència d’antics traçats anteriors a la construcció de l’Eixample, a partir de 1860. En l’illa dels carrers Parlament- Marqués de Campo Sagrado-Borrell-Viladomat pel Torrent de la Font del Grat, i en l’illa dels carrers Parlament-Manso-Borrell-Viladomat per una altra traça antiga, probablement d’un torrent que baixava de la Font d’en Pessetes o del Parc de Baix, molt a prop de la Font del Gat.
Detall de la traça del Torrent de la Font del Gat al final del passatge Pere Calders.
El més lògic seria que la traça del torrent continués encara en la següent illa de cases, l’última abans d’arribar a la Ronda Sant Pau i entrar al Raval. Però no és així, aquesta illa no conserva cap traça anterior a l’Eixample. En aquest punt hi havia les muralles de Barcelona. El torrent, per tant, quedava tallat i baixava pel fossar de la muralla cap al mar.
El carrer de la Cera
Però si encara retrocedíssim més en el temps i tracéssim una línia des del passatge Pere Calders cap a Ciutat Vella ens trobaríem amb el carrer de la Cera. És probable que també aquest carrer, bressol de la comunitat gitana de Barcelona, seguís la traça de l’antic Torrent de la Font del Gat, fins que va quedar envoltat per la muralla, al segle XVI. D’aquí el torrent anava a parar a l’estany del Cagalell, molt a prop d’on avui hi ha l’església romànica de Sant Pau del Camp.
És probable que fos aquí que s’acabessin casant, una mica a corre-cuita, la Marieta de l’ull viu, que només anava buscar aigua en una font, i el soldat, el cast donzell de la sardana d’Enric Morera, a no ser que la seva història hagués pogut quedar amagada entre els canyissars del torrent, lluny de les mirades beates i moralitzants de la ciutat.
—-
(1) Article de Viquipèdia sobre la Font del Gat.
(2) Blog Història de Barcelona, Article “Baixant de la Font del Gat…”
(3) Del mateix article de Viquipèdia.
(4) Voltes Pou, Pere, Historia de Montjuïc y su castillo, Ajuntament de Barcelona (1960).
(6) Del mapa topogràfic de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
(7) El nomenclàtor de la ciutat explica que:
El primer establiment d’importància del barri s’anomenà la España, rètol que fixà el propietari a la façana amb lletres molt grosses. Poc després sorgí un competidor que donà al seu establiment el nom de la França, fent-lo escriure amb lletres més vistents que l’anterior. Els veïns ben aviat designaren com la França tot el barri, i, més endavant, com la França Xica el carrer.
També hi ha l’opció que s’hi establissin artistes d’origen francès que treballaven als teatres del Paral·lel. Al Poblenou també hi ha un barri que es va anomenar la França Xica.
Por lo que entiendo, los torrentes de Montjuic en el siglo XX ya no existían como tal ¿No?. No son como otros que “nuestros abuelos” si vieron.
Un saludo
Eso es. La construcción del barrio del Poble-sec i de la avenida Paral·lel los hizo desaparecer, aunque su trazado quedó fosilizado en algunas calles. Al ser cauces pequeños, de poca longitud, no tuvieron la importancia que sí tuvieron las rieras de Horta, por ejemplo.
Un saludo!
Enhorabona per l’apunt. Som veí d’aquests carrers i m’has aclarit molt la seva distribució tan estranya. Una pregunta…respecte a la Creu dels Molers, la situes molt concretament a la plaça dels Aucellets. Hi ha algun mapa d’aquesta creu? He vist gravats de Montjuïc on es veu una creu, però se troba la part alta de la muntanya, prop de la mar. No deu ser aquesta creu, no?
Bones Jaume!
La creu que dius deu ser la Creu Coberta, que sí que apareix al mapa. He constultat un mapa i un gravat del segle XVIII i no hi apareix la Creu de Molers. Tota la informació que tinc sobre la creu és del Crehisec (Centre de Recerca històrica del Poblesec), que editen una revista (crec que és anual). Un dels articles parlava del nom del carrer i de la creu.
Et deixo amb l’enllaç d’una enorme col·lecció de mapes de tot el món online, entre ells aquest gravat de Barcelona. S’hi veu molt bé la zona del Poble-sec, poblada per masies disperses. És probable que l’autor no fos exhaustiu en situar les masies, però és segur que si les il·lustra çes per què hi eren. No s’hi veu, però, cap creu.
Bona tarda @cancowley i Jaume.
Abans de res, felicitar-te @cancowley per aquest article doncs és extraordinari i alhora disculpa que m’adreçi a tú fent com a @cancowley.
Be, dit això i en referencia al tema de la Creu dels Molers, comentar-vos la informació que tinc al respecte:
Tinc identificats Grabats, litografies i fotos del que entenc es corresponen a la que comenta en Jaume, en les que totes tenen practicament el mateix abast: es pot observar la ciutat de Barcelona amb les muralles del Raval, el Baluart del Rei, les Muralles de mar, el camí veïnal no apte per a transport, així com el sector de Les Hortes de Sant Bertran, però no abasta a veure’s el Sector de la Madrona i La França (*)
En totes hi ha un denominador comú:
No tinc constància de cap Creu en l’àmbit que ens ocupa fins el segle XIX. Per exemple en el link que comentes, corresponent a Civitates orbis terrarum correspon als Gravats de les ciutats del segle XVI, i efectivament no apareix.
I concretament en el Segle XIX, hi ha un denominador comú:
1803,1806,… fins a 1824, Tots els grabats que tinc consultats NO apareix la Creu.
1825 Tant les litografies del Deliniant Moulinier com una altre de la mateixa data, realitzada per Radirt Von A.Lucas tampoc apareix la Creu.
1826 a 1841 No tinc constància,
1842 En canvi, tinc grabats en els que SÍ apareix la Creu
1843 a 1860 No tinc constància.
1860’s a 1900 tinc prous fotografies en les que NO apareix la Creu.
Dit això, en cap moment apareix la Creu situada en el que es avui la Plaça dels Ocellets ( en el ben entès que va ser el seu emplaçament tal i com comentes @cancowley), Doncs on la tinc identificada és on he indicat (*) i que entenc és la ubicació a la que fas referència Jaume.
Fa prou temps que estic analitzant aquest tema, sent els motius un interés personal concret en allò que fa referència al Col.lectiu dels Molers i la seva incidència en el Pla Urbanistic de l’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà, en el que concretament el Poble-Sec en va quedar fòra.
Ara bé, tinc una documentació que em permet afirmar que.
1817 i 1819 Es fa referencia explícita a la “Creu dels Molers”, ubicada on indica en @cancowley.
A partir d’aquí ja, us deixo en les diferents hipótesi: Una hipótesi que considero és:
Discretització:
Tenim una Creu; l’anomenaré Creu dels Molers ( creu que comentes @cancowley) .
Tenim una altre Creu que anomenaré “Creu camí de Montjuïc” (creu que comenta en Jaume).
Considero que són dues Creus diferents. I procedeixo a comentar-vos la meva interpretació.
La Creu dels Molers respon al col.lectiu dels Molers de Montjuïc, es un fet el seu emplaçament on indica @cancowley i queda constatat documentalment la seva referencia en almenys que jo en tingui constància, en els anys 1817-1819. Dit això, en procedir a l’execució dels treballs d’urbanització del Pla d’Eixample 1859 d’Ildefons Cerdà, justament l’emplaçament de la Creu va coincidir amb l’eix del Paral·lel que, amb un ample de vial de 60 metres la va afectar i, pressumiblement va ser enderrocada ( això ultim no es consideri com una afirmació, sinó que es consideri com una interpretació d’un fet possible).
La Creu de Montjuïc podria respondre a la ubicació de l’ermita de Sant Bertran, que en veure’s derruïda si aixequés aquesta Creu posteriorment i que, va patir un final similar a la Creu dels Molers en veurès afectada per l’explotació de a Pedrera Gran i, recordem també que a l’any 1873 ja era un fet l’apertura pel Morrot del camí per la façana marítima de Montjuïc i que al 1877 Línia ferroviaria Barcelona-Valls per Vilanova i la Geltrú, amb estació de Barcelona situada a Les Hortes de Sant Beltran i coneguda amb el nom de Vilanova, que més endavant es traslladarà a l’Estació del Morrot era ja un fet. Per tant presumiblement la “Creu del camí de Montjuïc” es va veure també afectada per l’execució d’aquests treballs.
Per acabar, comentar-vos que estic a la vostre dispoció en allò que us calgui i/o que cerqueu en aquest àmbit i al.hora aprofito per a comentar-vos:
@cancowley: Tindries a be, la possibilitat que pugui accedir a la informació que comentes referent a: “Tota la informació que tinc sobre la creu és del Crehisec (Centre de Recerca històrica del Poblesec), que editen una revista (crec que és anual). Un dels articles parlava del nom del carrer i de la creu”
I a ambdós, aprofito per a preguntar-vos i sobre tot a tú Jaume, en ser veí d’aquests carrers ( jo estic a unes hores de distància ), el següent: Tenia constància d’una casa anomenada Casa dels Molers, datada al voltant de 1855 i situada en les proximitats de la Plaça dels Ocellets.
Molt agraït.
Josep.
Josep, moltes gràcies pel teu comentari! Realment és extraordinari, has estudiat molt el tema, i en saps molt més que no pas jo! Tornaré a llegir i revisar l’article.
La informació sobre la localització de la Creu de Moler la vaig trobar a una revista del CERHISEC, a la biblioteca Francesc Boix del Poblesec, on tenen un fons sobre història del barri. En tot cas, podries posar-te en contacte amb el CERHISEC directament. Et deixo amb l’enllaç del CERHISEC.
Gràcies per la informació!