Al setembre del 2016 s’inaugurava una nova escola a la Sagrera. Durant un mes es van anar triant algunes de les més de trenta propostes de noms per al nou centre. Finalment, a mitjans d’octubre pares i mestres van triar el nom 30 passos.
L’entrada de l’escola 30 passos, allotjada en barracons.
El nom fa referència a l’espai de trenta passos a la rodona, al voltant de les esglésies que va ser establert per l’Abat Oliba a les assemblees de Pau i Treva, durant el primer terç del segle XI. Dins d’aquest radi quedava prohibit cometre cap acte de violència sota pena d’excomunió (1). Aquesta prohibició anava dirigida als senyors feudals que, en el seu enfrontament amb el poder comtal havien atacat els pagesos de les seves jurisdiccions. Els pagesos, que fins a aquell moment havien estat propietaris de les seves pròpies terres eren ara convertits en serfs.
L’església i la rectoria de Sant Martí de Provençals a principis del segle XX. Font: Centre Excursionista de Catalunya.
La prohibició de la violència feudal a les sagreres no es va poder assegurar de forma efectiva fins que els comtes van poder fer valer el seu poder sobre el territori. A alguns llocs, com al Pallars, els atacs a les sagreres van continuar durant dècades. A d’altres indrets, més pacificats, com al Pla de Barcelona, l’espai entorn de les esglésies es va convertir en un lloc segur on els pagesos guardaven les seves collites. La sagrera es va convertir en el centre urbà d’una partida de territori, amb una església, rectoria i una agrupació de diverses masies.
La sagrera de Sant Martí de Provençals en un mapa de principis del segle XVIII. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
L’any 1050 un tal Vivas, propietari o pagès de Sant Martí feia testament i llegava a l’església una peça de terra per a poder-hi establir una sagrera (2). L’indret ja havia estat habitat en època romana: s’han trobat restes de dues viles romanes a la Sagrera i la mateixa església de Sant Martí va reutilitzar paraments romans.
No sabem, per tant, si va ser gràcies a l’establiment de la sagrera de Sant Martí que es formà un petit nucli de masies al voltant de l’església. Probablement no. Però, la relativa protecció que oferia l’església va esdevenir, segurament, un bon incentiu per a establir-s’hi.
Encara avui, es conserva una part de la sagrera de Sant Martí de Provençals, amb l’església gòtica, la rectoria i les masies de Ca l’Arnó, Can Cadena i Can Planes, enmig del Parc de Sant Martí. El nucli també havia comptat amb almenys dos edificis més, Can Mariner i l’hostal, que havia arribat a allotjar els reis borbònics, que havien visitat les primeres fàbriques de l’actual Poblenou i tot el municipi de Sant Martí, l’any 1802.
L’hostal i l’església de Sant Martí als anys 1970, amb els blocs de pisos de la Verneda al fons. L’hostal va ser enderrocat per l’ajuntament, sense motiu, a principis dels anys 1990.
De sagreres n’hi havia entorn de moltes les esglésies. Sovint, l’acumulació de masies i edificis al voltant de les parròquies, cercant protecció, va acabar originant nuclis consolidats que han acabat sent pobles o viles, com en el cas de Sant Andreu de Palomar o Sans. En d’altres casos, com a Sant Martí, la sagrera ha seguit sent un petit nucli rural i no ha acabat convertint-se en un nucli urbà més important.
Les Cases del Pont, a l’antiga sagrera de Sant Andreu de Palomar.
Ad mensuram de homine
Però quant són trenta passos? Com es podria traduir aquesta distància en metres? D’entrada sembla una mesura poc objectiva. Trenta passos es poden fer molt grans o molt petits.
Era habitual prendre el cos humà com a mesura de totes les coses. Així, no fou fins ben entrat el segle XIX que la música deixà de tocar-se seguint el batec. Sovint, no era necessari mesurar amb tanta exactitud. Tanmateix, en el cas del perímetre de les sagreres, els documents dels segles XI a XIII són molt precisos. Una acta de l’any 1029 especifica que la delimitació del radi de la sagrera s’havia de fer ad mensuram de homine qui optum passum faciet, tenente uno pedi in terra extendat amba cambas cum alio pede quantum passus potuerit et sic ad plus minimum triginta passus. És a dir, “a mesura d’una persona que faci els passos òptims (és a dir, ni massa grans ni massa petits), tenint un peu al terra i estengui ambdues cames fins a l’altra peu, tant com pugui i llavors faci com a mínim trenta d’aquests passos”. (3) Un pas fet així equivaldria aproximadament a un metre. La descripció no només explica amb molta precisió com ha de ser cada pas, sinó que intenta aprofitar al màxim la distància de trenta passos, potser per protegir tanta porció de terreny com fos possible.
El campanar de l’església vella de Sant Martí de Provençals, o Sant Martí Vell, amb els blocs de pisos del barri del barri de la Pau al darrere, fotografiats des del carrer Gran de la Sagrera. Al fons, dues de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs.
Però per molt grans que féssim els passos no abastaríem els tres-cents que separen l’església de l’antiga creu del terme de la Sagrera ni dels aproximadament quatre-cents metre que separen la parròquia amb el carrer Gran de la Sagrera.
La Masia de la Creu, en una imatge de principis del segle XX. És probable que la masia es trobés a prop de la creu de terme de la Sagrera i que d’això li vingués el nom. Font: Estudi de la Masia Catalana, Centre Excursionista de Catalunya.
Fins fa poques dècades hi havia encara un carrer anomenat Camí de la Creu, que recordava la creu de terme de la sagrera, desapareguda durant la guerra civil.
Topònims viatgers
El barri de la Sagrera no va formar de la sagrera de Sant Martí de Provençals. Mentre que els límits de la sagrera estaven clarament definits, el nom “sagrera” es va convertir en un topònim, “Sagrera”, en majúscules, i es va allunyar del nucli originari. El cas de Sagrera és un exemple dels topònims viatgers que hi ha hagut al Pla de Barcelona. A partir de finals del segle XVIII alguns nuclis del territori de Sant Martí de Provençals van començar a créixer i tenir més importància que el nucli de l’església que, llavors, va passar a anomenar-se Sant Martí Vell: el Clot i el Camp de l’Arpa, el Taulat (després Poblenou), la Llacuna.
Mapa de la dècada de 1880 amb els cinc nuclis més importants del municipi de Sant Martí de Provençals. Font: Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya.
Amb el pas dels segles l’espai que la gent anomenava va començar a créixer per adquirir uns nous límits, límits que eren físics: un camí, una riera. El camí ral que anava de Barcelona al Clot i a Sant Andreu de Palomar passant per la Sagrera podia ser un bon lloc per delimitar la sagrera. A prop del camí ral i de Sant Martí Vell hi passava el Rec Comtal i, des de l’edat mitjana hi havia hagut un molí. El molí es va començar a conèixer com a molí de la Sagrera. El tram del camí ral que passava a prop del nucli de Sant Martí Vell va passar a ser conegut com el camí que passa a prop de la sagrera de Sant Martí, i s’acaba escurçant com a camí de la Sagrera.
El carrer Gran de la Sagrera, l’antic camí ral, a principis del segle XX, amb els cables del tramvia.
Entre el camí ral, l’actual carrer Gran de la Sagrera, i el nucli originari de Sant Martí hi ha un desnivell força important. El carrer Gran està a 25 metres sobre el nivell del mar i Sant Martí Vell a 11 metres. Aquest desnivell es deu al fet que el pla de Barcelona es va anar formant amb els sediments que baixaven pels torrents i que divideix el pla de Barcelona en dues meitats: un nivell més alt (el de l’actual barri de la Sagrera, més proper a la muntanya) format al plesitocè i un nivell més baix, format de forma molt més recent al voltant del delta del Besòs (el de Sant Martí Vell). Entre les dues zones hi ha un desnivell sobtat, d’entre quatre i deu metres, que es coneix com a graó barceloní.
Aquest desnivell es va aprofitar per a diferents infraestructures. D’una banda pel Rec Comtal, que en tot el seu recorregut voreja el graó barceloní per la banda muntanya, aprofitant-ne el desnivell per a accelerar l’aigua i així augmentar la força motriu pels molins. De l’altra per la via del tren, construïda a la dècada de 1860, i que passa per la banda de baix del graó.
Tant el Rec Comtal com, sobretot, la via del tren van separar el nucli de Sant Martí del barri de la Sagrera, fins al punt que, avui, la Sagrera i el nucli de Sant Martí de Provençals no només formen part de dos barris diferents (el de la Sagrera i el de Sant Martí de Provençals) sinó de dos districtes diferents.
El pont, crist rei, la festa major i l’escut
El procés de separació entre la Sagrera i Sant Martí va començar amb l’annexió del municipi de Sant Martí de Provençals a Barcelona, l’any 1897. L’any 1868 el Poblenou inaugurava parròquia pròpia, dedicada a Sant Maria, i l’any 1880 es començava a edificar l’església de Sant Martí del Clot, mantenint el culte al mateix sant. D’aquesta manera l’església antiga va començar a servir només als sagrerencs i pagesos de la Verneda (4). La construcció de l’estació de mercaderies, l’any 1922, va eixamplar la rasa que separava la Sagrera de l’església de Sant Martí. Segons Pallares-Personat (5), els sagrerencs “no volien un pont per a anar a la parròquia sinó un temple a la Sagrera”. El Pont del Treball s’inaugurà l’any 1931, després de deu anys d’obres.
El fet de no tenir parròquia pròpia era important, sobretot pel fet de celebrar la festa major per Sant Martí, al primer cap de setmana de novembre, com encara fan els barris del Clot, la Verneda i Sant Martí de Provençals. El Poblenou, que sempre havia aspirat a una adquirir autonomia dins de l’antic municipi de Sant Martí havia canviat la data de la seva festa major al segon cap de setmana de setembre.
L’església de Crist Rei, als anys 1940 des de les vies del tren (a l’actual Avinguda Meridiana). Font: Centre de Documentació de la Sagrera.
L’any 1935 s’inaugurava a la Sagrera l’església de Crist Rei. És probable que es triés dedicar el temple a crist rei pel fet que fins l’any 1970 aquesta festivitat es celebrés a finals d’octubre (el diumenge abans de Tots Sants), només una setmana abans de la de Sant Martí. A la dècada de 1950, però, la festivitat es traslladà al cap de setmana abans del primer diumenge d’advent, a finals de novembre. Tot i estar encara força a prop a la de Sant Martí, el canvi va ser significatiu: a partir de llavors la festa major de la Sagrera es situava entre la festa de Sant Martí, a principis de novembre, i la de Sant Andreu, al primer cap de setmana de desembre. La creació del nou mapa de deu districtes, l’any 1984 va incloure el barri de la Sagrera dins del districte de Sant Andreu.
El carrer Martí Molins guarnit per la festa major.
L’any 2004, amb les obres d’ampliació del carrer Garcilaso, s’enderrocava l’antiga Font del Gaig, reconstruïda l’any 1864. El fet va tenir un gran simbolisme, en primer lloc pel menyspreu que va mostrar l’ajuntament al veïnat del barri, que en demanava la restauració. La font recordava el pas del Rec Comtal pel barri i era, a més un dels pocs elements urbans que mostraven encara l’escut del municipi de Sant Martí de Provençals. Segons sembla, una part de la font està guardada en un magatzem municipal.
La Font del Gaig, pocs anys del seu enderroc. Font: Centre de Documentació de la Sagrera.
Tot i això, la memòria veïnal és tossuda. Les associacions de veïns de dos dels barris històrics de Sant Martí porten logotips que no recorden el passat del municipi: la del Poblenou porta un logotip amb una fàbrica, element distintiu del barri, i la del Clot la sigles “AV”. En canvi, l’Associació de Veïns i el Centre de Documentació de la Sagrera han optat per l’escut de Sant Martí de Provençals.
Logotip de l’Associació de Veïns de la Sagrera.
D’alguna manera, la Sagrera hi segueix sent la sagrera de Sant Martí de Provençals.
—
(1) Article de Viquipèdia sobre el moviment de Pau i Treva, impulsat per l’Abat Oliba, al segle XI.
(2) de la Vega i Gómez, Josep, Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals. Aproximació als orígens, Barcelona (1993).
(3) Catafau, Aymat; Farías, Victor; Martí, Ramon, Les sagreres a la Catalunya medieval, Documenta Universitària – Universitat de Girona, Girona (2007). Aquí teniu l’enllaç del fragment citat a l’article.
(4) Pallarès-Personat, Joan, El quilòmetre sagrat. Història de la Sagrera a través dels seus carrers, Editorial Dux, Gràcia (2012).
(5) Pallarès-Personat, op. cit.
Felicitats, trobo molt encertat el nom. Molt interessant és l’explicació que presentes. A Lliçà d’Amunt i Santa Eulàlia de Ronçana encara es poden observar les estructures del barri de “la sagrera”. Sort
Gràcies Jordi! Me n’alegro que t’interessi!
Molt agradable de llegir i alliçonador, com sempre. L’escola pública del poble de Vilalba Sasserra (Vallès Oriental – Baix Montseny) es diu Trentapasses. I els mateixos veïns del lloc, coneixen el seu poble com a Trantapasses per les raons que esmentes.
Vaig treballar a l’escola pública Els Horts als seus inicis (fa més de quaranta anys!), en uns barracots prefabricats que, uns enrere, encara subsistien i eren seu de l’associació de Veins. Feia goig passar pel pont del treball amb la meva bicicleta i anar afer un tomb pels camins sense asfaltar al voltant de l’església que ja es veia a venir engolida pels alt, altíssims, blocs de pisos amb nom de cims del Montseny.
Joan!
Molt interessant! M’ha agradat com has lligat aquests dos indrets, el Montseny i Sant Martí, per acabar parlant dels blocs de pisos com si fossin cims del Montseny.
M’encanta llegir històries de Sant Martí, la Sagrera i Sant Andreu.
El meu pare era de la Sagrera i el van batejar a Sant Martí el 1931, vivia al carrer Martí Molins 38, davant “la Barraca”. Sempre parlava d’un aiguat que hi va haver i que la seva germana el va salvar agafant-se a la font que hi ha (espero) a la cantonada.
La meva mare era de Sant Andreu 1938 (la Rambla de Sant Andreu, on ara hi ha un Dia). Tinc una visió molt vaga de la casa, la vaig visitar quan era molt petita. La meva mare va estar anys sense voler passar per la Rambla quan la van enderrocar. Sempre parlava de la Meridiana quan hi passava el tren, del Rec comtal….dels cuartels
La meva avia materna vivia a la casa nova del Molí de Sant Andreu amb els meus besavis, on un dia, un jove aparellador va anar a mirar la casa on s’hi havien de construir els famosos cuartels de Sant Andreu. Mes tard aquell jove seria el meu avi.
M’encantaria trobar testimonis d’aquells anys que m’ajudessin a reconstruir la meva historia.
Elisabet, és fantàstic llegir històries com la teva. És curiós com les famílies, a través de les generacions vivim sempre als mateixos barris. Mons avis vivien a Sant Gervasi i Gràcia, mons pares a Vallcarca i jo a Gràcia.
Si la teva àvia vivia al molí, els teus besavis deurien els moliners? Tinc un amic que ha publicat un llibre sobre el Rec comtal, l’Enric H. March. Et faria res si li passo el teu contacte?
Gràcies!
Hola Pere.
T he trobat al twiter. FIns avui no he vist la teva resposta. No m ha saltat cap alarma per enterar me n.
Diguem que estic mes acostumada a mes inmediates en les respostes.
Li lots passar el meu contacte clar que si. El watsul es el mea rapit. On et puc deixar el telf sense que es vegi publicament?
Salutacions.
Eli
Hola Elisabet, cap problema. Et dono el meu correu electrònic. És aquest: perecowley@gmail.com. Si et va bé, envia’m un correu i així ja li passo el teu contacte. Gràcies!!