Un vespre dels anys 60, en un domicili d’un antic pis de lloguer del barri de Sant Gervasi de Cassoles, una mare comentava, tot cuinant, que era absurd que es construís un immens polígon industrial a la zona agrícola més fèrtil de la península ibèrica. Aquell gran polígon es podria fer a qualsevol altre lloc, en un erm, però no en ple delta del Llobregat. El seu marit, però, enginyer d’una multinacional alemanya, no opinava el mateix. Per a ell la indústria era sinònim de progrés, econòmic, social i científic.
Un dels recs que recorrien la Marina, amb la muntanya de Montjuïc al fons i el Far del Llobregat a la dreta, a principis del segle XX.
Dècades després la filla d’aquell matrimoni m’explicava aquella conversa quotidiana dels seus pares. Finalment, va ser el criteri del progrés econòmic el que va prevaldre i gran part de la Marina es va urbanitzar per a crear la Zona Franca. Tot i això, l’opinió de l’àvia, que aquell dia no es va poder sentir més enllà de la cuina, té, avui, més vigència que mai. La indústria ha estat deslocalitzada cap a indrets a on la mà d’obra és més barata i disposa d’encara menys drets laborals que aquí. Tot sigui en nom del progrés econòmic.
La plaça 17 de setembre de 1976
Anys després d’aquella conversa familiar, a mitjans de setembre de 1976, el Baix Llobregat vivia dues grans manifestacions històriques. Una d’elles es va commemorar enguany, quaranta anys després, la del 10 de setembre, a Sant Boi. Era la primera manifestació massiva que es feia per la diada després de la mort del dictador; i s’organitzava justament aquí, a la comarca catalana obrera i reivindicativa per antonomàsia.
Fotografia que va fer la Agència Efe de la manifestació del 17 de setembre de 1976. Font: Blog del Bertran Cazorla.
Només una setmana després, i a poc més de cin quilòmetres de Sant Boi, s’organitzava una altra manifestació, que també va ser massiva. El 17 de setembre vint-i-cinc mil persones es manifestaven al Prat en contra del desviament del riu Llobregat. Enguany també feia quaranta anys d’aquella marxa. Ningú, però, la va commemorar. A la plaça 17 de setembre del Prat de Llobregat, no hi ha cap placa que expliqui a quina efemèride està dedicat aquest espai.
El 17 de setembre del 2016 només pocs mitjans es van fer ressò de l’aniversari d’aquella manifestació. Un d’ells va ser el Prat Llibertari, que publicava un article titulat “D’on prové el nom de la Plaça 17 de setembre?”. El títol és prou il·lustratiu: són pocs pratencs (i encara menys baix llobregatins i catalans) que recordin aquell dia i aquella reivindicació.
Les riuades
L’any 1891 Pere García Fària, cap de sanejament de l’ajuntament de Barcelona, presentava el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona. El projecte, molt extens, incloïa una mesura de gran envergadura: el desviament del riu Llobregat des de Martorell cap al sud, per fer-lo coincidir amb l’estany de la Ricarda (1).
El motiu del desviament era doble. D’una banda, fer desaparèixer les aigües estancades del delta, que eren una font constant de paludisme. De l’altra, canalitzar millor el riu per evitar els constants desbordaments, que inundaven la zona, amb conseqüències devastadores.
La vigília del dia de Sant Antoni de l’any 1898 va haver-hi una d’aquestes grans avingudes, coneguda després com la riuada de Sant Antoni. A l’octubre de l’any 1907, molt plujós, es van viure quatre desbordaments consecutius, els dies 12, 16, 22 i 24. L’aigua va arribar al metre i mig dins del nucli urbà del Prat. L’altre gran inundació, amb conseqüències devastadores al Vallès, fou la del 25 de setembre de 1962.
Can Negre, una de les masies que encara queda dempeus al delta del Llobregat, a finals dels anys 80. Font: llibre “Masies del Prat. Fotografies de Colita”.
El projecte de García Fària havia quedat paralitzat, entre d’altres, pel seu elevat cost. L’1 d’octubre, però, el consell de ministres espanyol es reunia a Barcelona i acordava, finalment, desviar el riu. El nou projecte, però, tampoc s’acabaria fent per la multitud de petits propietaris a qui s’hauria d’expropiar. L’any 1973 s’havien presentat més de 600 impugnacions, sobretot pel desviament del riu (2).
L’any 1976 el projecte estava adjudicat però les obres havien estat paralitzades. La manifestació del dia 17 de setembre demanava quelcom de senzill: canalitzar el riu sense desviar-lo.
El desviament
Les obres per desviar el riu van començar l’any 1999. El desviament va ser, finalment, menys radical del que havia plantejat el projecte de 1962. El Llobregat només es desviava en el tram final, des del Pont de Mercabarna. Tampoc només es desviaria 2km al sud –la meitat dels previstos l’any 1962-.
Mapa de les masies del Prat, abans del desviament del riu Llobregat. Font: Llibre “Masies del Prat. Fotografies de Colita”.
El desviament, però, no fou motivat per tal d’evitar noves inundacions sinó per a l’ampliació del port de Barcelona. L’any 1999, el marge esquerra (el que forma part del municipi de Barcelona) havia estat del tot urbanitzat i al marge dret (dins del municipi del Prat) ja havien sorgit alguns polígons, tot i que la majoria del terrenys estava encara ocupat per horts i masies. Avui, dotze anys després de la finalització de les obres, tot l’espai entre l’antiga llera del Llobregat i el nou traçat del riu ha estat urbanitzat.
Les conseqüències
Tot i que el desviament va ser menor del que es preveia als anys 1960, les conseqüències van ser devastadores. S’han perdut centenars d’hectàrees de cultius i s’han enderrocat almenys una dotzena de masies, algunes de gran valor històric, com a conseqüència directa del desviament. Indirectament, però, s’ha generat un procés d’urbanització que ha fet enderrocar-ne moltes més –fins a vint-, a dins del nucli del Prat (3).
La masia de Cal Tet va ser enderrocada l’any per crear l’estany de Cal Tet, dins el nou parc natural del Delta del Llobregat. Font: Blog El pueblo de la fiebres.
El nou parc natural fou creat de forma artificial per a compensar la pèrdua de terreny del delta. Aquest nivell de protecció, encara precari, no ha pogut evitar que des de l’any 2007 algunes poblacions d’aus s’hagin reduït un 70%, en comparació amb l’any 2001, abans del desviament del riu.
La masia de Ca l’Arana, del segle XVIII, enderrocada per la construcció de la nova llera del riu Llobregat. Font: Grup del facebook Masies del Prat de Llobregat i Viquipèdia.
El nou Parc Agrari del Baix Llobregat va ser creat per protegir els agricultors que encara quedaven al voltant del curs baix del riu. Tot i així, l’any 2013, la Generalitat, llavors governada per Convergència i Unió, oferia una gran porció del parc agrari –un espai protegit- per a la construcció de l’immens complex d’Eurovegas. De nou, en nom del progrés econòmic. El projecte, però, no va tirar endavant ni al delta ni a Madrid, l’opció preferida pel magnat nord-amercià Sheldon Adelson.
Els dos llobregats
Amb la construcció de la nova llera i el desviament de les aigües del riu, l’any 2004, no va desaparèixer l’antiga llera del Llobregat. Les aigües freàtiques segueixen a sota de l’antiga llera i l’han convertit en una nova zona humida. Tot i que els voltants de l’antic riu estan totalment urbanitzats, l’antiga llera segueix sent un petit vestigi d’interès natural.
Tal i com mostren les imatges de satèl·lit de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ja se n’està urbanitzant una part, al tram més baix, a l’antiga desembocadura.
Avui l’antiga llera del Llobregat està dividida en dos trams, pel pas d’un carrer urbanitzat després del desviament del riu i que connecta la Zona Franca i el polígon pratenc. Al tram més proper al mar encara hi ha un estany, com a resultat de l’aflorament de les aigües subterrànies.
L’estany, durant la primavera del 2016. Font: lariuada.cat.
En un article del passat 4 de novembre, La Riuada, un mitjà de comunicació digital del Prat avisava que l’estany està sent dessecat i sepultat. Les obres han suposat la mort de la fauna (peixos i aus) que hi vivien.
L’estany, a la tardor del 2016. Font: lariuada.cat.
La Segona Màquina
A la cruïlla del carrer 114 i l’avinguda de l’Estany de la Messeguera, a l’extrem del tram superior de l’antiga llera, hi trobem la masia de Cal Patrici, també coneguda com a Segona Màquina.
La Segona Màquina, a la primavera del 2016.
L’indret al voltant de la masia té el seu encís. Cal Patrici encara té horts i es troba al costat d’una zona de vegetació molt frondosa que s’estén per tot aquest tram de l’antic riu. Però si ens allunyem veurem que Cal Patrici està envoltat d’immensos polígons industrials.
A les parets laterals de l’edifici trobem dos cercles. A un hi ha la data de 1907 i a l’altra les inicials J.C. L’any no correspon a la data de construcció de la Segona Màquina, sinó a l’any en que es reforma la masia, per adquirir un cert regust modernista. La masia va ser edificada durant la segona meitat del segle XIX.
Cal Truco, amb les mateixes inicials, J.C., gravades a la façanes. Font: Llibre Masies del Prat. Fotografies de Colita.
Les inicials J.C. corresponen a Jaume Casanovas, un dels dos grans terratinents del Prat durant el tombant del segle XIX al XX juntament amb Ferran Puig, i propietari de la finca de Cal Patrici.
La llera del Llobregat Vell a prop de la Segona Màquina. És plena d’horta i petites cabanyes on els agricultors hi deixen les eines. Fins i tot es conserva el camí de ribera i un panell dels anys 1990 explicant el valor natural de l’indret.
El nom de la Segona Màquina ve del fet que algunes masies de la zona tenien màquines de vapor per extreure l’aigua del riu per a poder regar els horts (4). Un veí de la zona (5), en canvi, explica que en realitat es tractava d’una màquina per segar l’arròs.
Entorn al tram final del Llobregat hi havia hagut fins a tres Màquines, anomenades Primera, Segona i Tercera Màquina. També se les coneixia amb el nom antic (Cal Fernando, Cal Patrici i, probablement, Cal Messeguer) però també rebien un sobrenom, pel masover que hi vivia i treballava. Així, la Primera Màquina es coneixia també com el Rodrigo i ca n’Isidret, una masia situada entre la Primera i Segona Màquina com a el Chiquilín o Cal Xiquirín.
El Rodrigo i la Primera Màquina
De les cinc masies que a finals dels anys 1990 encara es conservaven i mantenien actives al voltant de la desembocadura de l’antiga llera del Llobregat, se n’han enderrocat tres: Ca l’Isidret, Cal Bitxot i Cal Messeguer.
La masia de Cal Messeguer (o Tercera Màquina) estava situada molt a prop de Cal Patrici. A la dècada de 1990 es mantenia activa i tenia una quadra de vaques i una cort de porcs. Va ser enderrocada a principis de la dècada dels 2000. Font: llibre “Masies del Prat. Fotografies de Colita”.
L’única masia que encara està dempeus a més de Cal Patrici és Cal Fernando, també coneguda com la Primera Màquina. És ben visible des del nou pont fa pocs anys que s’ha construït per desdoblar el pont de Mercabarna. El nou pont ha fet reduir encara més la superfícies dels horts i camps que queden al marge dret del riu, i probablement comportarà la construcció d’una nova avinguda que tallarà pel mig una zona agrícola que, en principi està protegida.
Cal Fernando des del nou pont.
Cal Fernando és l’única de les set masies que rebia el nom del seu antic propietari, Ferran Puig, el terratinent i cacic més important del Prat a finals del segle XIX, que encara avui dóna nom al carrer més important del nucli antic del Prat.
Tot i estar en ruïnes, encara s’utilitzava com a estable d’ovelles fins fa pocs anys. És aquí que em trobo un veí del Prat que m’explica que Cal Fernando s’anomena també la Primera Màquina. Ell, com tants altres joves pratencs, hi havia treballat com a jornaler, durant les èpoques de crisi. L’agricultura seguia sent, als anys 60 i 70, una bona alternativa de feina al Baix Llobregat o un bon complement per als obrers que no cobraven prou en els flamants nous polígons de la Zona Franca.
Cal Fernando es troba en el punt just on es va desviar el Llobregat. Fins l’any 2004, la masia es trobava al marge dret del riu. Ara es troba al marge esquerra.
L’últim pagès que hi va viure va acabar donant nom a la masia, coneguda pels veïns com el Rodrigo. L’agricultura era, fa poques dècades, una feina pròspera. Cal Fernando tenia un ramat de cinc-centes ovelles i s’hi feien fins a tres collites l’any: a la primavera patata, a l’estiu, enciam, i a la tardor, coliflor.
El Rodrigo havia arribat al Prat des de Lorca, Múrcia. Avui, com a propietari, segueix negant-se a vendre’s la masia i ha guanyat tots els plets per l’expropiació de la finca. L’edat i la seva precària salut fan que els inversors immobiliaris ja estiguin frisant per esgarrapar encara un altre tros del Llobregat Vell.
Un avió sobrevola Cal Mariano, l’any 1989. La masia va ser enderrocada, probablement, a la dècada dels 2000. Font: Masies del Prat – Fotografies de Colita.
Tanmateix, aquest nadal, Can Fernando encara formarà part del petit enclavament natural del delta del Llobregat. Gràcies al Rodrigo, un de tants incansables herois quotidians que molesten als que viuen entregats a la cobdícia. Visitar Cal Fernando, saltar les tanques i baixar turó avall des del pont, creuar una part de l’immens polígon del Prat, desert als dies festius, per arribar, finalment caminar al camí de ribera de l’antiga llera del Llobregat fins a la Segona Màquina, ja és, en sí mateix, un acte de rebel·lia, resistència, de dignitat.
—
(1) Milagro, José María, “Per una raó diferent a la de 1891, després d’un segle, el Llobregat quedarà desviat: de la necessitat de sanejament del delta, a l’ampliació del port de Barcelona”, Revista Espais (del Departament de Política territorial i obres publiques de la Generalitat), Gener-Febrer de 1989.
(2) Milagro, José María, op. cit.
(3) Ramos Ruiz, Jordi, Història i curiositats de les masies del Prat, Associació d’Esriptors del Prat – Tintablava i Rúbrica Editorial, El Prat de Llobregat (2014).
(4) AA.VV., Masies del Prat. Fotografies de Colita, Ajuntament del Prat de Llobregat (1989).
(5) La conversa amb el veí del Prat va tenir lloc la tarda del 29 de maig d’enguany molt a prop de Can Fernando o Primera Màquina. Va emigrar al Prat des d’Extremadura, i fa més de quaranta anys que hi viu. M’explica la situació del riu i critica l’excessiva severitat amb que els guardes del parc natural del delta apliquen les normes, que, després, sovint ells mateixos o el mateix govern no resepecten. Ell també em relata la història del Rodrigo de Can Fernando.