El primer que pensarem quan baixem pel carrer d’en Fontrodona des de Montjuïc, és que s’acaba quan arribem al carrer Blai.
El carrer d’en Fontrodona, amb el carrer Blai, al fons. Un edifici del carrer Blai talla el recorregut del carrer d’en Fontrodona.
Quan arribem a Blai, però, veiem que segueix un altre carrer pocs metres més enllà en direcció al Paral·lel. Els pilots ressegueixen la volta que fa el carrer, com recordant-nos que el carrer segueix més avall del carrer Blai.
La cruïlla dels carrers d’en Fontrodona i Blai.
El carrer d’en Fontrodona no s’acaba al carrer Blai sinó que segueix fins a l’avinguda Paral·lel, però desplaçant-se uns metres més enllà.
El Torrent dels Tarongers
Que el carrer d’en Fontrodona s’hagi de moure per seguir cap al Paral·lel no és culpa de l’edifici del número 2 del carrer Blai. El que és estrany és que el carrer d’en Fontrodona segueixi per sota del carrer Blai, amb el mateix nom i seguint amb la numeració del carrer, si no està alineat amb el tram de dalt.
Mentrestant, el carrer Blai acaba en aquest punt i a partir d’aquí passa a dir-se Blesa. Els carrers Blesa i Blai perfectament alineats i canvien de nom, mentre que el carrer d’en Fontrodona, que no ho està, manté el seu nom a banda i banda del carrer Blai-Blesa.
Són poques les cases que tenen la seva entrada principal al carrer d’en Fontrodona. Moltes estan construïdes amb la façana principal al carrer del Roser.
Totes aquestes anomalies urbanístiques, venen del fet que el carrer d’en Fontrodona no és un carrer, sinó un antic torrent.
Les voltes del Camí de València
L’any 1994, Magí Travesset i Queraltó publicava un article a la revista Finestrelles sobre la pervivència de l’antiga xarxa de vies i camins d’origen romà (o preromà) al pla de Barcelona (1). L’article repassa el traçat d’alguns dels antics camins en el mapa de carrers actual.
Un d’ells és el camí que sortia de Barcino i pujava a Montjuïc. Segons explica Travesset, aquest camí agafava el carrer de Sant Pau i passava pel davant de Sant Pau del Camp, una de les esglésies més antigues de la ciutat, amb restes que es remunten a l’època visigòtica. Fins aquí tot bé.
Detall de la façana de Sant Pau del Camp, amb dos elements escultòrics que podrien ser d’origen visigòtic.
Un cop creuada l’actual avinguda Paral·lel, el camí pujava un petit tram pel camí d’en Fontrodona però llavors girava bruscament cap al mar, més o menys per l’actual carrer Piquer. Al final d’aquest carrer (a la cruïlla dels carrers Palaudàries i el Passeig de Montjuïc) el camí es bifurcava. Una branca resseguia la cornisa de Montjuïc, en direcció al Morrot, i l’altra pujava més o menys pel passeig de Montjuïc, després de l’Exposició Internacional de 1929, en direcció a la Font del Gat i al Teatre Grec, i creuava la muntanya just per sobre de l’Estadi Lluís Companys (l’actual avinguda de l’Estadi), pel Pla del Garrofer (l’actual esplanada olímpica) fins a enllaça amb el carrer del Foc.
Fragment del mapa de Magí Travesset.
És indubtable que aquests dos camins tenen un origen molt antic, pel fet que al peu dels dos camins s’hi ha trobat ruïnes o hi ha edificis antics. Hi ha dotzenes de mapes i documents que en parlen. És lògic que molts traginers volguessin fer menys dura la pujada de Montjuïc fent una volta.
Fragment del mapa de Magí Travesset amb el traçat del carrer d’en Fontrodona marcat en vermell.
Però molts d’altres tenien les cames prou fortes com per fer la pujada directament i es volien estalviar fer tanta volta. Només cal mirar el mapa per veure que, a més des ser un torrent, el carrer d’en Fontrodona era la drecera perfecta.
El Torrent dels Jueus
El nom de Montjuïc ve del fet que hi havia hagut un cementiri jueu, situat en l’indret a on ara hi havia entre el Tiro Pichón, just a sobre de l’hotel de Miramar, i els jardins Joan Brossa i les piscines Picornell. El Torrent dels Tarongers era conegut també com a Camí dels Jueus (2) i (3). És probable que els jueus del Call barceloní pugessin per aquest camí, menys tortuós i més directe.
Mapa de l’extensió del cementiri jueu a Montjuïc. En blau el traçat del Torrent dels Tarongers per sobre de les Piscines Picornell en direcció al Castell de Monjtuïc. En lila, el traçat del Camí dels Jueus, sortint també de les Piscines Picornell. Font: Centre d’Estudis Zakhor.
Les dues excavacions de 1946-1947 i 2001 han localitzat fosses i tombes jueves en llocs molt diversos dins d’una gran extensió de terreny de Montjuïc, des de l’Hotel Miramar a les piscines Picornell, passant pels jardins Joan Brossa a on hi havia hagut el Parc d’Atraccions de Montjuïc.
Segons el mapa del Centre d’Estudis Zakhor el Camí dels Jueus i el Torrent dels Tarongers anaven per camins diferents a partir de les Piscines Picornell. Just en aquest indret hi havia la Font Trobada, una de tantes fonts que rajaven aigua de la muntanya, que es va convertir en lloc de trobada i esbarjo per als barcelonins del segle XIX.
La Font Trobada poc abans de la seva desaparició per l’ampliació de les Piscines Picornell per als jocs olímpics de 1992. Font: Blog Barcelofília.
El que no explica aquest mapa, però, és el que passava per sota de la Font Trobada. Es probable que en el tram que sortia de la Barcelona emmurallada, torrent i camí coincidissin. Els dies de pluja, l’excursió es feia feixuga, o impossible, quan el camí es convertia en torrent, com en tants altres indrets del pla de Barcelona.
Podria ser que els jueus utilitzessin aquest camí en exclusiva i que no poguessin pujar per cap dels altres camins, que feien més volta? Tant el camí del Morrot com el que passava per l’interior de Montjuïc estaven flanquejats per ermites, com la de Sant Julià o Santa Madrona, que, d’alguna manera cristianitzaven l’indret.
El Torrente de la Linea
L’any 1640 es construeix un fortí al punt més alt de Montjuïc. En un primer moment servia per a defensar la ciutat, tot i que en molts setges va ser utilitzat per a atacar la ciutat i, des del 1714, com a punt de control sobre la plaça forta que era Barcelona i presó militar.
Fragment d’un mapa francès de 1708. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Un mapa militar francès de 1708 mostra una línia de defensa que uneix el castell de Montjuïc i la muralla de Barcelona a l’alçada del Portal de Sant Pau. Segons aquest mapa es protegien les Hortes de Sant Bertran, una zona agrícola que estava situada a la part baixa de l’avinguda Paral·lel.
La línia defensiva podria haver coincidit (o no) amb el traçat del Torrent dels Tarongers. En tot cas, passava molt a prop del torrent, que podria haver funcionat com una mena de fossar, ja que el torrent arriba a l’avinguda Paral·lel a l’indret a on hi havia hagut el Portal de Sant Pau.
Mapa de 1817 amb el projecte d’urbanització de la Font Trobada. Font: ministeri de defensa.
D’entrada, l’arxiu virtual del ministeri de defensa semblaria l’últim lloc per anar informació sobre un torrent del Poble-sec. Però Montjuïc va ser, fins l’any 1840, zona militar. Tot projecte que si fes havia de tenir el vist-i-plau de l’exèrcit.
Gràcies a això, s’ha conservat el mapa del projecte de construcció d’un nou camí d’accés a la Font Trobada, de l’any 1817. A més de la font i l’antic camí de pujada, s’hi pot veure també el traçat d’un torrent, anomenat Torrente de Linea. El seu traçat coincideix amb el del Torrent dels Tarongers. El nom de Torrent de la Línia suggereix que el torrent hagués format d’algun tipus de línia defensiva. Al mapa francès de 1708 veiem la paraula Communication escrita al costat de la línia defensiva que baixa de Montjuïc.
El funicular dels Tarongers
El carrer d’en Fontrodona no està dedicat a una font, sinó a una persona, Joaquim Fontrodona, notari del propietari dels terrenys, el marquès de Castellbell. És curiós que Fontrodona tingui cognom de font, com suggerint que el carrer que porta el seu nom tingui el seu origen en una font, com és el cas.
El carrer d’en Fontrodona, mirant en direcció a Montjuïc.
El carrer d’en Fontrodona s’acaba al carrer Magalhães. Tot i això, a la illa de cases per sobre s’obre un espai entre dos edificis, per on passava el Torrent dels Tarongers.
El Torrent dels Tarongers a prop de la Font Trobada, l’any 1910, feta per Josep Brangulí. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Amb la urbanització del Poble-sec, a partir de 1850, el torrent es va convertir en un carrer més. Però muntanya amunt va mantenir l’aspecte de torrent fins ben entrat al segle XX. La construcció del Funicular de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de 1929, va fer desaparèixer el torrent. La línia del funicular aprofitava una part del traçat del torrent.
Un despreniment de terres va obligar, a principis de la dècada dels 2000 a tancar el funicular durant molts mesos. Font: El Periódico.
És curiós que, de tots els noms i tots els usos que ha rebut aquest torrent, s’hagi mantingut el menys concret. Uns tarongers van acabar donant nom a un torrent que havia estat el camí de pujada de traginers amb pressa, jueus que anaven a enterrar als seus familiars i soldats que fortificaven la muntanya.
El carrer de les Hortes recorda l’existència de les Hortes de Sant Bertran, i que encara dóna nom a un dels barris del Poble-sec, el barri de les Hortes. No és per casualitat que el carrer faci cantonada amb el carrer d’en Fontrodona, l’antic Torrent dels Tarongers.
Encara avui hi ha un carrer anomenat carrer dels Tarongers, a Montjuïc. Pocs sospiten que no està dedicat a l’arbre fruiter sinó al més antic dels torrents de Montjuïc.
—
(1) Travesset i Queraltó, Magí, “Estudi de la xarxa viària de tradició romana a l’àmbit geogràfic del pla de Barcelona”, Revista Finestrelles, Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (1994).
(2) Enric H. March, Les Fonts de Montjuïc, Blog Bereshit (agost del 2014).
(3) Riera i Sans, El fossar dels jueus de Montjuïc, citat a El Cementerio judío medieval de Barcelona en Montjuïc, Centre d’Estudis Zakhor, al web urbancultours.com.